Documentació
L’home sense atributs
Per poc que s’hi pensi, no costa gaire entendre que tard o d’hora Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) s’havia d’interessar pel mite de Faust. No és només perquè aquest personatge ha donat algunes obres fonamentals d’autors tan importantscom ara Goethe, Valéry, Thomas Mann i LlorençVillalonga, sinó sobretot perquè el pacte fàustic deriva en una mena de drama psíquic que engloba, entre altres, els pols del plaer, el dolor, el cansament de la vida, l’ambició, el nihilisme o la sexualitat. Faust és un personatge eminentment literari, sempre insatisfet, emparentat amb altres figures occidentals comara Prometeu, el jueu errant i el mateix Dom Joan. L’home que va vendre la seva ànima al diable a canvi de poder disfrutar dels plaers de la vida és també metàfora d’una entesa superior entre un Déu que té feen labondat humana i Mefistòfil, l’encarnació dramatúrgica del mal. I elmal, la identitat del mal i totes aquelles zones de frontera que l’afecten són precisament alguns dels eixos centrals de la literatura d’Alzamora, tant en la seva poesia com en les novel·les. Nit de l’ànima és una faula onírica, intensa, obsessiva i enlluernadora, que narra amb un estil nerviós i sacsejat la particular baixada als inferns, mai més ben dit, d’un personatge anomenat Faust convertit en un patètic, violent i solitari explorador d’abismes. El to esperpèntic, de comèdia bàrbara, ja ve donat per les paraules de Valle-Inclán que Alzamora situa com a epígraf del llibre: “¿Quién me habla? ¿Sois voces del otro mundo? ¿Sois almas en pena, o sois hijos de puta?”. Un cop entès el títol, una mica coix, un cop superades les primeres pàgines, que sonen a broma pesada, un cop acceptada l’aparició de les nombroses paraules en majúscula (el Bé i el Mal, el Gran Cabró, l’Home Estrany),uncop el lector comprèn el registre satíric, grotesc i humorístic que li proposa el novel·lista, val la pena endinsar-se en aquesta obscura història i avançar sense precaucions per la nebulosa eròtica, etílica i mística que envolta el protagonista. Obsessionat per la lletra de la Cançó Moon River, Faust es veu incapaç de complir el contracte per a una nova novel·la que té signat ambel seu mestre, el diabòlic Sibelius. Després d’un començament fulgurant, en què agraeix a Déu haver-li donat uns òrgans sexuals de grans dimensions i que continuaambuna llarguíssima fel·lació que li fa Virgínia, Faust es troba, horroritzat, que li desapareixen els seus genitals, que escapen amb una inquietant rialleta de conill. Al seu lloc, hi brilla una intensa llum del color blau de l’ampolla de la ginebra Bombay Sapphire. No és l’ànima el que perd Faust sinó el que tenia sota el seu ventre, convençut que són el mateix i que l’orgasme no és res més que un succedani de Déu. Al llarg de tota una nit espantosa i insuportable, Faust vagareja d’experiència en experiència (abunden les hemorràgies, els vòmits, les ejaculacions i les ratlles de coca), sempre anguniejat pels records familiars (el pare burgès, “un bon imbècil catalanista”, la mar emallorquina, lasciva i incestuosa).Com un personatge espectral que sembla sortit del Fausto 5.0, la pel·lícula de La Fura dels Baus, Faust, tot nu, travessa una Barcelona coberta de líquens malignes, una mena de pestilència tràgica accentuada per les grans Onades apocalíptiques que ho han arrasat tot. El protagonista agafa un taxi fins allà on viu el seu mentor, a Vallvidrera, conduït per la bella i sexualitzada Diotima. Com tots els personatges, és un nom simbòlic: Diotima no només és el pseudònim de la protagonista de L’home sense qualitats de Musil sinó també de la sacerdotessa filòsofa que va ensenyar a Sòcrates la teoria de l’amor i que concebia el sexe com un intermediari entre el diví i l’humà. Al final, un cop a casa de Sibelius, la lliçó del llibre, convertit també en una novel·la d’aprenentatge, és molt més moral del que no semblava. No
sempre el mal es troba fora, en els altres, sinó que pot bé ser que el portem tots a dins. També l’escriptor ha d’aprendre que no cal anar a la recerca d’un mestre, d’un pater, sinó que l’única manera d’arribar a copsar l’Home que Vola, el qui Camina damunt les Aigües, el qui creua el Riu de la Lluna, consisteix a saber dir, com Sibelius: “Jo sóc el meu propi pare”. Exorcitzats el seus malsons, despertat de la borratxera del món exterior, convençut que tot ha estat una projecció de la seva ment trastornada, Faust retorna a la realitat i retroba un estat de gràcia semblant al de la il·luminació del seu admirat Pascal. Aquest és un llibre que reclama lectors sense prejudicis, que no es deixin escandalitzar pel que només és la superfície d’una narració dionisíca, que sàpiguen apreciar el seu humor goliardesc, excessiu i provocador. Sortosament, aquesta novel·la, molt superior a La pell i la princesa, no ha guanyat cap premi literari convencional sinó un ajut a la creació donat per la mateixa editorial.Així sí, aquest és un bon camí.
Tornar