15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Dies no tan meravellosos

Article publicat al diari “Avui” el 06/12/07 per Xavier Pla

Qualsevol obra literària és el resultat de la tensió entre dos pols oposats. D’una banda, el món representat en la narració i, de l’altra, el narrador i la manera com aquest l’exposa o la presenta. Tan important és l’un com l’altre. Però passa més sovint que una novel·la amb un bon material literari quedi desvirtuada per la feblesa de la seva veu narrativa que no pas al contrari. Difícilment, un narrador de veu potent i suggerent no aconseguirà fer atractiva una experiència literària insípida. Aquesta és una de les lliçons de les novel·les de Mercè Rodoreda. I, també, una de les causes que ha portat males interpretacions, per exemple, de La plaça del Diamant. Rodoreda utilitza una veu narrativa en primera persona que pertany a un personatge femení que explica la seva vida. Natàlia, esdevinguda Colometa, relata la seva existència reconstruint-la des del present cap al passat ja viscut. Més enllà de l’interès per la vida de la protagonista, Rodoreda es concentra sobretot en els petits detalls interns i gestos subjectius de la seva vida quotidiana. La força de les obres de Rodoreda és la seva versemblança, la credibilitat que el lector dóna a un personatge que es recorda i que s’autoafirma. Ja fa un bon grapat d’anys que Jordi Coca (Barcelona, 1947) desplega el seu projecte narratiu, sense concessions. Aquest s’ha accelerat, últimament, amb la publicació d’un gran nombre de novel·les i l’obertura i tancament de diversos cicles novel·lístics, una mica irregulars, que reprenen temes i motius similars: el pes del franquisme, la fragilitat humana, les dificultats de rela ció, la por, el dolor, etc. Per sobre de tot, alguns lectors recordaran la intensitat i la duresa de les dones de dues novel·les breus i excel·lents, Louise. Un conte sobre la felicitat (1993) i Lena (2002). Amb Sota la pols (2001), Coca iniciava l’exploració d’un nou territori personal basat en la narrativització d’espais autobiogràfics amargs i d’una gran duresa. La noia del ball n’és la continuació, amb el relat biogràfic de la mare del protagonista de la primera. Aquesta novel·la desplega el testimoni subjectiu d’una etapa històrica que va de l’arribada de la República a la guerra i a la primera postguerra. Les semblances temàtiques amb La plaça del Diamant són evidents, i també les estilístiques, com ara l’ús del polisíndeton (la reiteració en l’inici de frase de la conjunció ‘i’). És una mena de monòleg parlat, en el qual la protagonista, incitada pel seu fill (que és l’autor de Sota la pols, desdoblat o literaturitzat), s’explica a si mateixa. És una dona senzilla i vulnerable, “patidora com una bleda” (p. 149), que viu amb inquietud i fatalisme els esdeveniments de la seva vida,marcats per la violència col·lectiva: “I jo, és clar, la guerra no sabia què era. Ho vaig haver d’aprendre.” (p. 179). Sobta la violència personal del seu marit, anarquista, davant del qual se sent indefensa i sotmesa. Aquest és el retrat més crític del llibre i una de les línies argumentalsmés interessants: “En realitat, el teu pare no era tan diferent dels franquistes” (p. 313). La narradora estàmarcada pel record de la mort del seu pare i, sobretot, per l’enyorança de Menorca, un paradís d’infantesa, sinònim de llibertat i equilibri, de sol, platja, olors intenses imúsica al carrer. En tot el llibre, la música és sinònim d’una lleugeresa mai més aconseguida: “La música sempre m’ha fet sentir que volava, era fer-se lleugera, etèria i t’evadies dels problemes reals” (p. 165).

Una veu apagada

Però sorprèn que Coca hagi decidit tractar tot aquest material narratiu amb una veu tan apagada, inhibida i poc atractiva, amb un estil que té la virtut de la transparència però que s’afebleix per massa explícit, gairebé per obvi. És una llàstima que la identitat de la protagonista resulti tan poc convincent i poc dramàtica.La seva veu no acaba de ser creïble per les incoherències que presenta: tant s’expressa amb termes poc col·loquials (“per tal que”, “tot saludant”, “glatíem”, “clavarnos-en”) com, només de vegades, utilitza menorquinismes (“ses ueres”, “ametles”, “s’hivern”), o amb incongruències en la puntuació, afectada també per una certa descurança lingüística. Resulta difícil que el lector, si no se l’ajuda més, s’interessi per un personatge que, per exemple, no troba paraules per dir el que li passa: “No era tristesa, no era enyorança. Era una sensació de no estar en el meu lloc, de no acabar de formar part del quem’envoltava.” (p. 86). Potser perquè la narradora no estàmai segura d’allò que diu, al final cau en l’ús reiteratiu de l’expressió “No ho sé”, repetit al llarg de moltes pàgines fins a l’exasperació.

Tornar