Documentació
Sempre cauen els més febles
Una novel·la policíaca és un artefacte narratiu d’alta precisió. La intriga es basa en una tensió constant amb el lector. Cada detall és significatiu, cada paraula ha d’aportar alguna cosa nova sobre els personatges dins de la trama. Difícilment es pot justificar l’injustificable o apel·lar a la comprensió del lector davant de fets que contradiguin el seu coneixement pragmàtic del món. Al final, tot ha d’encaixar de manera satisfactòria i versemblant. que encara hi ha molts prejudicis contra la novel·la detectivesca, els escriptors que la practiquen avui, com ara Donna Leon i Andrea Camilleri, s’esforcen a trobar arguments àgils i irònics. Però no abaixen mai la guàrdia a l’hora d’aplicar unes formes narratives que han de dominar amb la mateixa habilitat que quan un poeta fa un sonet. Amb Un crim imperfecte, Teresa Solana (Barcelona, 1962) va aconseguir una bona acollida entre els lectors de novel·la policíaca, que a Catalunya són molts i exigents. Els dotze mil exemplars venuts, el premi Brigada 21 i les traduccions la confirmen comun nou valor a tenir en compte. Solana sap treure rendiment d’un esquema narratiu basat en les figures de dos germans bessons, detectius aficionats, el progre i el pijo, en una Barcelona desorientada de principis del segle XXI. A Drecera al paradís repeteix la fórmula i proposa una novel·la àgil i divertida, centrada en l’assassinat d’una novel·lista popular a la seva habitaci del Ritz la mateixa nit que guanya un premi. Les sospites es reparteixen de seguida entre la gent del gremi de la lletra (autors, agents, crítics, traductors), satiritzats potser d’una manera massa esquemàtica. El principal acusat és el finalista, un autor torturat que sobreviu en un institut de secundària. La seva agent literària (i amant ocasional) s’encarregarà d’intentar demostrar la seva coartada.
Intriga fins al final de l’obra
L’obertura i el plantejament de la novel·la són bons i la intriga esmanté bé fins al final. En canvi, el desenvolupament intern de la narració cau en algunes ingenuïtats. Al primer capítol, desesperat perquè ha de pagar la hipoteca, un traductor necessita dos mil euros. Decideix sortir de casa una nit i, amb una pistola de joguina, atracaralgú. El primer home que passa, casualment, porta dos mil euros a la cartera... Com que és massa casualitat, l’autora ho ha de justificar amb un llarg paràgraf. Dues horesmés tard, la víctima de l’atracament agafa un taxi i, “per una d’aquelles casualitats de la vida”, és el mateix taxista que l’havia portat... Cada vegada que apareix la paraula casualitat, el lector ha de fer un esforç per empassar-s’ho, perquè aquesta mena de casualitats només passen a les novel·les... Però el misteri més misteriós de Drecera al paradís és saber en quina llengua està escrita. En algunes declaracions, l’autora ha afirmat que inclou expressions castellanes en els diàlegs per acostar-se a la llengua del carrer, com si això li permetés mostrar amb tota impunitat les seves incongruències lingüístiques. Els calcs sintàctics del castellà hi són sistemàtics. Però no hi són per caracteritzar personatges, sinó que apareixen en boca del narrador, enmig d’un estrany galimaties lingüístic: “el cigarret li va saber a glòria” (p. 21), “per a això ja està la policia” (p. 62), “al bar quedàvem uns vint” (p. 66), “el món se li havia caigut a sobre” (p. 137), etc. Que, en unmomentdonat, un personatge digui “l’Amàlia havia de tragar” (p. 117)no és cap problema. Sí que ho és que després ell mateix digui “tanmateix”, “abellir” o “no estava gota segur”. És una qüestió de coherència i de registre.
Ús negligent dels pronomsfebles
Ara, allà on aquest llibre provoca irritació en el lector de bona fe (justament perquè l’obliga a fixar-se en la llengua) és en l’ús negligent dels pronoms febles. Hi apareixen tanmal utilitzats com en aquesta frase incomprensible (el pronom es refereix a un home): “ella s’hi va enamorar de seguida” (p. 267). A vegades, desapareixen: “com si a estones el cap se li anés” (p. 114), “massa tractes amb el Cabestany no tinc” (p. 142).Obé hi sobren: “de la qual tothom volia treure’n partit” (p. 85), “els havia demanat als dos cambrers que ocupessin el seu lloc” (p. 231). O formen combinacions còmiques inoblidables: “els va hi dir de tot” (p. 71). En un moment donat, un mosso d’esquadra diu, amb tota la correcció: “Ja ho vaig explicar al psicòleg”. Immediatament, el corregeix la seva companya de patrulla: “Ja l’hi vaig explicar, Serra. Ja l’hi vaig explicar... Que sempre et menges els pronoms febles!”. Sense comentaris. De la crítica que Teresa Solana fa del món literari, es desprendria que talent i lectors no poden anar junts. Seria una llàstima que Drecera al paradís ho confirmés.
Tornar