Documentació
Sebastià Alzamora: "'Nit de l'ànima' és una obra producte dels meus malsons"
Sebastià Alzamora, publica la seva quarta novel·la, 'Nit de l'ànima' en què versiona el mite de Faust
Una fel·lació de 33 pàgines, tal com comença la novel·la, no la superen Nacho Vidal i Toni Ribas ni al film que van protagonitzar el 2002, 'Faust, the Power of Sex'...
No conec aquesta pel·li, però no crec que la busqui, perquè el porno espanyol (o català, perquè es fa gairebé tot aquí) acostuma a ser una cutrada. On hi hagi els clàssics, que s’apartin el gonzo, l’amateur i tota aquesta cosa casposa.
Vostè acostuma a utilitzar referents de músics clàssics, però el seu 'Faust' sembla que hagi escoltat atentament la tornada de Siniestro Total “al que eyacula Dios le ayuda”...
És clar, tot i que a mi, de Siniestro Total, m’agrada més una cançó que es diu Todo por la napia i que sembla feta a mida per a un altre dels personatges de la novel·la...
La descripció dels orgasmes semblen 'anime', l’animació del manga, amb erupcions volcàniques, terratrèmols i trencadisses siderals. En alguns fragments es combina amb 'gore' i encara podríem buscar la influència de Richard Corben, i els seus cossos musculats, hipersexuals i demoníacs, i fins i tot de Nazario i els seus pollots...
Jo he estat molt lector de còmics i sí, Corben em va impressionar quan era jovenet, amb aquells paios superpotents i aquelles ties bombàstiques que dibuixava. Pel que fa als dibuixos animats, la veritat és que conec molt poc el manga, però sóc un fan dels de l’època daurada americana, sobretot els de Tex Avery i els de la Warner Bros. Algunes escenes de Nit de l’ànima voldrien tenir aquell nervi, aquella gràcia feta a base d’hipèrboles.
Com que passa tot en una sola nit, és com 'Quina nit', la d’aquell dia en versió Ian Dury: sexe, drogues i... teologia.
Bé, és la història d’un individu obsessionat amb dues coses, la religió i el sexe. Per altra banda, com a bon Faust, té l’ànima compromesa (en el seu cas, per un contracte editorial amb un tal Sibelius) i la perd: el punt està en què resulta que l’ànima la tenia localitzada, amb perdó, entre els collons i la polla, que li cauen a terra i li surten corrents. A partir d’aquí, la novel·la s’articula entorn de les desventures de Faust per recuperar la seva fava, vull dir la seva ànima. Ja sé que és una sinopsi un pèl friqui, però què hi farem.
També té molts punts del cinema de Lynch, amb onirisme, frases sentencioses, ambient inquietant, personatges intercanviables, morbositat... Els seus referents són al cinema, segur, però sobretot als llibres: sempre hi ha referències als clàssics, fins i tot amb fragments que afegeix...
El cinema és una de les coses que més m’agraden, m’encanta, em passaria la vida veient pel·lícules. És més, un dia acabaré fent-ne una, aviso. I David Lynch és una de les meves debilitats: és un narrador extraordinari, a més d’un tio que té una visió moral molt interessant i molt ben articulada. Per si fos poc, en el nostre temps és qui millor ha mostrat el tema de la fragmentació de la identitat i dels conflictes entre l’individu i la seva percepció de la realitat. Ha vist vostè Inland Empire? És acollonant: la vaig veure en plena escriptura de Nit de l’ànima, en un moment que estava una mica cansat o desanimat amb la novel·la, pensant que allò no interessava a ningú, i vaig sortir del cine amb la moral totalment recarregada, directe cap al teclat.
A les seves obres hi sol haver molts referents culturals reals, alguns són una picada d’ull als lectors més cultivats, altres són més evidents. Per exemple, a 'L’extinció' apareixien el músic Gabriel Fauré (que també surt citat a 'Nit de l’ànima') i l’anarquista Sébastien Fauré, a 'Sara i Jeremies' noms propis de la Guerra Civil i la Transició en una Mallorca profunda, a 'La pell i la princesa' escenes de la Guerra dels Trenta Anys en una Praga cavalleresca, a 'Nit de l’ànima' surten el matemàtic Blaise Pascal i el nom del músic Sibelius, en tots quatre casos cal afegir altres noms. És un joc, un impuls narratiu com qualsevol altre, una tècnica imparable...?
Els escriptors no som bolets, tenim al darrere (i per damunt, i pels costats) una tradició, uns referents, en definitiva, allò que se’n diu una cultura, que és d’on sorgim i del que ens alimentem. Posar això de relleu i posar-ho en valor crec que és una responsabilitat que tenim: per a qui vulgui assumir-la, és clar; Déu me’n guard que ara algú em digués dogmàtic. Però en tot cas, conèixer la pròpia tradició cultural és molt útil per situar la realitat, per evitar reiteracions sense sentit i per entendre una mica millor el present.
També és una constant de la seva narrativa els homenatges a altres obres, en aquest cas, òbviament, al 'Faust' de Goethe. Són crosses creatives, vol demostrar que ha llegit molt o és que no podem fugir dels clàssics?
Més aviat, lligant amb l’anterior, és una forma d’humilitat. Quan ets jove tendeixes a creure que ets la pera i que tens unes idees collonudes i mai vistes. Després, amb els anys, com més llegeixes més t’adones que qualsevol cosa que se t’acudeixi ja ha estat escrita, i, a més, millor del que tu ho puguis fer. En el cas de Nit de l’ànima i el mite de Faust, miri vostè, jo volia escriure una tragèdia fàustica i m’ha acabat sortint una farsa gnòstica.
Canviant de tema: la dona és una creació del Diable i l’home de Déu?
Això és el que ha sostingut el pensament misogin i un sector molt ampli de l’ortodòxia catòlica durant molts i molts segles. Les conseqüències encara avui són ben visibles.
Creu en Déu?
Cada dia més.
I creu en l’home?
Cada dia menys.
Com a mínim hi ha tres constants en la seva obra: el barroquisme estilístic (tant de verb com d’ambientació), la presència de Mallorca (anecdòtica o omnipresent) i una visió apocalíptica del món, sigui l’època que sigui on té lloc la trama... Mai escriurà contes costumistes d’aquests que tan agraden?
És que no em surten! Ja m’agradaria a mi escriure agudes històries sobre parelles en crisi perquè tothom s’hi sentís identificat i ho trobés genial, però després m’embolico i passa el que passa. De tota manera, jo no estic segur de ser tan rotundament barroquista i apocalíptic com diu vostè, però, com que no vull entrar en polèmica, no l’hi discutiré.
Pressionat per Sibelius, Faust viu en una angoixa de creences i també creativa. Hi podem veure trets autobiogràfics? Perquè les proporcions fàl·liques ja compto que són estrictament reals i en primera persona...
Un sempre és els seus personatges, d’això no n’hi ha cap dubte: però no només el protagonista, sinó també l’antagonista i tots els altres.
El seu Faust té 35 anys... quina edat té vostè?
Trenta-cinc, miri vostè per on.
Ah, carai.
Ara és quan li hauria de dir que la realitat sempre supera la ficció, però no ho diré.
A les seves obres (parlo concretament de la narrativa) el sexe sempre és molt gràfic, poc sensual i carregat de la fúria de la naturalesa, ja sigui en contextos fantàstics, com a l’inici de L’extinció o de 'Nit de l’anima', o més realista, com a 'Sara i Jeremies'. Vitalment, vostè tendeix a fer les coses anant a per totes i amb gran desplegament pirotècnic? O la literatura més aviat mostra les carències de l’autor?
La pirotècnia mai no m’ha agradat gaire, fot un xivarri de cal déu i en el pitjor dels casos et pot saltar un ull. Ara, diguéssim que sóc poc de preàmbuls i d’eufemismes, que, en lloc de piules, vindrien a ser les llufes del llenguatge. En el cas de Nit de l’ànima, més que de les meves carències, parlaríem d’un producte dels meus malsons.
La solució per al cúmul de decadències que mostra a l’obra (l’estament familiar, símbols catalanistes i/o culturals caiguts en el buit del ridícul, com ara Montserrat, Òmnium Cultural, Serrat, La Pedrera i el Palau de la Música, Pujol, un tal Sebastià Alzamora...) és que una gran onada ho arrasi tot?
No, una solució està clar que no ho és, però sí una possibilitat a tenir en compte, no li sembla?
En alguns fragments, pocs, trobo a 'Nit de l’ànima' pinzellades d’'El sexe dels àngels', de Terenci Moix, pel retaule sui generis de la societat catalana; però amb molt, però molt més sexe, i cap àngel... només algunes deesses nimfòmanes.
Doncs la veritat és que no he llegit El sexe dels àngels, però sí altres llibres de Terenci Moix, i ja em fa il·lusió si tinc algun punt en comú amb ell. Em sembla un escriptor força més interessant que el tòpic que s’ha fet sobre ell, i que segurament ell mateix va ajudar a construir.
I què signifiquen aquesta mena de líquens invasors? A banda que poden representar els fantasmes particulars de cada lector, per vostè representen cap perill real? 
No ho sé, però la veritat és que agobien un munt, oi que sí? Els líquens, com altres elements de la novel•la, els vaig somiar; ja li dic que els meus malsons han tingut molt a veure amb tot plegat.
Que el penis (perdó, sé que prefereix qualsevol sinònim, com ara pardal, ninot o fava) parli amb el seu propietari m’ha recordat, entre d’altres menys inspirats, el film 'Marquis', del 1989, que recreava la vida de Sade; però que el penis, juntament amb els testicles fent de rodes, s’independitzi i fugi, és del tot sorprenent i molt plàstic, visualment parlant, perquè de preservatius no en surt ni un...
Em va semblar divertit que fos així, molt de l’estil dels dibuixos de Warner Bros, ara que en parlàvem. Després, quan ja estava escrivint la novel•la, vaig descobrir un dibuix de Roland Topor en què es veu un personatge acorralat per un penis i uns testicles (ja que veig que li plau dir-ne així) que es mouen de manera independent. És el que li deia, qualsevol cosa que se’ns acudeixi ja l’ha pensada algú abans. Però això jo no crec que sigui dolent: ens hem obsessionat a voler ser originals, quan l’interessant és la repetició. Això, els antics ja ho tenien claríssim...
Que el pare de Faust orgasmi al crit de “Per Catalunya!”, té a veure amb el Cipote de Archidona passat pel sedàs convergent?
Jo sóc més del Virgo de Visenteta que del Cipote de Archidona, tot i que, en efecte, hi ha similituds. I el sedàs d’aquesta escena, més que convergent, és de concentració nacional.
El protagonista s’enfronta a un passat oníric i incestuós, a un present una mica a l’estil 'Blade Runner', però amb menys extres, i un futur incert, com tots. Despullat i sense genitals és la millor manera d’enfrontar-nos a la veritat última?
Al contrari, segurament deu ser una de les pitjors maneres possibles. Però aquesta és la situació en què es troba el protagonista, i l’ha d’entomar així com ve...
A més, els genitals (els collons i la fava, si ho vol), l’ànima de 'Faust', tenen un paper de guia esmunyedís, com el conill (amb perdó) d’'Alícia al país de les Meravelles'... Perquè Faust diu que s’ha passat la nit buscant Virgínia, anant a contrapèl cap a Sibelius, però en realitat el que volia és recuperar els seus genitals per saber qui és ell, realment.
Exacte, en realitat la història consisteix en un viatge a la recerca de la pròpia identitat, encara que el personatge no en sigui conscient. Aquest també era el, diguem-ne, fil conductor de La pell i la princesa. En realitat, és un tema que sempre acabo tocant.
En aquesta obra ha utilitzat recursos estilístics per crear un humor explícit, m’atreviria a dir que per primer cop...
Bé, jo crec que als meus llibres sempre hi ha humor, bastant més del que potser s’aprecia a primera vista. La diferència, si de cas, és que en aquesta ocasió, com diu vostè, he volgut que es notés a primera vista, l’he subratllat molt més. En molts fragments jo mateix em feia un fart de riure, i espero que s’encomani.
Els diàlegs teològics, sobretot de la segona part, són d’una profunditat abissal, d’una alçada ignota, d’un estil hacmorià...
No es pensi, no és tan complicat com això: senzillament és una discussió teològica real, que va tenir lloc a l’Edat Mitjana entre els mateixos personatges que surten a la novel·la. A mi m’encanten aquesta mena de disputes medievals que ara semblen absurdes: s’imagina, discutir sobre els límits de l’omnipotència divina, en lloc de fer-ho sobre política? Ho trobo fantàstic.
I quin trio!: Duns Escot (l’Orellut), Enric de Gant (el Grassot) i Guillem d’Ockham (el Nassut). Ens dirà qui amaguen? D’Ockham, tot i que no és el gras, té un cert pes a l’obra...
No, no, no amaguen ningú, són ells i prou; això sí, trets del seu context medieval i ficats dins un altre una mica més trash. Per altra banda, el fet de descriure’ls com a Grassot, Nassut i Orellut vol ser una forma d’homenatge al món de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, que em semblen una de les grans obres infravalorades de la literatura catalana.
Li confessaré que gràcies a Diotima m’he reconciliat amb el gremi dels taxistes.
Oi que és un encant...? Espero que els del gremi en prenguin nota i tinguin algun detallet.
Parlant de detallets... la casa-temple de Sibelius, sembla un parc temàtic d’art de pedra i religió... de carn.
És l’últim plec del laberint mental del protagonista, una mena de síntesi arquitectònica de les seves obsessions i neures. En aquest sentit, una mica parc temàtic sí que és, ara que ho diu...
Creu que mai pugui haver un canvi d’actitud de l’Església catòlica com el que explica?
De manera literal ho trobo francament improbable, però el que volia dir amb tota la història de la Recapitulació és que els dogmes i les creences no són més que convencions fixades en un moment determinat per persones concretes, responent a interessos també ben concrets. Quan es tracta de fe, té tant sentit afirmar una cosa com la contrària.
Així doncs, Déu tampoc és una dona i catalanista...
Això, com tot el que té a veure amb Déu, no ho sabrem mai però tampoc ho podem descartar. Per això és tan divertida la teologia.
La llum que irradia la zona on haurien de ser els genitals de Faust és d’un color blau safir, oi? Ho dic perquè lliga amb Sapphire, el personatge que s’ha instal•lat dins del seu cap...
Doncs no se m’havia acudit, però no estaria de més que una marca de ginebres volgués esponsoritzar-me la novel·la...
Ah, és una marca de ginebra...?
Exactament.
Si la naturalesa de l’home diu que és “credulitat, incredulitat, timidesa, temeritat”, em fa l’efecte que vostè és un alumne avançat i transita per la quarta fase.
Aquesta és una frase de Pascal, un dels seus Pensaments, i trobo que descriu molt bé un dels moviments típics de l’ànima humana. Pel que fa a mi, no em veig com un temerari: el que passa és que no crec en la seguretat. La vida no és mai segura, a l’inrevés, és canvi constant. Com pots estar segur que demà la teva vida serà com avui?
Planteja que en la vida no hi cap l’error, que tot és un joc de contraris. Realment creu en el bé i el mal?
Bé, més que no cabre-hi, el que dic és que l’error és un dels mecanismes de què disposem per intentar entendre alguna cosa. Com per exemple, la naturalesa del bé i del mal, que existeixen, i tant que existeixen! Però moltes vegades són difícils de destriar.
Acceptar el que som i el que volem, tot i que passi per odiar/desitjar la mare, matar el pare, rebutjar la pàtria (dividida entre Catalunya i Mallorca), és antisocial... O és l’única manera de subsistir?
Acceptar els propis desitjos, per bé que puguin violentar-nos, crec que és la primera passa per intentar allò que sempre es diu de conèixer-se a un mateix. Ara, quan aquests desitjos són destructius per als altres o per a un mateix, evidentment hi ha un problema, un conflicte: la mena de conflicte dins el qual es troba el meu Faust, precisament.
La seva Virgínia és la Margarida de Goethe. Un nom que ve del llatí, ‘Virgo’, ‘virginis’, és a dir “verge”. Li va posar aquest nom pel simbolisme que té? Perquè per l’actitud no, oi?
Sí, és una conya marinera, allò de posar noms als personatges que signifiquen el contrari del que són o fan. Està molt vist, però m’agrada...
El 'Faust' de Goethe era esquizofrènic? I el seu?
No crec que el Faust de Goethe fos esquizofrènic, el que passa és que veia l’abisme sota els seus peus, com correspon a un personatge que té la sort de comptar un gran geni de la literatura universal com a autor. El meu, en canvi, s’ha hagut de conformar amb un autor com jo, el pobre, i tampoc no és esquizofrènic, però sí que té trastorns greus de la personalitat, i segurament un quadre d’angoixa com una casa de pagès.
Potser és que ha deixat de fumar... Sigui com sigui, tot i que ha trigat anys en enllestir-la, fa l’efecte que escrivint aquest obra s’ho ha passat molt i molt bé. Potser per això ha trigat...
Sí que m’ho he passat força bé, però també m’hi he capficat molt, més que en els llibres anteriors. Potser és que em faig vell, o segurament té a veure amb aquesta relació de la novel•la amb certs malsons. Acabar-la ha estat fer un alè, girar un full que volia girar.
Té cap projecte entre mans?
Sí, un llibre de poesia protagonitzat per dos animalets, una mona i un caribú. Si tot va bé, el tindré llest per publicar en un any. I també ja tinc prou clara una pròxima novel·la, sobre la història d’un pagès de Llucmajor, el meu poble, que a començaments de segle XX volia construir una màquina voladora. És una història real, molt bonica.
Això sembla, certament. Bé, doncs, si li sembla bé, donem l’entrevista per acabada... És que després del tercer whisky tinc tendència a tractar de tu als entrevistats, i el llibre d’estil del diari no ho veu amb bons ulls.
Com vostè vulgui. Jo, si no l’importa, encara demanaré la penúltima.
Per cert, aquest ronda, a qui li toca pagar?
A vostè, estimat amic, naturalment...
Tornar