Documentació
Unes memòries de Carles Sentís
La meva bona amiga Isabel Martí, directora de l’editorial La Campana, m’ha fet arribar Memòries d’un espectador, de Carles Sentís, que acaba de publicar. Són unes memòries plenes d’interès i molt representatives d’un sector prou significatiu de la nostra societat. L’any 1931 hi havia a Catalunya un nombre de conservadors, catòlics convençuts, catalanistes i liberals. Havien vota a Lliga i eren seguidors de Francesc Cambó. A diferència del seu líder, alguns van simpatitzar amb la República I amb alguns grups d’opinió que havien contribuït a instaurar-la. Aquest és el cas de Sentís, que, com explica a les seves memòries, va començar una brillant carrera de periodista escrivint en diaris i revistes de l’òrbita d’Acció Catalana, com La Publicitat i Mirador, i va ser secretari del Conseller de Finances de la Generalitat, Martí Esteve, des de finals del 33 a l’octubre del 34. El juliol del 36, però, davant d’una Generalitat que no podia reduir ni controlar la violència revolucionària de les organitzacions obreristes en les quals s’havia hagut de recolzar per fer front a la insurrecció militar, com molts altres que se sentien amenaçats, eren perseguits, o corrien el risc de ser vilment assassinats, Sentís va decidir exiliar-se i fer costat als militars facciosos, primer posant-se al servei de Francesc Cambó i de la seva xarxa informativa i propagandista que, des de França, donava suport a la causa franquista, després prenent les armes contra les institucions que havia servit. Sentís i els seus amics conservadors, que es van veure obligats a abandonar el seu catalanisme, van conèixer un nou contratemps quan van comprovar que els militars, un cop al poder, no restauraven la monarquia, no restablien, amb l’ordre al carrer, unes formes de convivència mínimament acceptables i prohibien la seva llengua en tots els ordres de la vida social. Aquest desengany, si bé mitigat, en poder gaudir dels privilegis que es donaven als
que havien portat les armes, els va posar en una situació particularment anguniosa, incapaços de conciliar els seus antics ideals democràtics i catalanistes amb els clarament feixistoides del franquisme. Cambó, quan va constatar el seu error de càlcul i que els militars no li deixarien tornar a tenir un paper en la política catalana i espanyola, se’n va anar a Buenos Aires i fins a la seva mort es va mantenir en el silenci més absolut. Sentís va trobar en la seva vocació una solució intel·ligent: fer de corresponsal a l’estranger, des d’on podia manifestar, quan li permetia la censura, les seves conviccions d’aliadòfil. Com molts conservadors que s’havien fet franquistes, Sentís desitja una restauració monàrquica que només veu possible portada pels que han guanyat la guerra. Després d’una col·laboració lleial amb la República i una de no menys lleial amb el franquisme, es fa discretament monàrquic, fins que se’n podrà fer obertament. Finalment, al cap de trenta anys, la història li donarà la raó i d’aquest nou èxit ens en parlarà probablement en el segon volum de les seves memòries. Al primer només he trobat a faltar l’opinió que li va merèixer la repressió de la qual van ser víctimes els demòcrates i catalanistes que es van mantenir fidels a la República, una repressió infinitament més cruenta, més sistemàtica i més prolongada que la que va patir, i com personalment va viure l’eradicació de la llengua amb què s’havia guanyat la vida. Amb aquests breus comentaris hauria donat per acabat aquest article sobre aquestes interessants memòries, però el que Carles Sentís hi diu sobre Eugeni Xammar, un gran amic meu i de lameva família, m’obliga a afegir-ne alguns més. En un article publicat el juny de 1947 a la revista Quaderns d’estudis polítics econòmics i socials, que va fundar i dirigir el meu pare a Perpinyà, Xammar acusa Sentís, amb nom i cognom, d’haver fet d’espia. Sentís ens diu en el seu llibre que no li resulta “gens agradable replicar a algú que ja no hi és”. Xammar va morir el desembre de 1973. Va tenir, doncs, 26 anys per fer-ho. En aquest article, escrit contra la revista Destino i els seus col·laboradors, Xammar no diu enlloc, com afirma Sentís, que “els membres i col·laboradors de Destino estan destinats a ser afusellats quan torni la República”. Hi diu, ben al contrari, per evitar interpretacions malintencionades: “No reclamo l’execució ni l’empresonament de ningú per redactor de Destino que sigui”. Després, això sí, fa una comparació discutible (Petain havia perdut la guerra i Franco havia guanyat la seva) entre Robert Brasillach, condemnat a mort i executat per haver col·laborat amb els alemanys, i els col·laboradors de Destino (i de les forces armades franquistes) Ignasi Agustí, Josep Pla, Joan Estelrich, Manel Brunet, Joan Teixidor i Sentís, als quals “cap tribunal francès no hauria vacil·lat en aplicar la mateixa pena que a Robert Brasillach”. Brasillach, fa remarcar Xammar, “no va deixar mai d’escriure en francès, ni va demanar que França fos parcel·lada en províncies I integrada a l’imperi alemany”. L’altre escrit de Xammar al qual es refereix
Sentís és el llibre dels seus records, recollits per Josep Badia i publicat el 1974, en el qual acusa “un jove periodista nascut a Mirador” de fer d’espia. Sentís, que es reconeix en aquest periodista, afirma que les històries que s’inventa Xammar són del tot inversemblants i totalment falses. És la paraula de Sentís contra la de Xammar, i els lectors es creuran l’un o l’altre en funció de la confiança que els inspiri. Una precisió, però: Sentís acusa Xammar de ser espia perquè ha llegit cartes incriminatòries interceptades pels serveis francesos simpatitzants de la República. Crec que els lectors advertiran que una cosa és ser espia i una altra funcionari d’una ambaixada, com era Xammar, informat pels serveis d’un Govern amic. Sentís es pregunta: “Per què Xammar va inventar tot això contra mi?”, i afegeix : “Ho ignoro”. Tot i les seves crítiques virulentes, Xammar va mantenir una molt bona amistat amb Josep Pla i Augusto Assía, dos altres excel·lents periodistes que també van fer costat als militars franquistes... potser perquè no li van ocultar mai ni els seus punts de vista, ni per a qui treballaven. Sentís dedica tot un capítol a la seva vida d’informador confidencial durant el seu exili francès. Ens explica que va freqüentar els cafès i hotels on es negociaven les compres d’armes per a la República i va anar a veure els seus antics amics republicans a les ambaixades de París i Londres sense “revelar al meu interlocutor la meva tasca ni les meves posicions polítiques”, que el seu nom va figurar en la llista d’informadors dels militars rebels que tenia la policia francesa i que, segons el cap de l’oficina de París per a la qual treballava, totes aquestes informacions eren enviades a Salamanca. No crec que tingui excessiu interès saber si Sentís va ser un espia amateur, un espia malgré lui, o no ho va ser. Ell mateix dóna per tancat aquest tema quan diu: “si és per una causa en la qual un creu, i no fa feina mercenària, el treball d’espia pot ser honorable”. Es parla actualment de “memòria històrica”. Desconfio de tota memòria decretada per un Govern. El d’avui com el d’ahir. Les úniques memòries interessants
són les personals, com les de Sentís, especialment les de Sentís, escrites per un dels franquistes catalans als quals hem d’agrair la seva contribució al restabliment de la democràcia i la Generalitat. Sóc un partidari acèrrim de la concòrdia. Per aconseguir.la s’ha parlat de reconciliació i perdó. Em semblen formes hipòcrites de l’únic remei vertaderament eficaç: l’oblit. Ara bé, posats a recordar, recordem tots i recordem-ho tot.
Tornar