Documentació
La Colometa no és una bleda
Aquest proper 2008 farà cent anys del naixement de l’autora catalana més llegida del segle XX,Mercè Rodoreda. Serà, evidentment, el seu any. I començarà de la millor manera: amb una adaptació dramàtica de La plaça del Diamant, la seva obra més popular. Josep Maria Benet i Jornet l’ha reescrita per al teatre. S’estrenarà oficialment el 15 de novembre. En parlem...
Aquesta adaptació de ‘La plaça del Diamant’ és fruit d’un llarg procés...
Cap al 1999, no diré qui em va demanar amb entusiasme que fes un gran musical sobre La plaça del Diamant per ser estrenat al Tívoli a finals del 2001. I la Rosa Maria Sardà jam’havia dit el 1976, aproximadament, de fer-ne una adaptació, per a teatre de cambra. No va ser possible.Vaig guardar les notes i el 1999, amb el nou encàrrec, vaig acabar la primera part. El que em preocupava era la segona part, ja que tenia problemes ambl’estructura dramàtica, que és molt diferent a la narrativa.Vaig treballar dos mesos, no me’n van pagar ni cinc i encara és l’hora que em diguin res...
Se n’han fet altres adaptacions per al teatre, el cinema i la televisió.On ha posat vostè l’èmfasi?
D’una banda volia, tant com pogués, donar la paraula a la Rodoreda. Volia fer la Rodoreda.No volia passar per davant d’ella de capmanera.No té sentit. Però al mateix temps hem de tenir en compte que La plaça del Diamant és un monòleg interior. I no volia de cap manera que l’espectador no ho veiés.
La Colometa, de fet, s’adreça contínuament al públic.
El que no es pot posar damunt un escenari són persones que pensen. La feina va ser intentar, de manera creïble, que tot el que ella explica pensant-ho aparegués d’una manera o una altra en els diàlegs. Un text dramàtic es pot fer de moltes maneres i pot passar de moltes maneres, però per fer un text convencional ha de tenir una progressió dramàtica. La novel·la, que és esplèndida fins a l’última paraula, l’última coma, no segueix elmateix patró: quan arriba a un moment culminant, que és la guerra i quan la Natàlia es vol suïcidar i es casa, el ritme es va alentint com les onades. Això no pot passar en l’obra de teatre. I no podia acabar-la amb el casament entre la Colometa i el senyor Antoni. Havia d’acabar amb el crit, així com acaba la novel·la.
Vostè ésmolt fidel a l’original...
Jo no passo per davant de la Rodoreda. No dono cap lliçó a Joanot Martorell. Són ells els quem’han de donar lliçons. El que vaig fer jo va ser dir: aquesta dona és una dona que, pel que fa a l’afecte, a l’amor, a la sexualitat, com totes les dones de la Rodoreda, té, per una banda, la passió amorosa, sexual, amb homes depredadors que s’aprofiten del seu atractiu i la utilitzen i la fan malbé. Això ho veiem a l’Aloma, que a banda de dir que l’amor fa fàstic, ens presenta la famosa escena dels gatets, del gat que ja ronda la gata i que se la vol tirar. La imatge d’aquest gat és una imatge recurrent de molts personatges masculins, que atreuen sexualment les dones, però que les destrueixen.
Però hi ha també una altra mena d’homes.
Els perdedors. N’hi hamolts, com a Mirall trencat, però també a La plaça del Diamant. Són menys sexuals, però, en canvi, posseeixen tota la part afectiva i de delicadesa. La Natàlia oscil·la entre els dos mons: deixa un personatge més delicat, el Pere, el pastisser, per anarse’n amb un home, el Quimet, que converteix la nit de nuvis en una setmana de passió. Entremig hi ha un altre personatge, el Mateu, que és l’home depredat per la seva dona i que té amb la Natàlia una relaciómolt bonica. Fixa’t que quan el Quimet se’n va a la guerra està explicat ambdues ratlles. En canvi, quan el Mateu se n’hi va, s’hi aboca molt més. És la millor escena d’amor de tota la novel·la.Més tard, quan la Rita, la filla de la Natàlia, creix, esdevé una depredadora i topa amb un paio depredat que acaba bojament enamorat d’ella. Jo vaig dir: “Ai, aquest personatge és el Mateu!”. A la Colometa li falta alguna cosa per realitzar-se en la vida i podem pensar que ho fa a través de la seva filla.
La certa popularitat de la història l’ha ajudat o ha estat un entrebanc?
No m’ho vaig plantejar. L’única cosa que he fet és mirar-me la Rodoreda. Vaig tenir una certa relació amb ella: la vaig veure algunes vegades i emva convidar a dinar més d’un cop. Era una dona molt tancada, que posava unes muralles tremendes i et podia clavar unes guitzes que et quedaves parat, però si t’acceptava i hi entraves, hi entraves absolutament, cosa que altres escriptors catalans clàssics rarament feien. Un Foix, un Espriu, els podies anar a veure, però posaven aquella distància... La Rodoreda, un cop es deixava anar, era apassionada, et feia confidències, era il·lusionada...
El personatge que se li acosta més és, potser, la Teresa Goday de ‘Mirall trencat’?
Potser sí. Però ella és molts personatges. És la Colometa, és la Julieta, però també és la Griselda, la dona del Mateu, la depredadora, que és una cosa amb qui poca gent s’hi ha fixat.
Va tenir una vida amorosa atzarosa i intensa...
Sí, sí, és la Griselda. És la Rodoreda, que fot al seu marit, volta pel món, va amb altres personatges i viu la vida intensament... i acaba desapareixent, de la mateixa manera que la Rodoreda va desaparèixer. També és la Goday, per descomptat.
A la primera acotació, diu que la Natàlia és “bonica, fràgil, però amb caràcter”. Mercè Rodoreda es va queixar, davant Baltasar Porcel, que l’hi havia retret, que es pogués veure la protagonista de ‘La plaça del Diamant’ com una bleda. Ha volgut evitar aquesta visió?
Sí, però només ha calgut cenyir-me a la novel·la. Jo sóc de barri, he estat pobre. El món de la Rodoreda el tinc relativament present. Això de suïcidarse amb salfumant no és una cosa estranya. La gent pobra ho feia.
Ara entenc això de l’embut a la portada del llibre i el fet que l’estri sigui un dels leitmotivs de l’adaptació.
Això és culpa de Toni Casares [el director], que emva obligar a posar l’embut al principi per recordar l’escena del salfumant... La Colometa no és una bleda, és una dona trepitjada que intenta sobreviure, que no entén el món, però que està plena de sensibilitat i d’energia. Tot i no discutir mai l’estar sotmesa al marit, parla amb ironia de les coses del seu home. Sap qui és cadascú. No és una bleda en absolut. Té dos fills, viu la guerra, es queda sola, se li mor la gent, però ella tira endavant. Quan hi ha el moment en què s’ha de casar amb el senyor Antoni, canvia de papers i ara és ella la depredadora.
La mateixa Rodoreda deia que Natàlia és millor que MadameBovary i Anna Karènina, però pobra.
És així.
¿Ha desaparegut totalment aquella Barcelona de la novel·la?
Quan Rodoreda va escriure La plaça del Diamant encara en quedaven restes. Ara és com si parléssim de l’Edat Mitjana. Aquí hi ha, a més, una altra qüestió: quan la Rodoreda va publicar la novel·la, el 1962, éremen ple franquisme i no podia dir tot el que volia dir. Havia de parlar fent meandres, amb conceptes, cosa que vaig tenir molt en compte. Quan parla de banderes, per exemple, es refereix a les banderes republicanes, a les catalanes.
Mercè Rodoreda també demanava als lectors que participessin de la seva emoció, cosa que és un element clau, també, en el fet teatral.
L’emoció, l’havia de posar, cuidar-la. No sé si ho he aconseguit. Faig acabar la primera part amb un bombardeig, perquè és una imatge que sempre m’ha frapat molt, la d’una dona sola, que decideix no baixar al refugi, a qui no li importa morir, amb un matalàs que no té ni llençols...
Tornar