15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Sarsanedas, els estrats de la memòria

Article publicat al diari “Avui” el 15/11/07 per Marta Nadal

Jordi Sarsanedas em va fer aquesta afirmació contundent: “L’excel·lència d’una cultura és equiparable a la dels seus formatges”, l’11 de setembre del 2000, abans de tornar a Barcelona, tot baixant a peu per la carretera que ens menava del monestir de Montserrat a l’aparcament on havíem deixat el cotxe. Recordo la data perquè aquell matí havíem celebrat les exèquies del pare Maur M. Boix, que havia estat director de la revista Serra d’Or, i havia compartit amb ell, que en va ser redactor en cap, aquesta aventura intel·lectual. La frase m’ha quedat sempre més a la memòria per la seriositat amb què Jordi Sarsanedas deia una cosa només aparentment intranscendent, però tan sintètica i rica alhora; i ara la cito perquè em suggereix dos aspectes essencials de Sarsanedas: la seva formació francesa i la seva amable sofisticació literària. El formatge, producte no exclusiu però sí ben genuí de la cultura francesa, és el resultat exquisit d’un elaborat –sofisticat– procés de transformació d’una matèria bàsica. Com la poesia ho és de la paraula.

Exili i cultura francesa

El contacte directe de Jordi Sarsanedas amb la cultura francesa va iniciar-se l’any 1937, amb l’exili, quan encara semblava que la guerra no estava perduda del tot. Així, aquest segon moment de la seva infantesa, tal com ell mateix el va qualificar, va transcórrer en l’escenari d’un ambient rural, el del poble de Boissise-la-Bertrand, prop del Sena, a uns cinquanta quilòmetres de París, on la família va traslladar-se al cap d’un any, per anar, temps després, a Tolosa de Llenguadoc, on el jove Sarsanedas inicià els estudis de batxillerat, que acabà al Liceu Francès de Barcelona –institució de la qual va ser professor–, quan hi retornà el 1941, tot i que a Tolosa obtingué el seu títol de llicenciatura. Aquest senyor de l’exili interior, perquè retornà al país just acabada la guerra, va viure, doncs, quatre anys essencials de la seva vida en contacte amb una cultura que respectà en un sentit ampli, però que en cap moment substituí per la pròpia. Si bé l’experiència francesa va significar una manera diferent d’enfrontar-se al món; una manera oberta, sense fronteres, de comprendre la cultura –afegim aquí l’estada posterior a Escòcia i a Itàlia–, entesa com un diàleg de pensament transversal, la pròpia tradició en va esdevenir sempre el punt de partida: “Quan vam marxar cap a França, evidentment no portàvem gaire equipatge; tanmateix, una capseta amb llibres sí que hi era. Per tant, formació francesa, sí, ara, per a un noi que se sentia ben català”.

Una posició definitiva

Més enllà de tot el que va representar en l’àmbit cultural, però, la vivència de l’exili a França va comportar per a Sarsanedas –ben conscient del que suposava ser fill d’exiliats– una posició definitiva davant la vida, la d’enfrontar-s’hi amb humilitat i respecte, posició que, amb els anys, ja instaurada com una actitud vital, va anar desplegant un ventall ampli de gammes: admiració de la realitat, paciència, rigor, prudència –que no por ni indecisió–, innocència, flexibilitat... Capacitat, en definitiva, d’acceptar el que és propi i de l’altre, de comprendre el que és plural des del que és singular, de ser un i molts alhora. Per això, el seu exercici poètic, sovint críptic i tancat en imatges del tot personals, vol ser, malgrat la dificultat, compartit amb l’altre, amb el lector atent i esforçat capaç d’arribar, en llegir, a un gest anàleg al del poeta en l’acte d’escriure. Una sofisticada complicitat. Com l’amable sofisticació de la seva poesia, en què les paraules, austeres, a vegades rescatades del fons d’un pou com si el poeta fos un arqueòleg de la llengua, esdevenen un instrument de precisió que permet fer un salt del que és quotidià al que és transcendent. El poema, doncs, partint de l’observació de la realitat, esdevé el resultat d’un procés d’especulació sobre l’existència humana. En la seva darrera producció, Sarsanedas incideix en una reflexió sobre el temps, encetada ja en els primers poemes, comA Maria Rosa, d’A trenc de sorra (1948): “Quan la sang de basalt ens ompli el cor, germana, / tu i jo tornarem a la casa dels pares, / al plàtan ple de sol, al balcó ple de pàmpols”, I que ara s’intensifica amb un cert to elegíac, però gens desesperat: “Sempre, però, la companyia dels plàtans, / bonyeguts,malaltissos, fidelíssims, / des del carrer de la meva infantesa / fins a la vacil·lació d’avui mateix. / He anat, com qui no fa res, de jovenesa a senectut. / Als temps més feliços, / he caminat d’escalf a escalf, / de quina a quina intimitat. / Ara que el dia és rúfol, / a cada quadrivi em sotja un peó negre, / l’estúpida severitat del peó negre” (Com una tornada, sí, 2003).

Pas de temps i memòria

Del mateix pas del temps, però, en flueix lamemòria, com esperança de perdurabilitat i de comunió amb els que l’han precedit. Així es manifesta al poema Pares pregons, de L’enlluernament, al cap del carrer (2001): “Aquesta meva veu, tampoc no és meva, / que ve de més endins, / d’una gruixuda intimitat comunal. /No els veig, és clar, potser algun cop / els negaria, però hi són, / els pares pregons, estrat damunt estrat, / [...]”. I a Jam session, d’Una discreta venjança (2005): “Els qui escrivim, els qui tenim la gosadia de publicar o de pretendre publicar allò que escrivim, som sempre, oi?, algú que pregunta: May I join in? Quem’hi puc afegir? I ho pregunto a Pere Calders, a Salvador Espriu, a Txékhov, a Salinger, a Guy de Maupassant, a Kafka...”. Consciència de dissolució en una única memòria de la qual el poeta forma part. Ara, als lectors, només ens queda agrair a Jordi Sarsanedas la seva obra, la seva poesia. I habitar-la. Com una casa de l’ànima.

Tornar