Documentació
S’ha escrit un crim
El desig secret de tot escriptor que ha perdut la innocència és escriure un text sobre les misèries del gremi. Sobre les enveges, les frustracions i les punyalades. Sobre els col·legues, els crítics i la mare que els va parir.
Teresa Solana va per feina: el seu primer llibre, Un crim imperfecte, ha estat un fenomen boca-orella com n’hi ha pocs: 8.000 exemplars venuts en català, 12.000 en alemany i traduccions en curs a l’italià, el francès, el castellà i, atenció, l’anglès. Un any després d’aquell debut, que li ha proporcionat una pila de lectors i què t’hi jugues que uns quants enemics, l’autora hi torna: l’obra Drecera al paradís, que combina humor i novel·la negra i que també porta la marca d’Edicions 62, és una sàtira del món literari, amb assassinat inclòs.
La víctima de la història és la Marina Dolç, una escriptora de best sellers estimada pel públic i maltractada per la crítica que apareix morta en una habitació de l’Hotel Ritz la mateixa nit que acaba de guanyar un premi. Els Mossos detenen com a principal sospitós l’escriptor que ha quedat finalista, un paio que va de profund i que aspira a escriure un nou Ulisses, però que es mor de ràbia perquè a ell no el coneixen ni les pedres. L’arma del delicte és la pesant estatueta de bronze que la Marina ha rebut com a guardó. Ves per on, la protagonista de la novel·la encara inèdita és assassinada exactament en les mateixes circumstàncies que la seva autora.
Quedo amb la Teresa Solana al bar de l’antic Ritz, just a sota del vestíbul. Allà on es perllonguen de matinada els sarauets literaris, com bé sap la Teresa, que solia anar cada 6 de gener a la concessió dels premis Pla i Nadal quan feia de traductora per a Destino. D’aquí a una estona pujarem, amb un fotògraf per testimoni, a l’escenari del crim: l’habitació 507. L’escriptora hi va passar una nit fent treball de camp, és a dir, prenent notes per poder-la descriure. La Marina Dolç s’hauria pogut permetre tranquil·lament una cambra millor, però la Teresa no tant: “Com que una suite era massa cara, vaig decidir que la Marina s’hostatjaria a la 507 per motius sentimentals”. És la gràcia de la ficció: que te la pots fer venir bé.
L’escriptor torturat de la novel·la es consola pensant que no es poden tenir alhora talent i lectors. Ell escriu per als crítics elitistes, no pas per al gran públic. Els lectors els considera idiotes, i així li va: amb sort, a casa seva el llegeixen. La Teresa Solana és l’altra cara de la moneda: “M’interessa molt més l’opinió dels lectors que la dels crítics. Si em dediquen una crítica dolenta, en cinc minuts l’hauré oblidat. No pots desqualificar un llibre pel fet que es vengui”.
L’autora no té por d’acabar com la seva protagonista. “Seria estadísticament impossible que algú em matés per enveja”, diu, convençuda que els punyals que sobrevolen el mundillo literari només són metafòrics. De fet, també és estadísticament impossible assolir l’èxit internacional amb una primera novel·la, i mira.
Tornar