Documentació
Imatges
Una fotografia resulta ben entenedora a l’hora de reflectir el lligam existent entre dues generacions i, concretament, entre un mestre i els seus seguidors, els seus deixebles. En la fotografia podem veure, al centre, Joaquim Ruyra i, rodejant-lo, alguns components destacats de la generació jove que l’admira. El motiu és l’homenatge que se li va retre, en complir vuitanta anys, el mes de setembre del 1938, a la conselleria de Cultura. Un homenatge presidit per Carles Pi i Sunyer. Podem observar, i aquest és el poder de la imatge que immobilitza un moment determinat, Joaquim Ruyra, vestit de jaqué, vell, prim i trist –va morir un any després– i, a la seva dreta, Mercè Rodoreda, jove i riallera, al costat de Joan Prat, conegut públicament com Armand Obiols, amb un llibre a la mà i, darrere tots dos, Joan Oliver/ Pere Quart, Anna Murià i, una mica més lluny, amb la seva característica pipa, Francesc Trabal, també somrient. D’una banda, doncs, podem veure un mestre respectat, un home vell d’aspecte convencional, atemorit per les circumstàncies històriques i per la seva situació personal i, d’una altra, els components d’una nova lleva, plens de projectes. I com exemple, Mercè Rodoreda, guanyadora del premi Crexells del 1937, que va vestida d’una manera que sembla imaginativa, amb una faldilla ampla i una brusa de farbalans, els cabells recollits i enlairats. La fotografia ens ofereix una imatge simpàtica que, malgrat elmoment històric difícil, emmiralla una gran normalitat. De fet, aquest mateix 1938, sota les bombes que cauen a Barcelona, Mercè Rodoreda ha publicat Aloma, la novel·la premiada –Ruyra era president del jurat–, i ha assolit un notable èxit de crítiques i de vendes, amb la primera edició aviat exhaurida, que un acudit de L’Esquella de la Torratxa va destacar. Es tracta d’una primera fita, amb la qual Rodoreda enceta un camí personal, després de quatre novel·les que va refusarmolts anys més tard, quan a finals dels 60 preparava les Obres completes per a Edicions 62. Encara molts anys més tard, el 1980, quan Rodoreda ja està gairebé a punt de cloure la seva coherent i personal trajectòria, acaba així el pròleg de la darrera novel·la que publicà, Quanta, quanta guerra...: “Encara que no vingui a tomb, voldria retre homenatge a tres grans figures que m’han ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra en la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i elmeu agraïment”. Aquestes paraules de reconeixement honoren, també, Mercè Rodoreda que, més de quaranta anys després del dia de l’homenatge –i de la fotografia–, encara recorda Ruyra, que vol dir, també, la importància d’una tradició per a una novel·lista. I, evidentment, per a una literatura
Ha esdevingut una dona gran
En l’endemig, però, la jove alegre de la foto ha esdevingut una dona gran, prima i interessant, però ara amb els ulls tristos, també, ella que ha escrit que els ulls són el mirall de l’ànima. Ho podem comprovar a les fotografies d’estudi, fetes a Ginebra, les que més profusament han circulat d’ella, les de les solapes de les novel·les del Club de Novel·listes,ambun fons negre, en contrast amb els seus cabells blancs i en oneig; de fet, se’ns fa present una imatge austera, amb la característica posamelancòlica, tan recurrent en alguns retrats: els braços ben blancs, que sostenen el rostre de mirada absent. Però el que resulta realment important és que Mercè Rodoreda es troba a punt d’esdevenir, ella també, un model per a la generació que la segueix, com en el cas de Montserrat Roig i de Terenci Moix, per citar un parell d’exemples. D’aquesta manera, s’ha acomplert el necessari relleu i s’ha demostrat la vitalitat d’una literatura i, en definitiva, d’una cultura que, tanmateix, ha patit una ensulsiada ben tràgica, que ha llençat la majoria dels presents a la foto vers un exili, del quan un bon nombre ja no van poder tornar mai més: Pi I Sunyer, Trabal, Prat/Obiols... Destaquem, a més, que, quan Joan Prat llegeix La plaça del Dia mant, encara no publicada, i que esdevindrà la novel·la catalana més traduïda, a gairebé trenta països, escriu a Rodoreda unes premonitòries paraules: “Aquesta novel·la pot quedar tan i tan bé, que no hi has de plànyer cap esforç. Hi ha trossos llarguíssims que aniran a parar a totes les antologies de la prosa catalana, per la frescor, la intensitat i la suprema lleugeresa. Poden anar perfectament al costat de les millors pàgines de B. Metge i de Ruyra. Felicitacions!”. (21-IX-1960). De fet, entre aquestes dues imatges, entre la dona jove dels anys 30 i la donamadura dels anys 60, ha transcorregut un període de gran duresa, marcat per dues guerres, règims totalitaris, amb els camps d’extermini nazis i, sobretot, un llarg exili, que va representar per a Rodoreda una ferida difícil de cicatritzar, una tristesa de per vida. Sense aquesta profunda experiència
de la vida, però, sense aquest viatge personal que l’autora Rodoreda defineixau bout de la nuit, com el títol d’una cèlebre novel·la de Céline, no hagués pas pogut escriure les obres, gràcies a les quals ha esdevingut la novel·lista catalanamés universal: La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies, de la dècada dels 60, Mirall trencat, de la dels 70 i,Quanta, quanta guerra... de la dels 80.
L’experiència de la vida
Comva destacar Rilke amb encert, és l’experiència de la vida el que nodreix la literatura i no pas els sentiments; per confirmar aquesta opinió, Rodoreda va destacar que, sense aquesta experiència profunda, la impressió de la vida que les obres donen pot resultar banal. L’existència de Rodoreda, en canvi, és ben bé la d’una novel·lista: compromesa amb la República, marxà de Barcelona amb la pèrdua de la guerra i, refugiada a França, es va instal·lar a Tolosa, Roissy-en-Brie i París; en va fugir, en entrar-hi els alemanys, i visqué llavors, una autèntica odissea: trens que no avançaven, avions que els metrallaven i els obligaven a baixar i a refugiar-se sota els vagons o en els camps de blat propers; seguiren dies sencers caminant sense gairebé nimenjar ni beure, amb la visions tràgiques: ponts i ciutats que cremaven, cavalls esventrats i gent morta pels carrers...; aquests són els espectacles al·lucinants, amb els quals l’exiliada s’hagué d’enfrontar. El que després seguí no fou gairemillor: una postguerra que Rodoreda ha qualificat de misèria negra, rellogada en cambres o cambretes, amb recursos escassos, cosint per poder sobreviure. De fet, si ha escrit que considera l’exili com una gran lliçó de vida, és aquesta lliçó la que enriquirà la seva visió de la humanitat, ella que subscriu la cèlebre frase de Terenci: “Res del que és humà nom’és estrany”.
Fidel a la vocació d’escriure
Els seus personatges se’n beneficiaran i guanyaran en densitat. En vida, també. D’altra banda, amb la fidelitat a la vocació de la seva joventut, l’escriptura, Rodoreda també demostra posseir una forta personalitat, ella que, en una entrevista a Montserrat Roig, va afirmar que escriure en català en un país estranger és com voler que floreixin flors al pol nord. La seva existència d’exiliada, de fet, marcada per pèrdues diverses –de país, de llengua, d’afectes...–, es reflecteix en els seus personatges, que acostumen a ser figures que pateixen diverses despossessions, de manera especial la de la identitat, aquesta identitat fràgil, fragmentada, tema fonamental de la literatura del segle XX, una literatura, més d’una vegada, de desplaçats. Pintora, també, a inicis dels anys 50, la seva obra s’emmarca, plenament, en la contemporaneïtat: retrats esquemàtics de dones amb ulls al·lucinats, que de vegades criden amb les dents afilades, comen Picasso, algunes representacions de figures esquelètiques, que semblen acabades de sortir de camps de concentració, o un grup encer- clat per una mena de filat, imatge de la manca de llibertat de l’home... Sovint es tracta decollages, una forma ben actual d’art.
La seva faceta central
Però retornant a la seva faceta central, la d’escriptora, enriquida amb la pràctica pictòrica, Rodoreda demostrarà, precisament, que es tracta, sobretot, d’una notable creadora de personatges, centre neuràlgic de les obres. Uns personatges que, per la seva veritat, romanen en la memòria del lector, com els escenaris per on caminen, espais d’una Barcelona que es transforma en cada nova obra, les peces d’una mena de gran trencaclosques de la ciutat, que reneix essencial, des de la llunyania. Des del record, fonamental per assolir la categoria de somni que impregna la narrativa rodorediana i l’allunya, així, de la crònica realista, que rebutja, com en el cas dels seus models principals: Proust, Joyce,Woolf... En efecte, les protagonistes rodoredianes, preferentment personatges femenins, resulten, d’una banda, vives i versemblants i, de l’altra, són eficaces representacions de la condició humana en un segle XX definit, amb encert, com de tenebres. És el cas de Colometa o la dona que crida, com la Montserrat de Juli González, o com les picassianes dones del Guernica. De fet, La plaça del Diamant es pot definir com el nostre Guernica, amb la Guerra Civil, que esdevé la vivència decisiva de tots els personatges, una vivència que els porta al sofriment i, més d’una vegada, a la mort. El mateix s’esdevé amb la Barcelona catalana, dinàmica i solidària, de l’inici de la novel·la, esborrada del mapa amb la derrota, com destaca, amb lúcida concisió, un personatge compromès. Pel que fa a Picasso, autor central del segle XX, Rodoreda es creuà més d’una vegada amb ell, en el París dinàmic dels anys 50, on vivia, una ciutat particularment enriquidora i atractiva, amb museus, cinemes i llibreries, tot plegat d’un gran interès per a una escriptora que va ser, també, una lectora i espectadora sensible. Així, amés de la vida, a les seves obres trobem una cultura rica, clàssica i, també, ben actual. La Colometa n’és el resultat, una figura de gran complexitat, amb diversos ressons existencialistes, la dona solitària, que al final de la novel·la retorna a una plaça del Diamant, que veu, amb una mirada de pintora imaginativa, com “una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora”. Pel que fa a la Cecília Ce d’El carrer de les Camèlies, es tracta d’una nena trobada, figura ben bé de fulletó, una dona sense identitat, semblantment als carrers de la Barcelona de postguerra per on camina erràtica –quina representació pot ser més eficaç de l’exili, de l’exiliada?–. Cecília Ce, sense cognom, una prostituta que s’interroga nua davant del mirall, com les desnortades dones que Edward Hopper pintà, soles i melancòliques, una d’elles amb una cigarreta a la mà i la mirada perduda. Sense oblidar la Teresa Goday de Mirall trencat, la dona de gran bellesa i sempre enjoiada, que viu ben arrelada, en aquest cas, en la Barcelona de la febre d’or, una figura que ens pot recordar els retrats de Ramon Casas,ambun cromatisme delicat, el blanc de les blondes i el violeta dels poms d’aquestes flors que porta, als cabells i al pit. I pel que fa a les metamorfosis de Rodoreda, ja al final de la seva vida sorgirà una altra creadora renovada i, de retop, uns personatges ben diferents; la novel·lista de finals dels 70 és ara una dona gran, vestida demanera esportiva i poc convencional, amb gust sempre. I, novament amb les ganes de riure d’abans de la guerra. Les fotografies d’aquesta època ho reflecteixen, també, i podem imaginar els motius de la transformació: l’èxit de les novel·les, tant de públic com de crítica, amb el reconeixement dels premis, i, també, el retorn a Catalunya, amb la casa amb jardí que es farà construir a les Gavarres.
Una novel·la lliure, comella
De fet, a Romanyà de la Selva, al costat d’una vegetació que sembla incontaminada i de les flors del seu jardí, va escriure una novel·la tan lliure com ho havia estat la seva vida, la més original i difícil de la seva producció, Quanta, quanta guerra..., que podem relacionar amb el seu darrer recull, en aquest cas de proses poètiques, Viatges i flors. Es tracta d’uns títols que poden ser un resum ben eficaç de la vida de l’autora i alhora de la seva època, presidida per les guerres i els desplaçaments. La seva protagonista, Eva, el nombíblic de la primera dona, és també una figura alliberada, emmarcada pels dos elements decisius en l’autora, la vegetació i l’aigua, una figura que podem relacionar amb pintures prerafaelites o simbolistes, amb Millais, per exemple, que pintà Ofèlia surant en una aigua amb flors i envoltada de vegetació. Probablement l’escenari on ara viu la seva creadora hi té alguna cosa a veure, amb un dolmen proper i una vegetació espessa d’alzines, l’arbre sagrat dels druides, segons ella mateixa va destacar, i el mar a prop. La Rodoreda d’aquesta darrera metamorfosi és la dama entre les flors, somrient i enigmàtica, la creadora solitària, que ha retornat del seu viatge plena d’experiència, com Ulisses, ella que ha estat, per dir-ho amb paraules seves, com una pedra que rodola. El viatge, però, ha valgut la pena, perquè ha l’ambició i universalitat d’una autora per a la qual, probablement, l’autèntica pàtria va ser l’escriptura, que vol dir la seva llengua, sobretot, i que va escriure: “Jo, excessivament individualista, em desentenc de la cultura en massa. Ara bé, a la nostra cultura hi aporto tant com puc: el meu gra de sorra. El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua [...]. La llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions”. I són totes aquestes atencions a una llengua, estimada des de la infantesa, juntament amb una vida d’autèntica novel·lista, les que han convertit Mercè Rodoreda en una autora molt destacada del panorama europeu del segle XX.
Tornar