Documentació
L’enorme metàfora de Joan Margarit
Tres paraules formant rengle, sense cap coma, i una de les quals és Barcelona. ¿Devem estar parlant de Vicky Christina Barcelona, el títol de l’homenatge a la ciutat que en forma de pel·lícula ultima Woody Allen? Certament que no, sinó de Barcelona amor final, lamés singular de les antologies que de la seva poesia ha publicat Joan Margarit, però que, si més no en aquests dies, li haurà fet compartir amb el cineasta una mateixa voluntat d’oferir un tribut d’amor a una capital que cada cop ocupa un lloc més destacat en tota mena de ficcions artístiques. Que ho faci una ciutat en l’obra d’un poeta, bé es pot dir que famés de segle i mig que resulta inevitable. Per Baudelaire, la poesia naixia sobretot de “la freqüentació de les ciutats enormes”, i ja en la frontera amb el segle passat, el simbolista Émile Verhaeren descrivia les noves conurbacions amb una imatge que encara avui continua sent afortunada per acostar-se a l’essència de qualsevol metròpoli: Les villes tentaculaires. És entre aquests tentacles, en efecte, que la vida del poeta Joan Margarit s’ha esdevingut; de vegades, fins i tot, enfortint-los o refentlos, atesa la seva condició d’arquitecte. Sigui com sigui, l’antologia obre tot el compàs de la seva poesia d’emoció intensa fins a encabir els espais més significatius d’una Barcelona convertida ja en “àmbit d’or gris de la memòria”, com diu el poema Sardenya 548. Gràcies a la reordenació d’antics poemes a lamanera d’una guia sentimental, que du el lector del Turó Park a Montjuïc o del port a la Rambla o a les placetes de Gràcia, el lector apreciarà, com mai abans, fins a quin punt la ciutat ha estat omnipresent en els versos de Margarit, cosa gens estranya si tenim present que sempre s’han nodrit de pretextos realistes, però admirable a la fi un cop ens adonem que Barcelona hi és tothora com a escenari de l’anècdota poètica, però també com a objecte de reflexió urbanística i social, com a motiu d’enyorament, i algun cop com una mena d’especial state of mind.
La mirada urbana del poeta
El dia que presentava el llibre, el poeta afirmava que la prosa no és un instrument gaire apte per copsar allò que ell ha viscut quotidianament a Barcelona; això explica que siguin tan breus les evocacions autobiogràfiques amb què cada secció del llibre és encetada i alhora que la mirada urbana del poeta, tot i ser tan genuïnament lírica, arribi a dirnos tantes coses d’aquella ciutat que va evolucionar de la misèria de postguerra a l’activitat formiguejant d’avui. Per moments es diria que som davant d’unes memòries, i altres vegades, enmig d’una novel·la coral, de tan permeables com han estat aquests poemes a la vida que envoltava la seva gestació. Que l’edició, trilingüe (amb traducció dels poemes al castellà i l’anglès), vagi acompanyada de les excel·lents fotografies, entre d’altres, de Xavier Miserachs, acaba per donar al volum un cosmopolitisme que escau perfectament al que havia estat el seu propòsit. Amb el permís d’aquell personatge de Cortázar que a Rayuela definia així París, també nosaltres po- dríem afirmar que, gràcies a Margarit, Barcelona és una enorme metàfora. I ho és doblement, en primer lloc, perquè com és obvi les composicions de Margarit hi han trobat un correlat excel·lent per al dibuix del seu projecte poètic (“T’he estat fidel, ciutat: / en una o altra llengua sempre he parlat de tu”), però també perquè projectades sobre el teló de fons de Barcelona, les metàfores indestriablement unides a l’estil més característic del poeta (“l’amor ha estat creuar aquest pont magnífic”, “la vida és un capot de desertor”, “les vies / entrant a dins del túnel del demà”, “aquests afores són talment l’amor”...) semblen redoblar el seu poder expressiu. Com diu senzillament el poema que tanca i dóna títol al llibre, la mort serà “aquesta petita plaça / on ens anem acostant / pels carrers habituals”.
Tornar