Documentació
Pere Calders, l’invasor subtil
La ignorància que allunya de les grans tribunes d’aquest món els nostres clàssics és una evidència. Si amb Frankfurt es fa un pas efectiu per combatre-la ja serà un gran triomf per als lectors de bona literatura. Imagineu que Calders, en lloc de dir-se Pere, s’hagués dit Piere o Peter. Ara se’l vendria com el pare del realisme màgic europeu, l’inventor de la imaginació contemporània, el predecessor del món imprevist com a subgènere literari, el gran constructor de fantasies... Per araCalders surt reeditat en castellà als Compactos d’Anagrama i amb l’Herralde al darrere ja té un avalador prestigiós entre els editors d’aquests mons. Aquests ponts sempre van bé. Els del Ramon Llull també l’han col·locat en algun dels centenars d’actes de la Fira i confio quemés d’un autor jove el reivindicarà com amestre. Fa poc ocupava un lloc d’honor a l’exposició sobre la literatura de l’exili que va fer Julià Guillamon. Famés temps, quan la ginesta feia olor i tots érem progres, els de Dagoll Dagomja van fer molta feina ambAntaviana, una proposta teatral basada en els seus contes. Tot plegat han estat petits avenços per posar-lo al lloc que li correspon al món: entre els grans mestres de la ironia tendra. En el pròleg que va escriure Castellet el 1984 per a la primera edició castellana d’una antologia de contes, l’editor ofereix el millor argument per llegir Calders. Després de remetre a les paraules d’un erudit com Triadú, que relaciona l’autor de Cròniques de la veritat oculta amb Pirandello i Kafka, i de fer referència al savi Joan Fuster, que definia Calders com “un alquimista de l’enginy”, Castellet confessa: “Jo he estat sempre, només, un lector apassionat i fidel de Calders perquèm’agrada llegir-lo”. I és que és això el que passa amb les seves històries. Més enllà de grandeurs inexistents, ens agrada asseure’ns a llegir-les. Tout curt.
Tornar