15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Sempre li hem dit Colometa (I)

Article publicat al diari “Avui” el 08/11/07 per Jordi Castellanos

La plaça del Diamant és segurament la novel·la més coneguda de tota la narrativa catalana. És un llibre que, tal com l’altre dia vaig sentir que una noia adolescent deia parlant pel seu mòbil amb algun familiar, “és estrany que no el tinguis perquè m’han dit que és a totes les cases”. La seva protagonista és un personatge emblemàtic de la nostra literatura; i la seva història, conformada i condicionada pels esdeveniments sociopolítics de la primera meitat del segle XX, forma part de l’imaginari col·lectiu del nostre país. El lloc, la plaça del Diamant (el seu envelat, els seus carrers i botigues, la pastisseria, la botiga dels hules amb les nines a l’aparador, l’adroguer de les veces, la parada de la senyora Enriqueta…), és el paisatge mític d’una Barcelona quotidiana i popular que perdrà tota la seva vitalitat –el seu sentit– amb la Guerra Civil, i en el qual la protagonista viu, lluita, perd i construeix la seva personal i íntima història d’amor. Mercè Rodoreda deia que aquesta és una història d’amor sense ni un gra de sentimentalisme. És, em penso, una història de capteniment, de contenció, d’alè retingut, d’aguantar-se la ràbia i el fàstic i la por i tirar endavant. A Natàlia, que és sentiment i sensibilitat de cap a peus, el món sembla que li va gran. No pot abraçar-lo si no és a través de les coses més petites, les més menudes, les més concretes. Fins ella mateixa haurà de ser rebatejada amb un nom diferent per tenir-hi lloc. Potser per això, quan aquest món s’enfonsa, malgrat el plom i la pols, malgrat la impotència i la perplexitat, ella sobreviu. Imagino ara una actriu, sola, enmig d’un gran teatre. L’escenari representa la plaça, el barri, la ciutat... L’actriu s’adreça als espectadors i els espectadors la reconeixen de seguida. Es diu Natàlia però, de fet, tots li hem dit sempre Colometa. Representar aquesta història a l’escenari gran del Teatre Nacional de Catalunya (i a d’altres teatres d’arreu del país) té alguna cosa de celebració col·lectiva, gairebé de ritual de reconeixement d’un passat, d’unes responsabilitats i d’unes emocions compartides per tothom, tingui l’edat que tingui. Tots la coneixem, la Colometa

Tornar