Documentació
Eugeni Xammar a les memòries de Carles Sentís
El periodista Sentís replica les crítiques que Amadeu Cuito va expressar al ‘Quadern’ del 4 de gener sobre el seu llibre “Memòries d’un espectador”
No és la meva intenció rectificar les opinions del Sr. Amadeu Cuito publicades en aquestes mateixes pàgines el propassat 4 de gener. Llibertat d’opinió i d’expressió. Voldria únicament aclarir el que és un fet. En el meu llibre Memòries d’un espectador (La Campana) parlo d’un escrit del periodista Eugeni Xammar aparegut a Perpinyà en un full de l’exili. En alguna hemeroteca potser es podria trobar aquest text, que clarament recordo pel grau d’implicació sofert. En el breu escrit es deia que els que feien Destino, com el nom indicava, estaven “destinats” a l’afusellament. Donat el període en què això es publicà, constituïa una amenaça molt punyent. Cal recordar que molts esperaven que com a conseqüència del resultat de la II Guerra Mundial “canviés la truita” al nostre país. Era més sorprenent aquesta acusació perquè entre els pocs noms que s’hi esmentaven hi havia el de Josep Pla. Amb l’escriptor empordanès Eugeni Xammar va conviure a Berlín, on segurament l’ajudà en els dies de la postguerra Mundial Primera. Potser aquesta amistat recordada va fer que Xammar no li adjudiqués a Josep Pla cap epítet insultant, que sí utilitzà per als altres. A mi concretament em qualificava de “rata”. Això em permet, almenys, recordar-ho molt clarament. Com és evident, l’escrit del qual parlo no és, doncs, el que treu en el seu article el Sr. Ciuto. Aquest altre, i en el qual potser Eugeni Xammar s’esmena a sí mateix, el publicà en una revista que pel fet de ser dirigida per Don Amadeu Hurtado, el seu avi, forçosament havia de ser ponderada. Sempre vaig apreciar Don Amadeu, el qual m’esmenta, encara que de passada, amb elogi a les seves memòries. Si aleshores no vaig contestar l’Eugeni Xammar va ser per no acusar un exiliat. Tots els incriminats per aquell escrit ens abstinguérem de qualsevol rèplica que es pogués assimilar a una acusació. Quant als altres atacs que anys després em féu en un llibre, els he contestat ara, també en un llibre. Replicar a un llibre des d’un full de diari és utilitzar mitjans molt desiguals: diuen que el llibre queda... Tant quan vaig fer política com abans, vaig seguir la pauta de no contestar acusacions, cosa, per altra banda, bastant habitual en persones que es mouen en l’àmbit públic. Sovint la frustració recau en el qui és ignorat. És també un fet que jo, amb 24 anys a l’inici de la guerra, ja en feia dos que estava clarament posicionat a favor de La Lliga i de Cambó. Fou Acció Catalana la que, a causa dels seus negatius resultats electorals, s’anà esllavissant cap al partit Esquerra Republicana i dins d’Acció Catalana s'anà produint una escissió que es féu més visible arran del 6 d’Octubre del 34. Alguns dels seus dirigents van tornar a La Lliga, d’on havien sortit, com per exemple Ramon d’Abadal i Vinyals, fins llavors consellerdelegat de La Publicitat, òrgan d’Acció Catalana, i que esdevingué també conseller-delegat no solament de La Veu de Catalunya, sinó també del vespertí L’Instant, del qual ell en fou un dels seus fundadors. Jo mateix vaig ingressar també en aquest nou diari de La Lliga I durant dos anys vaig publicar moltes cròniques. Fa tres anys l’ditorial La Campana va publicar el llibre L’Instant abans del 36, que recull una tria de reportatges feta per Julià Guillamon, que l’encapçalà amb un magnífic pròleg seu. De la Barcelona dominada per les patrulles de control o de descontrol vaig sortir cap a Itàlia, amb altres tres molt coneguts periodistes de La Veu i de L’Instant.
Tornar