Documentació
Anarquista i malfactor
Sense l’èxit de públic que va tenir fa un parell d’anys la novel·la Entre el roig i el negre, i sense el ressò que li facilità certa crítica, seria inimaginable la publicació de Diario de un pistolero anarquista. El material de base és, en tots dos casos, el manuscrit en què un pistoler anarquista, adherit a la CNT-FAI, donava compte, sense ombra de remordiment, de les iniquitats protagonitzades en les setmanes posteriors al 18 de julioldel 1936. El succés de l’obra narrativa va ser alimentat per percepcions del moment. No pas pocs crítics van veure en la brutalitat de José S., l’autor de les notes originals, el contrapès a les idealitzacions de l’experiència republicana i revolucionària que l’esquerra fomentava amb l’excusa de les polítiques de memòria democràtica.
Absència d’escrúpols morals
José S. anarquista? Bé se’n deia. Criminal? No n’hi ha dubte. I fins al final. Fent-se escàpol amb els béns robats. Començar a matar és complicat. També un home de cor dur pot treure la primera glopada quan s’empastifa els pantalons amb els fragments del cervell de qui acaba d’occir. Però un cop s’agafa l’hàbit és difícil de deixar de matar, d’extorsionar, de robar... Sobretot si el context col·labora amb l’absència d’escrúpols morals, i si al davant hi ha, nu, el boc expiatori perfecte: l’Església. Malauradament, sembla que a finals del 2007 no hem avançat gaire en com fer ús (si és que se n’ha de fer) dels records per al debat polític. És per això que un llibre amb tan poc gruix analític i documental al darrere ens manté ocupats. Ens informa del que ja sabíem. Per exemple, que els grups d’afinitat anarquista dels anys 20 i 30 del segle XX eren trames que encobrien, rere el mantell auri de la divina acràcia, lògiques de violència similars a les dels gangs que emergien en altres latituds. És a dir, que la frontera entre combat polític i delinqüència era molt fina. També aclareix que la fúria i l’odi precediren l’esclat de la Guerra Civil. Més interessant resulta tota la problemàtica relativa als orígens d’aquesta patologia, individual i la col·lectiva: el pas del camp a la ciutat, el servei militar al Marroc, els brutals conflictes entre sindicats i patronal, la fascinació per la tecnologia, els motors, la velocitat i l’accés a les armes. Però sobre això es fa un cop d’ull apressat. El que captiva és l’assassinat de capellans i creients: una matança que responia a directrius concretes, i a la deixadesa en l’exercici del poder per part de les autoritats legals. El que es prefereix és entretenir-se en el sòrdid escenari de la presó de Sant Elies. La confusió, a la qual hi contribueix la cacofonia de veus, arriba a moments culminants quan sense miraments s’incorporen errors, oblits i pífies. Ara bé, com que del que es tracta és de projectar sobre el present l’ombra pesant del passat, el Diario continuarà tenint una acollida entusiasta en mitjans crítics amb la política de memòria, mentre els llibertaris s’entesten a desmuntar, a Internet, el feble tramat informatiu de Mir; sense piular, però, a propòsit de la violència o, el que és pitjor, justificant-la
Tornar