Documentació
La mestria d’un clàssic
Quan es reedita amb una certa prosopopeia un text de fa tres quarts de segle el primer que pense més que, de prop o de lluny, estem transitant pel territori dels denominats clàssics. Certament, la recuperació de llibres de prestigi pot obeir a raons diverses –“hi ha gent per a tot”, “els clàssics, poc o molt, sempre es venen”...– que a fi de comptes solen oscil·lar entre l’arqueologia i elmàrqueting. La lectura, però, és la prova definitiva. La que ens permet comprovar si amb el pas dels anys aquell text ha perdut fibra o, al contrari, projectat contra una altra realitat, contemplat des d’una òptica diferent a la dels seus orígens, es revigoritza i cobra una nova vida. M’apresso a dir que, tal com jo l’he vist, la lectura de Vida privada ens situa sens dubtes en el segon supòsit. No cauré, doncs, en l’error de voler fer una crítica literària d’un text que per a molts estudiosos és una de les obres catalanes en prosamés destacables del segle passat. En tot cas miraré d’explicar alguns dels aspectes que em sembla que justifiquen la lectura, ara i aquí, d’aquest llibre escrit a raig la tardor del 1932 per un Sagarra jove i prou carregat d’il·lusions i energia per elaborar aquest retrat no gens confortable de la Barcelona dels anys 20 i principis dels 30. La que va de la dictadura de Primo de Rivera a l’adveniment de la República. La que viu la caiguda definitiva de la vella aristocràcia i la irrupció de la primera burgesia urbana. Llegida ara es dilueixen les crítiques que fa setanta-cinc anys va rebre per la seva condició més propera a la crònica o al reportatge que a les tramoies del gènere novel·lístic. Sigui com sigui, el que sorprèn avui és com Sagarra, per damunt de la peripècia familiar dels Lloberola –de la decadència a la pura misèria– que forma el fil argumental que travessa el llibre, retrata una ciutat i uns ciutadans no tan allunyats en segons quines coses dels actuals amb un llenguatge potser xocant en la seva època però que avui ens deixa meravellats (Déu meu, què més voldríem!) tant pel registre que adopta com per la manera com l’utilitza per adjectivar el seu món. Sagarra és capaç de descriure’ns amb sorprenent precisió un personatge dient que és “tibat i ple com un contrabaix”, i funciona. O ens diu com, arran de l’Exposició Universal del 1929, “Barcelona bullia, tot era un sofregit de grandesa i de campi qui pugui”, i també funciona. Retrata els esnobs amb una sentència implacable –“Aquella monotonia i aquella insistència del film soviètic els semblava que era l’última paraula del bon gust i del refinament”– i poques pàgines després fa artesania pura parlant de l’amor: “Guillem no s’havia enamorat mai i algunes vegades es preguntava si realment era capaç d’enamorar-se, de sentir aquella profunda frondositat lírica d’angúnies, d’entusiasmes i de lluentors siderals que ell suposava que devia ésser l’amor”. Sagarra és un clàssic. I el que fan els clàssics és ensenyar-nos el camí. No us la perdeu pas, aquesta Vida privada
Tornar