Documentació
Memòria i desmemòria
A 'Memòries d'un espectador' el periodista Carles Sentís narra tot d'anècdotes personals i fets històrics que van tenir lloc entre el 1911 i el 1950, en especial els relacionats amb el món de la premsa
"Dos o tres germans vàrem anar amb el nostre pare a l'Hospital de la Santa Creu, on -al cap de moltes hores després de l'accident- el van identificar i li prepararen unes exèquies". Qui rememora aquest llunyà fet, esdevingut el juny del 1926, és un dels periodistes més veterans del país, Carles Sentís (Barcelona, 1911), i l'accidentat no identificat en un primer moment era l'arquitecte Antoni Gaudí. Afegeix que el membre de la família que coneixia més bé el famós arquitecte era el seu oncle Plàcid, que anava a dinar amb ell a la Sagrada Família. Com que Gaudí era tan auster, l'oncle demanava en tornar a casa seva: "Si us plau, feu-me un ou ferrat, que vinc de dinar amb en Gaudí".
Aquests records d'adolescent formen part de Memòries d'un espectador, que Sentís ha redactat amb l'ajut d'un jove i valuós periodista, Xavi Ayén. El resultat són 381 pàgines que abasten des del 1911 fins al 1950, o sia, que inclouen els delicats anys de la Guerra Civil i de la postguerra.
Una de les millors qualitats del llibre és la descripció de com era la vida periodística als anys 30, l'amenitat de l'estil i els retrats, no sempre complaents però atractius, d'altres professionals de la comunicació: Manuel Brunet, Josep Pla, Eugeni Xammar, Ignasi Agustí, Manuel Aznar, Josep Maria Lladó...
Els nou primers capítols són una bona mostra de literatura de memòries, amb una barreja intel·ligent d'informació i d'anècdotes. L'autor, ben ajudat per Ayén, no defuig cap dels temes delicats que de sempre sortien quan es parlava del seu passat. Sentís explica com, durant els primers temps de la guerra, es va passar al bàndol franquista, primer fent "activitats de periodista confidencial" per encàrrec del dirigent de la Lliga Francesc Cambó i, més tard, com a oficial de l'exèrcit. Dóna, com és lògic, la seva versió, que el justifica, però per a això són les memòries. No conec cap cas que l'autor no quedi sempre bé. Una altra cosa són les biografies, però no és aquest el tema que ens ocupa. Cal esperonar, a més, que les personalitats públiques, com és el cas de Sentís, escriguin els seus records, encara que en aquest cas concret cal insistir que ha trigat potser massa a fer-les, quan molts dels personatges que esmenta ja no són entre nosaltres.
La segona part de les memòries, formada per deu capítols més, compta amb alguns passatges esplèndids, com la seva estada a l'Àfrica al costat d'un De Gaulle que lluitava per alliberar França. També inclou una sèrie de documents i cartes francament interessants, però hi trobo a faltar una mica més d'anàlisi. Sentís es queixa que feia de corresponsal a l'estranger als anys 40 sense que li arribessin els oportuns pagaments de La Vanguardia Española, per a la qual feia moltes de les cròniques, però no explica amb detall per què passava això.
On crec que les memòries pequen de defecte és en un desig excessiu de justificar-se per part de l'autor, que el porta a passar massa comptes amb el passat. Un exemple d'aquesta situació contradictòria es pot trobar en la descripció de les seves relacions amb Josep Maria Lladó. El fragment no és llarg i paga la pena de transcriure'l: "El diari català La Humanitat, òrgan d'ERC, va publicar una notícia breu informant de la meva mort amb el titular: A cada porc li arriba el seu Sant Martí. La meva família es va alarmar molt, però el meu germà Jaume -que era metge en un hospital de Pamplona- es va encarregar d'informar-los que no era veritat. Després se'm va dir que el responsable d'aquesta nota havia estat Lladó Figueras, que era aleshores director del diari. Mai li vaig mencionar això, i sempre vam mantenir la nostra amistat. De nou vam treballar junts als anys 60, quan jo era director del Tele/eXpres. En l'època de la Transició, àdhuc vaig gestionar davant del ministre Rovira Tarazona una compensació econòmica d'un milió i mig de pessetes de l'època al seu favor, per haver-se-li negat el carnet de premsa durant el franquisme i, per tant, només en teoria, l'exercici de la professió".
Josep Maria Lladó era una bona persona i va passar molts problemes econòmics quan va tornar a Catalunya. No crec que ningú que l'hagués conegut pugui dir el contrari. Potser va publicar la nota que diu Sentís, però el que no acabo d'entendre és que no li digués res en vida i ho faci ara, quan Lladó no pot defensar-se'n. És el mateix cas d'Eugeni Xammar, excepcional periodista, tot i que amb una obra ben curta. Va ser ell qui va acusar Sentís el 1973 de ser un espia al servei del franquisme. No recordo que Sentís, aleshores, digués res respecte al tema.
Són l'únic retret de fons que es pot fer a un llibre realment interessant, i no només per als periodistes, sinó per a tothom. Calia que fos escrit i també cal que alguns hi diguem la nostra.
Tornar