Documentació
De realitats i d'identitats
Actualment, en un món absolutament dominat pel que és virtual i en què, sovint, es confon i es distorsiona la mateixa realitat, la poesia accepta, un cop més, la difícil tasca de fer-nos reflexionar sobre un dels eixos del món modern: la condició humana. Els poemes d'El buit i la medusa serveixen de vehicle per oferir-nos la nova visió de la realitat que percep la veu poètica, i com aquesta realitat actua com un tot unificador, com una escudella en què hi caben les més absolutes contradiccions. De fet, la vida és això, un aiguabarreig de contraris, aparentment irreconciliables. El tot és també el no-res i constantment muda de pell. Al cap i a la fi, el món és incomprensible. ¿Cal deixar, doncs, de creure en la realitat?
Després d'obsequiar-nos amb el seu darrer llibre de poemes, el lluminós i original Omissió (2001), Lluís Calvo (Saragossa, 1963) torna a la càrrega amb El buit i la medusa, llibre que ha guanyat els últims Jocs Florals de Barcelona. Lluís Calvo és autor d'una obra literària abundant en què ha conreat amb èxit la narrativa, el teatre i la poesia. I combina amb encert l'abundància amb el savoir-faire i el compromís ètic i estètic. Des del ja llunyà i primerenc Veïnatge d'hores (1987) fins a l'actualitat, la seva obra ha evolucionat sempre en pla ascendent. De premi en premi ha anat llaurant la llengua fins a assolir una veu absolutament personal i amb prou entitat per no necessitar més prestigi que el que hi ha en cada un dels seus poemes.
El buit i la medusa planteja dos eixos temàtics força clars. D'una banda, l'aprehensió de la realitat, i de l'altra, la concepció de la identitat i de la mateixa naturalesa humana. És un llibre marcat pel pas del temps, sobri i eixut, en lluita contra un temps que fa que tot s'acabi, "tot, des de l'inici, s'apressa, veloçment, cap a la seva fi". El primer poema, Introito, ja marca clarament la divisa poètica: tres èpoques que avancen inexorablement: la infantesa, l'edat adulta i la maduresa, escenificadores d'un cicle vital i alhora metafísic: néixer del no-res, assolir el tot, i tornar al no-res, "ja no existeixo, ja no sóc ningú".
El llibre està dividit en quatre parts. A la primera, "L'últim heroi", es fa un recorregut pels espais mítics de la infantesa i de l'adolescència del poeta, tot resseguint paisatges coneguts que esdevenen escenaris de la seva èpica personal. A la segona, "Poemes" per a un públic majoritàriament adult, un cop superada la memòria, es pren consciència de la pròpia naturalesa, del present, de l'adult que troba massa dura la conversió a la maduresa. Les altres dues parts, "El buit il·luminat" i "Les hidres infinites", són fruit d'aquest xoc original de presa de contacte amb la realitat i de la seva acceptació. El llibre es construeix com una acurada radiografia memorística sobre un paisatge, uns records i unes vivències que es projecten des del passat fins al present i que condicionen aquest present pel fet de ser fragments del jo . Aquesta reflexió esdevé un diàleg excitant amb els mites, una pausada concepció madura del pas del temps. Com diu la veu del poema, "reconèixer el temps és envellir", i les presències són efímeres, fluctuants, paraules en la veu de l'Heràclit rutilant: tot flueix, fins i tot l'ocult, fins i tot un mateix. Fugaç i divers. De fet, reprèn un dels grans motius literaris del segle XX, la crisi del jo, negar-se per existir, descompondre el tot per ser el no-res, com digué el poeta Ángel González, "para vivir es necesario morirse muchas veces mucho".
MIRADA SOBRE BARCELONA
El poeta barreja amb mestria els elements tècnics i formals que ha de tenir un poema plausible. Des del recurs de la ironia en veure que un amic no entén els seus poemes, fins al retrat concís, punyent, de la realitat. Ressegueix els perfils de la seva Barcelona, aquella amb què ha conviscut i que coneix perfectament, i recorre espais mítics del seu passat. Deixa fluir els dots d'observació i passa el mirall pels carrers del seu paisatge emotiu, tot implicant-s'hi intel·lectualment. Des de la talaia d'home adult, observa el passat, els escenaris, l'espai mític de la seva ciutat.
Lluís Calvo sap en quin terreny es mou. Té un bagatge del tot suficient per moure's en diversos fronts i per executar els poemes d'una manera sempre solvent. Observem el subtil contrast entre la senzillesa i la complexitat en cada vers, en cada situació; el domini dels jocs del lèxic i del llenguatge; la imatgeria brillant, basada en la realitat; la mirada per escenes quotidianes en què es presenta una situació normal que esdevé una situació moral, una reflexió profunda; els ponts de diàleg amb la tradició; els habilíssims finals de poema en què, sovint, hi ha unes frases lapidàries (de vegades, petites estrofes finals), que són conclusions inconcluses; tant es mou en el detall realista com en la sorpresa executiva, tant adopta un aire absolutament poètic, com es deixa endur pel verb eixut, tant és desbocat com contingut. Tot això, fins al final del llibre, un llibre que capta l'atenció fins al darrer poema, que el clou en forma de cercle.
El buit i la medusa és un llibre per a qui vulgui pensar i sentir, amb el mateix rigor amb què la vida ens ensenya les seves cartes. Una lectura complexa per a una realitat complexa. Però, com ha quedat dit, "tot, des de l'inici, s'apressa, veloçment, cap a la seva fi". Tot busca, irremeiablement, la seva destrucció. Intenteu no destruir aquests mots, aquest llibre, que no passi per alt. La poesia "no l'escriuen sols els poetes", la poesia, sovint, està escrita en llocs ocults, i els bons poetes saben fer-la parlar.
Tornar