15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Lletra a Lluís Calvo

Article publicat al diari “Avui” el 02/03/02 per Sam Abrams

Estimat amic,

És una autèntica llàstima que la cultura literària del país no estigui, en aquests moments, a l'alçada del teu llibre. Vivim completament envoltats d'una societat que es caracteritza principalment per la seva obsessió per les aparences, en detriment del contingut. I aquesta societat, malauradament, ha generat el que jo anomeno, i perdona la vulgaritat, la cultura del fot-li, una cultura de la pressa i la mediocritat, en lloc de la calma i la qualitat; això sí, des de fora i de lluny, tot molt bonic i lluent. La literatura catalana sucumbeix davant la gran pressió que rep per conformar-se amb la situació actual tan lamentable. Tant és així, que la literatura va més enllà del que estrictament se li exigeix i s'automutila a partir de sotmetre's a una sèrie de prejudicis reduccionistes, com ara són prejudicis intel·lectuals, socials, territorials, sexuals o estètics. En definitiva, això vol dir que si creus en l'alta cultura, malament; si no has nascut feliçment inserit a la burgesia catalana, fatal; si has tingut la mala sort d'haver sortit d'alguna de les comunitats perifèriques com ara les Illes o València, desastrós; si tens la desgràcia de ser dona, catastròfic; o si no participes de l'estètica neonoucentista disfressada de poesia de l'experiència, absolutament imperdonable. Com ja t'he dit, em sap greu que el teu nou llibre hagi coincidit amb aquesta època de falta d'exigència i rigor!

LLISTÓ BEN AMUNT

Per una altra banda, m'alegra constatar que tu no has abaixat gens el teu llistó intel·lectual i artístic per desolador que sigui el panorama o per moltes pressions externes que puguis rebre per ajustar-te a la tònica general. A partir d'una lectura atenta d'Omissió veig clarament que no t'has desviat ni un centímetre del teu propòsit llunyà. Recordem que ja han transcorregut catorze anys des dels teus inicis a Veïnatge d'hores, de bastir una obra ambiciosa, contemporània i extremadament personal. En aquest sentit, Omissió ve a afegir-se al conjunt de la teva producció anterior de vuit reculls justament de la manera que tu sempre has volgut: és un nou i original punt de partida sense que això signifiqui un trencament o dislocació respecte a l'obra feta. Curt i ras: Omissió és un llibre original i variat, i alhora és la continuació lògica i coherent d'una Obra (i utilitzo la majúscula a propòsit) en marxa. Ara bé, tot i el rigor i la lògica i la coherència la teva obra mai resulta freda i mecànica, sinó que sempre manté la contundència i vehemència humana que tu li has infós des del principi. D'alguna manera es podria dir que la teva obra neix i es desenvolupa sota el signe de Proteus, el déu que encarnava les transformacions i la varietat sense deixar de ser, al capdavall, ell mateix.

A més, al llarg dels anys durant els quals la teva obra poètica s'ha anat desplegant hem tingut l'ocasió de veure com també es mantenia fidel a la seva doble filiació dins la tradició literària del país: per una banda, la tradició de poesia d'idees a partir de mestres moderns com ara Riba, Foix, Bartra, Espriu, Vinyoli i Sampere i, per l'altra banda, la poesia de signe experimental a partir de referents com ara Salvat-Papasseit, Rosselló Pòrcel i Palau i Fabre. Precisament, part de la gràcia profunda d'Omissió està en la seva intel·ligent i sorprenent combinatòria del doble llegat de poesia conceptual i poesia experimental.

Personalment i intel·lectualment, he trobat la lectura d'Omissió reconfortant i estimulant perquè veig, d'entrada, que entens la poesia com la llengua altament artitzada i intensificada al servei de l'expressió d'idees i emocions significatives. També he observat que has mirat d'explorar zones de la metafísica, algunes que només quedaven apuntades en Foix i Bartra i d'altres que em sembla que són inèdites a la tradició de la poesia catalana moderna. Em refereixo, evidentment, a l'exploració de la relació entre el tot i el res, el jo i el no-jo, per un costat, i la reivindicació, per l'altre, de la potència latent de les coses fragmentàries o parcials, tan típiques de la condició humana amb totes les seves limitacions. Dins l'estructura interna del llibre, aquestes nocions serveixen clarament la funció d'eixos vertebradors que confereixen unitat al conjunt.

DEL TOT I DEL RES

Pel que fa al tot i el res, en termes filosòfics, has refutat l'exnihilo nihil fit cartesià per acostar-te, inicialment, a l'ex nihilo fitens creatum de la nostra tradició religiosa de signe hebreu-cristià. I, a partir d'aquí, has anat a assumir una posició semblant a Goethe expressada a Faust: "Wie alles sich zum Ganzen webt, / Eins in dem wirkt und lebt" ("¡Com s'entrellaça tot amb el tot / i cadascú obra i actua en l'altre!"). Ja veig per la cita d'Angelus Silesius que poses al davant del llibre i que t'has apropiat com a punt de partida d'un dels poemes centrals del llibre, L'U de la u, que t'has endinsat molt en aquesta temàtica de la reconciliació o síntesi d'opòsits en la U i n'has sortit amb una visió més ampla i fonda de la realitat. I es rastreja aquesta nova concepció de la realitat de cap a cap d'Omissió: "I ara intueixes que en penetrar en la llum hom s'endinsa, alhora, en un abisme."; "Res no neix, res no mor."; o, " [...] aquesta ment en blanc que ja no és res perquè ho és tot [...]". A més de místics com Scheffler, aquesta idea de la fusió del tot i el res al teu recull també es nodreix de les arrels que té al Budisme i l'Hinduisme. En això, feliçment, no estàs sol sinó que estàs ben acompanyat per dos magnífics antecedents: l'extraordinari traductor i professor Joan Mascaró i Fornés i el nostre estimat Màrius Sampere.

També he pogut constatar que aquesta renovada visió de la realitat ha esquitxat d'una llum especial la teva poètica. En definitiva, la vastitud de la realitat deixa al descobert la pobresa de la percepció, la llengua i la poesia a l'hora de mirar de copsar-la en tota la seva complexitat i riquesa. I això t'ha dut a una lírica de la insuficiència, que he trobat molt ajustada, i molt punyent i commovedora, tal com es manifesta a poemes com Apòcrif ("Allò inexpressable és l'única realitat possible. / Enllà del món inexpressable sols hi ha l'aparença".), Poètica ("No té sentit / calcar la realitat / impossible / il·lusori / car / és / indefinible [...]".) i Font ("No definir / allò que no pot dir-se / fluir en la remor / d'aigua i canya [...]"). Ara bé, desenganyem-nos perquè com a suport del discurs sobre la insuficiència expressiva paradoxalment trobem una gran riquesa a nivell verbal i de formalització artística del discurs. En aquest sentit, Omissió gairebé es podria considerar una mena de repertori de versificació en català.

I, finalment, la poètica de la pobresa t'ha portat a una renovada valoració de les grans possibilitats expressives del silenci i de tot allò que sigui humilment efímer, incomplet, fragmentari, parcial, discontinu o aproximat, un gest que em recorda, en certa mesura, l'escepticisme càlid i humà de David Hume en empènyer l'empiricisme britànic del segle XVIII a les seves màximes conseqüències. Tot i que m'imagino que el teu enfocament sobre el tema t'ha arribat via els grans pensadors i autors de la postmodernitat.

El gran poeta Joan Vinyoli va iniciar la seva extraordinària aventura lírica sorpresivament amb un vers en anglès que va compondre durant els anys de la Guerra Civil: "I must do something of my poverty". Aquesta mena de divisa que presideix tota l'obra de Vinyoli, de fet, vol dir: "Haig de fer alguna cosa amb la meva pobresa". Amb Omissió he tingut l'oportunitat de comprovar de primera mà que, se-guint els passos del mestre, tu també has aconseguit de crear alguna cosa a partir de la teva poquedat.

Enhorabona!

Tornar