Documentació
L'opacitat de Lluís Calvo
Lluís Calvo escriu al seu darrer llibre de poemes, Andròmeda espiral (Emboscall): "Màscara de / oculta / el ble / com / finestra / de boca / aboca / alè". És la primera estrofa del poema "Duplicació", que hem agafat a la babalà per fer-ne el comentari analític següent. El primer vers, "Màscara de", sembla que demani una continuació. La preposició de ens desorienta i ens suggereix alguna cosa del tot indefinida. "Màscara de què?", ens podem demanar. I "oculta", el segon vers, no sabem si vol dir que la màscara és oculta o bé que oculta "el ble" del tercer vers. De tota manera, com que no hi ha elisió entre la a d'oculta i la primera e del vers "el ble", ja que les dues vocals (a i e) són en dos versos diferents, en deduïm que la màscara és oculta, més que no pas que el ble és ocultat per la màscara. Ara bé, igualment podria ser que la màscara fos oculta i que alhora ocultés el ble. El cas, però, és que la "Màscara de / oculta / el ble", tal qual; i ho fa "com / finestra / de boca / aboca / alè", és a dir, com una finestra de boca (la boca com a finestra?) que aboca alè. Per tant, amb el reduccionisme de la recerca d'un sol sentit a l'estrofa, podríem entendre que una màscara, de no sabem què, és oculta i oculta el ble (un ble, un floc de cabells que pengen) a la manera d'una finestra que és com una boca (o una boca que és com una finestra) que aboca alè. I passem a la segona estrofa del poema, perquè potser ens podrà aclarir el sentit de la primera estrofa. Fa així: "Mirall / que mira / expira / Al·legoria en / pell / i torna a fer". La troca s'ha embolicat. Anem a la tercera i darrera estrofa: "Per fe / d'alçar-se / en re / t'invoca". El sentit que cercàvem al poema no l'hem trobat, no hi és. I tanmateix això no vol dir pas que el poema no tingui sentit, sinó que té el sentit del que diu, del que és; té el sentit que li dóna la manera com ha estat escrit. I aquest sentit és plural, o no és pas unívoc, variarà segons cada lector i cada lectura de cada lector. I el no-sentit de poema és un dels seus sentits possibles. I si l'autor, Lluís Calvo, ens expliqués el sentit, o els sentits, que per ell té el poema, les seves explicacions, per molt brillants, intel·ligents i inspirades que fossin, no tindrien cap valor especial pel que fa al sentit del poema, serien igual d'aclaridores o d'embolicadores que les de qualsevol altre lector. Els versos ja són independents del seu autor.
EL POEMA ÉS EL QUE ÉS
El poema que ens ocupa, "Duplicació2, és el que és, en la seva materialitat (els seus mots, els seus versos, les seves estrofes, les seves rimes, la seva eufonia o antieufonia) i en els significats que els seus significants poden suggerir, amb el benentès que aquesta significació pot ser i pot no ser important per a segons qui el llegeixi. I, sobretot, el poema no és pas cap enigma (si volem que no ho sigui, perquè també ho pot ser, un enigma, si així ho volem), no és un trencaclosques que el lector ha de desxifrar. El lector simplement llegeix, i a partir de la seva lectura, pot fer ben bé el que vulgui, amb el poema. I si li resulta inintel·ligible, la diguem-ne culpa de la incomprensió és del lector mateix, que ha volgut entendre el poema des d'una racionalitat que no té. La poesia de Lluís Calvo té una lògica, o una no-lògica, lírica que en cada poema s'expandeix diferentment, d'acord amb el que cada poema demana per a la seva escriptura. Aquesta lírica, ben personal i que no s'adiu amb els esquemes poètics dominants, és d'allò més bo, interessant, colpidor i inquietant que avui s'escriu en poesia.
Tornar