Documentació
Cansada, esgotada, malalta, greument malalta, morta
La protagonista d’una de les novel·les més remarcables de Peter Handke és la seva mare. De petita, per dir qui ha de parar en el joc de fet i amagar, cantava aquest terrible vers: “Cansada, esgotada, malalta, greument malalta, morta”. Handke aconsegueix resumir tota una vida amb una sola línia d’una cançó infantil. L’obra, que es va traduir a l’espanyol bastant maldestrament com Desgracia indeseada (Barral, 1975) o Desgracia impeorable (Alianza, 1989) acaba dient: “i de cop i volta ens adonem que no hi queda res més per representar. Aleshores la representació cau com un personatge de dibuixos animats quan s’adona que està caminant per l’aire.” La noia del ball (Proa, 2007), de Jordi Coca (Barcelona, 1947), s’atreveix a plantejar la mateixa pregunta difícil: Quin paper representem amb les nostres vides? Quina mena de personatge hem decidit ser? I més difícil encara: Per què pensem com pensem? Què determina la nostra manera de veure el món? Després de publicar una novel·la clarament autobiogràfica, Sota la pols (2000), Coca construeix ara els fonaments de la seva història personal. Però ens equivocaríem si veiéssim en aquest monòleg la descripció d’una tarda mandrosa passada davant d’un àlbum de fotografies. Coca repassa els anys vint i trenta del segle XX i reconstrueix un testimoni subjectiu de la Guerra Civil. A través d’aquesta mirada íntima s’enfronta amb els fets que han dibuixat el rostre actual de Catalunya. La violència familiar —la passivitat de la dona davant de les constants vexacions d’un home que ha decidit fer-la la seva muller sense gairebé ni preguntar-li— és un clar reflex d’un temps que instaura la violència com l’únic mitjà per imposar l’autoritat. L’emancipació passa pel soroll eixordador dels telers, la fàbrica és un petit refugi de llibertat personal. I fins i tot aquesta petita intuïció d’autonomia, estranya i precària, s’acaba molt aviat. El monòleg amb què està narrada tota la novel·la no aconsegueix, tanmateix, construir un personatge dramàtic prou convincent. Més d’un cop ens trobem que la noia té por o vergonya de “parlar de segons quins temes”. Enlloc d’una transcripció de la parla que utilitza constantment al·lusions o eufemismes, els espectadors necessitaríem la tremolor de la veu de la protagonista, els seus silencis, sentir com s’empassa la saliva abans de narrar un fet traumàtic o recordar moments feliços. Paraules mallorquines posades entre cometes, algun arcaisme que resulta estrany per massa aïllat (“l’uniforme que li ve tres canes gran”) una mínima rebel·lió ortogràfica (“li feia il·lusió coneixe’m”) no són suficients per un monòleg que caracteritzi el personatge i inhali vida a la noia del ball. Els suïcidis dels quals sent parlar de petita i les entremaliadures amoroses de l’oncle es barregen amb observacions banals com aquesta: “...i ens temíem que no fos la grip. Però era el catarro, pobret, i l’Aspaime li va anar bé.” Alguns d’èxits de crítica i de lectors més importants dels últims anys —les dues novel·les de Maria Barbal, Pedra de tartera i País íntim, o bé Pa negre, d’Emili Teixidor— han sabut explorar molt hàbilment el recurs d’un narrador que no acaba de verbalitzar totes les seves pors i commou precisament per la seva perspectiva limitada. Són personatges que pateixen la violència de la història, però són incapaços de fer-hi front, la veu se’ls atura tan bon punt cal afrontar un fet dolorós. Aquestes llacunes, produïdes pel patiment, les ha d’omplir cada lector. Els dos autors esmentats, Barbal i Teixidor, confien que els lectors seran capaços de comprendre els silencis. En la novel·la de Coca, en canvi, la història és narrada des de la consciència omniscient de l’autor, és una conversa apuntada en un tros de paper i després encara passada en net. El ribot de l’autor s’ha endut totes les imperfeccions dels records feliços dels primers anys, però alhora ha posat en la boca de la protagonista les conclusions sobre les causes de Guerra Civil o altres esdeveniments polítics que depassarien de molt la capacitat d’enraonament d’una persona sense gaire formació ni experiència. L’anarquisme aviat deixa de ser només la música de La rosa de fuego ballada el diumenge, els bombardeigs de Barcelona transmeten una angoixa terrible, el franquisme és “un pla brutal en què tots passaven a ser animals de càrrega sense cap dret”. La incultura, la insensibilitat i l’orgull de provocar el patiment dels nacionals contrasta amb la impassibilitat de la població: “Deien que els mataven a Montjuïc o bé a la platja del Camp de la Bota, a prop de les barraques i mentre la gent mirava”. El segle XX va ser un segle nefast que ha portat a un atzucac pobles sencers i persones individuals. La noia del ball no té nom, ni el seu destí és del tot individual, és una de moltes noies que han deixat de ballar per por del règim i davant la mofa que només les putes senten el gust pel ball. En la seva mirada, capaç d’anul·lar el món d’amos i senyors, hi ha la resistència tossuda a tota dominació. La protagonista troba un camí per seguir endavant tot i el cansament, fins i tot l’esgotament, gràcies a la confiança ingènua de què en algun lloc la música sempre continuarà tocant.
Tornar