Documentació
L’home que mira per la finestra
Sembla que, conscientment o no, Quim Monzó tingui ben apresa aquella lliçó que deriva d’una famosa frase de Gustave Flaubert del 1845: “Perquè una cosa esdevingui interessant, n’hi ha prou de mirar-lamolta estona”. I que té un complement, en un altre extracte de la seva correspondència: “De vegades, després de mirar-me atentament un còdol, un animal, un quadre, he arribat a sentir comm’hi ficava a dins”. Perquè, des dels seus primers llibres, Monzó ha demostrat que interessar-se per la vida quotidiana no és una activitat ordinària i ha dedicat molta energia literària a intentar representar l’essència de les coses i evitar-ne les aparencesmés anodines. Hi ha en la seva literatura una mena de poètica melancòlica de la vida quotidiana moderna. O, més ben dit, molts dels seus contes (i també el seu articulisme) plantegen una interrogació sociològica sobre la quotidianitat que prové d’una mena de deure seu, de memòria personal, però que constituirà, per les generacions futures, un veritable arxiu dels espais actuals, dels comportaments i obsessions col·lectives d’aquest tombant de segle, dels canvis en les conductes personals d’avui, com ho són els llibres de Georges Perec a França.
Amb un talent renovat
En el seu nou llibre, Mil cretins, un Monzó amb un talent renovat desplega la seva enorme capacitat literària per escriure uns relats amb una prosa neta i eficaç, una llengua impecable que ni es veu i una visió fatigada de la realitat. Els contes de Monzó es reconeixen de seguida però no es repeteixen mai. Són artefactes autònoms, que s’aguanten per si sols, amb la bellesa de les coses ben fetes que saben adequar la seva forma a la seva funció. Però és evident que la literatura de Monzó no és un document sociològic ni ho pretén ser. L’home que mira per la finestra alitat. Una realitat tan real que no ho sembla, dotada d’una nova perspectiva feta d’una estranya profunditat. Potser per això hi ha, en els seus contes, una visió desencantada de la vida que com més va més es torna melancòlica i que desestabilitza el lector. Monzó sempre fa la sensació d’un astorament generalitzat davant la realitat, davant els homes (i les dones), davant les paraules i les coses. De la cartografia urbana que aixeca, de l’atles de la identitat contemporània que fotografia, se’n desprèn un complex món interior, que emergeix a través d’humor negre, sempre amb protagonistes angoixats, obsessius, que viuen els replecs d’aquest món amb una incredulitat total. Mil cretins és un llibre més llarg que no sembla. Són dinou contes, dividits en dues parts. En els segons, amb alguns relats brevíssims, Monzó continua treballant formes i temes que domina. A La sang del mes que ve, un conte transgressor que podria provocar polèmiques, Maria decideix no tenir el seu fill. A Una nit, un príncep blau s’adona que la princesa no es desperta després del primer bes. ATrenta línies, elmés previsible, un escriptor exposa els problemes que té a l’hora d’escriure un conte. A Xiatsu, un home ha de sortir d’un bar entre les burles d’un grup que ha ocupat la taula del cantó. A El noi i la dona, dos personatges es retroben cada dia: un enganxa cartells i l’altre els desenganxa tot seguit. Sempre s’acomiaden amb un “Fins demà!”.
Per transposició autobiogràfica
Els primers contes, en canvi, sónmés llargs i més densos. És com si Monzó es renarrativitzés per transposició autobiogràfica. N’hi ha molts escrits en primera persona, els personatges tenen records infantils i els expliquen, hi ha retrats d’amics com Ramon Barnils i Jordi Vendrell, filtrats pel somni. En destaquen tres contes inoblidables que causen estupor per la seva perfecció formal. A Dissabte, una dona que fa endreça retalla amb fúria les fotografies del seu marit. Successivament, buida calaixos i armaris i els mobles del pis i, al final, desmunta les rajoles i el pis mateix... La repetició de paraules i gestos i seqüències dóna una inquietant sensació d’immobilitat al moviment intern del conte. L’arribada de la primavera és un conte estremidor ben situat entre les dues del llibre. Un home visita cada dia els seus pares en un geriàtric. Li demanen morir commés aviat millor. Alhora, perplex, visita el pis buit que ocupaven. AMiro per la finestra, un home mira per la finestra (indiscreta) perquè li ve de gust. El conte fa avançar magistralment el temps de la història i el del relat. Observa el carrer, escolta els seus sorolls, es recorda ell mateix de petit, parla per telèfon, pensa en allò que no veu o en allò que podria veure a través de les branques dels arbres. Sap transformar un acte banal en una obsessió inútil.
Tornar