Documentació
Poeta, paleta i profeta
Un recorregut a cop de memòria poètica per la vida del poeta de Santanyí
Orfe de tu, Blai, des de fa deu anys, entotsolat sense les nostres converses que tocaven mil i un temes, enyorant a les totes la nostra amistat (les telefonades, les cartes, les visites, etcètera), escric un horabaixa nevat de desembre, maleït mes que, a més de tu, se’n va dur, fa deu anys també, l’amic Nadal Batle i, fa unes hores, l’amic Guinovart. Record que just morir Nadal Batle, el 7 de desembre del 1997, et vaig demanar, Blai, uns mots per un In memoriam que fèiem al fundador de la Universitat de les Illes Balears. Tu, l’endemà em dictares un text prodigiós i consolador. I catorze dies després eres tu el que partia de vacances. Transcric el començament d’aquesta invocació perquè crec que dóna molta de llum sobre tu mateix i la teva relació amb la mort i amb la vida.
Arribada l’hora de sentir
Escoltau: Blai, dius: “I ara, que ja és arribada l’hora de sentir el sentit que té la terra, et pregam de poder comprendre i fer fèrtil en nosaltres el fet que tu, després de córrer per Europa, les Rússies, Amèrica, tastant la intel·ligència del Món i donant a tastar al Món la nostra Ment i la nostra Mentalitat, hagis elegit tornar a Felanitx per a fer entenent, per mitjà de la pols de la terra, la teva alta experiència de la Terra. Concedeix-nos, per tant, Nadal, que, després de prometre en honor teu no voler somiar mai més i ser fondos i concrets per amor a l’Esperit de Ciència als materials de la Sagrada Matèria, puguem entendre el nostre germà Hölderlin quan diu: «Qui aspira a la sublimitat es decanta sempre per la vitalitat», segurs com estam en tu, per tu i amb tu, que hi hamés coses a la Terra que al Cel». Impressionant!
Motors fonamentals
I ara em vénen al cap els teus dotze, que eren uns dels motors fonamentals de la teva escriptura. Aquests dotze (i dotze per dotze, ai las!) no han deixat d’estimar-te, de rellegir-te, de publicitar les teves paraules musiqueres, de fer de tot perquè surti aquesta Obra Completa que tu, en vida, ja esperaves, de moure els fils perquè el Consell de Mallorca executi el pla de realització de la teva Casa Blai Bonet en aquella morada del carrer Palma, 74, de Santanyí, que fou la nostra Jerusalem, la nostra Meca, la nostre ermita de pelegrinatge a tu, tants i tants d’anys. Escric a la vora del teu corpus, fet de milers i milers de quadres de paraules que irradien l’energia amb la qual les pastares, les bastires, les cisellares, per reviscolar-nos i despertarnos,deixondir-nos i ajudar-nos a veure i a viure. I a recordar, donar dos cops el cor amb entusiasme. Nom’he cansat de repetir que quan et mengen, quan s’alimenten de la teva lletra, els bons lectors es converteixen en blaibonetaddictes. Des dels Quatre poemes de Setmana Santa fins als Sonets ens has deixat unmonumentum que es sosté amb uns llenguatges lapidaris que desafien l’oblit dels temps. I de cada vegada més, Blai, els teus cants són traduïts i coneguts arreu d’Europa. I no dubt gens ni mica que el segle XXI et coneixeran per tot el món. Com de festival en festival internacional triomfa la pel·lícula El mar, d’Agustí Villaronga, que no és altra cosa que un poema teu fet cinema. Blai, un poeta que em feres entendre allò que els filòsofs no havien pogut i que els acadèmics han oblidat: “La paraula és la casa de l’home”. Poeta fill de la noble i humil gent de poble, el que grella de la terra i té el brancam al cel. Les altes electricitats de la teva lletra neixen de dur els cromosomes de Maria Rigo i Rigo dels Llombards de Ca les Comes i els cromosomes de Blai Bonet i Perelló, santanyiner i euguer del Rafals dels Porcs.
Aprendre a llegir el món
Llegesc amb delit aquelles línies on contes com en Blai petit aprenia a llegir el món i les coses que l’habiten, una altra lliçó senzilla i sàvia: “L’important no són les coses: l’important és el camí que mena cap a les coses. Abans de trobar el que cerca, l’home troba moltes altres coses que eren aquí, allà, vivien […]. Mentre anava tot solet a veure els cavalls, les eugues, mon pare, s’Almunia, el penyal des Baus, aquest camí que em duia a veure el Pare em feia conèixer les cases de camp, però també els seus noms, que eren noms de persones […], les cases amb noms diminutius de persones!, Can Joaní, Can Pasqualí; veure les plantes, les herbes, i descobrir que veure una planta era veure el seu nom, passava, caminava, arran dels noms: la corretjola, la ravenissa, el coscoll, l’aritja, la vidalba, el trèvol de ramellet, l’esparreguera de gat.
Com vergues de foc
Pens, Blai, que els teus versos són com vergues de foc dins la negranit mundial. Vergues de foc per despertar-nos de tants de politòxics polítics, econòmics i culturals que ens volen mediocres, venuts i panxacervellsatisfets. No passis pena, Blai, els teus no hem oblidat que la revolta és un estat d’esperit sense el qual l’humà esdevé un zombi. I tu sabies que els zombis eren legió. Per això ens escrivires que la revolta és una interrogació permanent, un qüestionament continu, una actitud de vigilància incessant. I que no ens cansàssim de fernos preguntes, de convertir tot quan tocam en problema. I, sobretot, sobretot, que anàssim vius de no caure en les lloses que ens posen sempre seguit els poderosos, els poders. També ens digueres que no tinguéssim por d’equivocar-nos, perquè errant podíem progressar.
Una frase de Hannah Arendt
Una vegada, a la camilla del segon aiguavés de ca teva, carrer Palma, 74, de Santanyí, devora ta mare, que era una doctora popular de la llengua, una sàvia de ta llengua catalana, i que m’havia donat un tassó d’aigua amb suc de llimona, que em refrescava i em reblania la gargamella seca de tant esmolar la garrova, davant la claror transparent de la casolana botànica del corral ple de cossiols, m’esmentares, Blai, una frase de la filòsofa Hannah Arendt, que se’mquedà gravada: “Allò que ha dut al totalitarisme és que la gent ha renunciat a pensar”. Ara, quan tants de fantasmes de violència i autoritarisme ens sobrevolen arreu, quan cal molta regeneració per sortir del
femer medi ambiental i ètic, quan la llengua catalana perd ús social i ús gustós, cal més que mai que et converteixis en aliment, en Ars Vivendi fervorós, fulgurant i ferm. Perquè ens dones, a més a més de tots els sabors dels llenguatges, de les arts de la paraula, una altra cosa essencial, dones moral. I en necessitam a voler! Mestre, una forta i potent aferrada pel coll del teu amic.
Tornar