Documentació
La màquina Cunillé
"Sense cap mena de dubte és la veu amb més pes específic propi dins la dramatúrgia espanyola contemporània". Xavier Albertí parla així de Lluïsa Cunillé. I no és l'únic. Potser no és gaire objectiu, ja que fa anys que hi treballa molt a prop. Amb ella ha escrit i estrenat enguany dos muntatges al Lliure, El dúo de la Africana i Assajant Pitarra. Són dues de les quatre obres que s'hauran vist a Barcelona enguany amb el segell Cunillé. La tercera, coescrita amb Paco Zarzoso, ha pujat a escena aquesta setmana a la Sala Muntaner, Saló Primavera, i dijous que ve a l'Espai Lliure ho farà Après moi, le déluge, segurament la més potent de totes. Però això no ha estat tot. Cunillé ha rebut el premi Max al millor text dramàtic per la versió castellana de Barcelona, mapa d'ombres, peça que Ventura Pons ha portat al cinema. La dramaturga també va rebre fa unes setmanes el Premi Nacional de teatre i és des d'aquesta temporada la dramaturga resident del Lliure. Vaja, que aquest 2007 ha estat el de la consagració d'una autora que fa molts anys que treballa sense parar, amb una cinquantena d'obres escrites i un talent dramàtic lluny de modes i servituds.
"La majoria dels dramaturgs europeus estan imbuïts per les modes i ella renuncia explícitament a aquests modismes", afegeix Albertí. Difícilment trobarem en un text seu referències immediates. Té molta cura del llenguatge, de la paraula, i moltes de les rèpliques dels actors podrien esdevenir fàcilment aforismes. És tremendament contundent.
Ofici, poètica i ètica
"Llegeixo molta dramatúrgia contemporània i sens dubte és el millor autor espanyol i dels millors d'Europa". Aquesta que parla no és Albertí, sinó l'actriu Lina Lambert, habitual intèrpret dels seus muntatges i present ara a Saló Primavera. Zarzoso va pel mateix camí, tot i reconèixer que no pot ser, tampoc, gaire objectiu, ja que ha escrit quatre obres amb ella. Tanmateix, i ja que Cunillé no concedeix entrevistes, les paraules del dramaturg valencià, així com les d'Albertí, ens serveixen per interpretar el seu univers. "Té tres virtuts molt importants: coneix molt bé l'ofici, ja que ha estat a peu d'obra, té un món poètic molt intens i manté una part ètica que és irrenunciable", explica Zarzoso.
Albertí puntualitza que l'autora badalonina posseeix una "mirada molt precisa sobre la teatralitat que s'expressa a través d'una escriptura essencialista". L'honestedat i l'idealisme -"és d'aquelles persones que encara pensen que el món ha de canviar, que pot canviar", afirma el director teatral- són les altres qualitats de Cunillé, segons Albertí. "És una persona extraordinàriament idealista; per això fa teatre", rebla el clau.
Lambert, que ha hagut d'interpretar els seus textos, afirma que es tracta d'una autora "molt democràtica; és molt generosa amb els actors". Aquí és on les comparacions que sovint es fan entre Cunillé i Thomas Bernhard, pel caràcter ètic de la seva obra, no quadren, ja que l'actor austríac "és molt dur amb els actors". Sí que coincideixen, però, en el lloc que donen a la paraula, la qual té en ella, segons Zarzoso, "el valor d'una partitura musical".
Vicky Peña, protagonista amb Andreu Benito d'Après moi, le déluge, també té una visió clara de l'obra dramàtica de Cunillé. "La Lluïsa aboca tot el seu món en els seus textos i després els deixa volar", apunta, sense oblidar que "és extremadament respectuosa i cordial i està atenta a tot el que fem,". Coneixedora de l'ofici, com diu Zarzoso, la dramaturga no es fica gaire en les posades en escena.
Aquesta Après moi, le déluge és simplement brillant, gairebé tant com la premiada Barcelona, mapa d'ombres. Cunillé és dura i tracta les relacions entre el Primer i el Tercer Món de manera directa. Tenim un Home (Benito) que es dedica a aconseguir coltan, una combinació de dos minerals, importantíssim per a la indústria electrònica; i la Intèrpret (Peña), una dona separada que traslladarà al comerciant tot el que li digui el personatge absent, un congolès que no hi és, però que prendrà entitat a través d'ella. Es tracta d'una peça que tant Albertí com el director artístic del Lliure, Àlex Rigola, han qualificat d'"extraordinària".
Però no tot en Cunillé és dur. Com Bernhard, també sap riure, i fer riure, com així demostren les dues obres que ha estrenat aquest 2007 amb Albertí i Saló Primavera, una peça d'humor àcid i llengua esmolada. Però, ¿com és aquesta dona que gairebé no es deixa retratar i viu fora del circ mediàtic? Zarzoso diu que "és una gran treballadora". "És de les poques persones que es dedica plenament al teatre. La majoria dels dramaturgs hem de fer televisió i altres coses per viure. Ella, des que es lleva, es dedica a escriure teatre amb passió".
El salt europeu
Albertí afegeix que sempre construeix dues obres alhora i que "ha renunciat a moltes coses per tenir la llibertat d'escriure". Ara, segons ell, només li cal fer el salt als teatres europeus. Per això, diu, li caldria una empenta des de les despistades institucions culturals d'aquest país. Com va escriure Juan Carlos Olivares, crític teatral d'aquest diari, encara n'hi ha que no entenem per què en la patum de la Fira de Frankfurt a ningú no se li va ocórrer convèncer un director alemany perquè fes Barcelona, mapa d'ombres. La pilota és a la seva teulada. Mentrestant, la màquina Cunillé mai no para.
Tornar