Documentació
Placebo
Sebastià Alzamora ofereix a La nit de l’ànima una novel·la iniciàtica i visionària, on res és el que sembla i on tot s’hi val. Els personatges i els escenaris es transfiguren a batzegades en un viatge al fons d’una nit tan venèria com arbitrària. Ben aviat queda clar que el nostre novel·lista es disposa a passar per l’enfant terrible de les lletres locals a qualsevol preu. El post-pujolisme hardcore qualla a la novel·la en forma de quadres escènics porno-mitològics, canibalisme satànic, orgies sacrílegues i una recurrent flagel·lació del catalanisme de missa i tortell. La novel·la circula per una Barcelona apocalíptica, envaïda pels líquens després d’unes onades devastadores. El protagonista es diu Faust i ha venut l’ànima a un editor, però ben aviat veiem que es podria igualment haver anomenat Èdip de tant com es vol beneficiar la seva mare mallorquina i de tant com odia i vol matar el seu pare catalanista, fan de Llach, lector de March en edició de Ferraté, soci d’Òmnium Cultural, seguidor fervorós de Pujol (que apareix a la novel·la amb el membre viril d’Alzamora dins de la boca, vora un jacuzzi). De fet, tot comença amb una altra fel·lació sacralitzada, retransmesa
en directe pel beneficiari, que s’adreça a déu amb verb encès, misogin i esqueixat. Quan la fel·latriu es nega a combregar el líquid seminal, el protagonista la viola analment mentre prossegueix les invocacions i les imprecacions a la divinitat. Tot d’una el membre (la polla, a la novel·la) se li desenganxa i li fuig caminant sobre els testicles pasadís avall. El que començava com una versió bèstia del Cant Espiritual es transforma en una mena de ridícula recreació trash dels dibuixos animats de TexAvery i a partir d’aquí el protagonista inicia un periple embogit rere el seu membre (on li resideix l’ànima) que saltironeja fins arribar a una peculiar Nit de Santa Llúcia. Qui hi busqui alguna dosi de bellesa convulsa, de coneixement o de veritat més aviat perd el temps; però qui hi busqui un espectacle de pirotècnia verbal, farcit pel bec com un ànec d’al·legoria i simbolisme, amb infusions intermitents de teologia docta, amb no pocs moments divertits i amb uns quants moments intensos, amb exhibicionisme de recursos i provocació constant i extrema, ja sap on anar a parar. Una de les virtuts (o defectes) de la novel·la rau en la tendència a barrejar la diccció solemne i culturalista amb materials de desguàs: Back to the Future i Guillem D’Ockham al mateix plat. La novel·la sembla remoure les aigües tèrboles d’un embolic alhora fàustic i edípic amb subtext patriòtic, sense arribar a dur-nos gaire enlloc. Al final, resulta que el joc de la novel·la més que fàustic o edípic, és bàsicament narcisista: el que acaba dominant és l’artifici d’un novel·lista enamorat de les enormitats que diu i de les remenades de cul argumentals que fa el seu protagonista mentre circula a pèl, amunt i avall per una nit gòtica.
Tornar