Documentació
"Mai he estat franquista, ni durant la guerra ni després"
Entrevista: Carles Sentís El degà dels periodistes catalans, de 94 anys, publica les memòries, en què diu que durant la guerra va ser "informador confidencial", no espia
Tot i no haver fet unes memòries d'autodefensa, Carles Sentís (Barcelona, 1911) sí que ho aprofita per deixar clara la seva trajectòria professional i ideològica com a "home pont" entre dos mons enfrontats per la Guerra Civil. Ni espia, ni col·laboracionista, ni franquista. Les seves lleialtats: amb Francesc Cambó i amb Don Joan, el rei que no va ser. A Memòries d'un espectador (La Campana), Sentís, que el 9 de desembre farà 95 anys, repassa la primera part de la seva vida. 40 anys en 370 pàgines.
No veig clar això que vostè hagi estat un espectador. Mai no ha estat un periodista asèptic. Em sona a recurs literari, a dubtosa modèstia...
No, miri. Sempre he tingut la sensació que m'ho he mirat tot des de fora, a mitja distància. Ja tenia aquesta sensació quan als anys 30 vaig començar a treballar al diari La Publicitat. I sempre he seguit així. Per exemple, l'experiència del 23-F -aleshores jo era diputat al Congrés- va ser com si estigués assegut a la butaca del teatre.
Però la veritat és que vostè s'ha implicat molt.
Sí. Durant la guerra hauria pogut evitar d'anar al front nacional, però aleshores se m'hauria pogut acusar de quedar-me a segona fila, de ser enxufat.
Després, quan durant la primera postguerra decideix fer periodisme internacional viatjant pel món, ¿ho fa precisament per evitar ser espectador de la realitat tràgica de repressió i misèria que hi ha a l'Espanya franquista?
Ho vaig fer sobretot per poder exercir el periodisme amb una certa garantia que la censura no m'ofegués. Tot i així, quan el 1943 vaig seguir la campanya de De Gaulle a l'Àfrica, durant un mes i mig vaig enviar cròniques des de Brazzaville i no en va sortir ni una de publicada. I jo anava de free lance, sense cap contracte ni cap assegurança. Hi ha la idea que ho vaig tenir sempre molt fàcil, i no va ser així, ni econòmicament, ni amb certs directors -sobretot Galinsoga- ni amb la censura.
El plantejament de les memòries no és d'autodefensa però Déu n'hi do el que es defensa, a vegades amb un bon atac.
És que normalment no m'he defensat, però al fer les memòries no he volgut deixar de contestar certes coses que, si no, hauria semblat que les encaixava. La idea de l'Eugeni Xammar que jo vaig fer d'espia s'ha anat repetint i ...
Vostè diu que va fer d'"informador confidencial".
En realitat vaig continuar fent de periodista. I Josep Pla el mateix. Què havia de fer, Pla, deixar d'escriure, si és el que havia fet tota la vida? No veig per què. Al contrari. Parlàvem amb la gent, recollíem informacions i fèiem escrits per als serveis d'informació organitzats per Cambó. Eren com els confidencials d'ara.
Aquesta és la cara no pública de la seva feina. És el 'Sentís Confidencial'?
Al llibre hi ha moltes cartes que jo he anat guardant, molts papers esgrogueïts que he anat acumulant a la casa de Calella de Palafrugell. El periodista Xavi Ayén, que m'ha ajudat en les memòries, ha recuperat missives que jo ni recordava.
I els 'confidencials' de l'exili?
No, d'això no n'ha quedat res. Ho devien destruir.
Cambó sembla el coprotagonista de les memòries.
El considero un home extraordinari, com a persona i com a polític. Un polític desaprofitat.
A part de l'acusació d'espia, hi ha la de col·laboracionista durant el franquisme.
Vaig conviure amb el règim, com tants: com els metges, advocats, enginyers... Ara bé, ni durant la guerra ni després vaig ser franquista, ni jo ni Cambó ni tants altres..., però érem allí. Com a periodista, aquesta convivència pot semblar diferent perquè hi ha la política pel mig. I tanmateix jo mai escrivia de política. Quasi tot el temps vaig estar fent coses per la monarquia, coses no proclamades, esclar. Però a Espanya hi havia molts franquistes. Que no n'hi ha ara, encara? N'hi ha molts que ho són i no ho saben. Per això costa tan poc encendre l'espurna de l'anticatalanisme.
Per tant, sí que va fer política.
De manera explícita i oberta, només quan va venir el canvi. Vaig ser director general de Coordinació Informativa al primer govern de la monarquia, des d'on per cert vaig intervenir per accelerar la sortida de l'AVUI. S'havia de donar el vist-i-plau per a El País, i jo vaig convèncer el ministre que si sortia l'un també havia de sortir l'altre. Més endavant, Suárez em va fitxar per ser el seu home a Catalunya, però això ja forma part de la segona part de les memòries, que em fa molta mandra escriure. Em cansa recordar.
Una de les idees que repeteix al llibre és que el pas que Pla, Cambó, vostè i altres van fer per ajudar el bàndol revoltat no va ser ideològic, sinó per supervivència.
La Lliga era conservadora, però era un partit catalanista i democràtic. El que passa és que a partir del 18 de juliol, a Catalunya es va perseguir i matar tots aquells que eren de dretes, d'Església, de diners o simplement d'ordre. Si jo no hagués viscut aquell caos revolucionari, no hauria tingut cap motiu per marxar a l'exili i m'hauria quedat al bàndol republicà. Companys no va tenir caràcter ni força suficient per enfrontar-se a la FAI. Dos mesos abans la FAI ja havia assassinat els responsables secrets de l'ordre públic, els germans Badia. I Companys devia quedar acollonit.
Tornar