Documentació
Sempre li hem dit Colometa (II)
El Teatre Nacional de Catalunya obre la celebració del centenari del naixement de Mercè Rodoreda amb una adaptació de La plaça del Diamant feta per Josep Maria Benet i Jornet. Per què aquesta obra? Indubtablement, per la seva qualitat literària i per la dimensió col·lectiva de tot allò que s’hi representa. De fet, la novel·la no és resmés que la senzilla narració d’una vida, però té aquell gruix, aquella dimensió que la literatura, de sempre, ha maldat per subjectar, per expressar en paraules. A la novel·la és la veu de Natàlia, en una llengua directa i col·loquial, la que reviu un seguit d’experiències en les quals l’espai personal, interior, es barreja amb la crònica col·lectiva, viscuda, soferta dolorosament. Obsessivament, com mostra la presència dels coloms que arriben a inundar la casa. I que arriba al seu extrem més tràgic quan tot els seus han mort i el seu món s’ha esfondrat: el “forat de la mort”, del qual no acabarà de sortir fins que, després de casar la filla i en una darrera recapitulació d’aquest passat, se n’allibera amb un gran crit que feia temps que tenia a dins. En realitat, aquest crit, profund, visceral, és la novel·la: una narració per estigmatitzar el passat, per reconciliar-se amb la vida. Història personal i història col·lectiva, espai personal i espai ciutadà: “My dear, these things are life”, com diu el lema de Meredith que obre la novel·la. Com traduir aquest espai interior carregat de ressons col·lectius sobre l’escenari? Doncs optant de ple per la capacitat del teatre per evocar els mons interiors, les tensions conscients i inconscients, tot allò que hi és però que no es diu; i per fer-ho amb tanta força com la novel·la ho pot fer. L’adaptació –interpretació, si voleu– de Benet i Jornet és, doncs, un repte afrontat amb valentia. I, també, un gran acte de fe en el teatre
Tornar