Documentació
Trist i manicomial
Després del procés de depuració estilística que va representar l’aparició, en un sol volum, de tota la narrativa curta que havia publicat fins aleshores —un dels llibres més importants de les últimes dècades, Vuitanta- sis contes—, Quim Monzó (Barcelona, 1952) es va trobar enmig de la tessitura d’haver d’engrandir el radi d’acció i explorar i instal·lar-se en uns altres àmbits: El millor dels mons, publicat un parell d’anys després, va estar a l’alçada de les perspectives creades, i la novetat principal radicava en el fet que Monzó manifestava de forma vehement que havia descobert que la vida era una cosa que anava endavant seriosament. És a dir, allà el lector hi llegia una voluntat per part de l’autor de fugir una mica de l’aparença de trivialitat o banalitat de la vida quotidiana per enfrontar-se a una temàtica que tan sols havia contemplat d’esquitllentes: la decrepitud física era una evidència en tots els personatges, l’envelliment real no era cap objecte de broma, la mort es convertia en un fet diari, i el patiment moral, i la coexistència amb l’adversitat no era cap raó significativa per perfilar cap estratègia humorística. A El millor dels mons Monzó ensenyava que sabia ser un escriptor que era capaç d’anar més enllà de la figura tòpica que se li havia adjudicat i, a l’altra banda de les lectures superficials que ha patit la seva obra, demostrava amb fets consumats que al darrere de la seva habilitat inventiva hi bategava un alè tràgic —i que no havia d’estar de cap manera renyit amb la força de l’humor perquè, al cap i a la fi, les tragèdies de cada dia poden transformar-se en un magnífic camp per desenrotllar la desesperança humorística. Ara, amb el seu nou recull de contes, Mil cretins, Monzó treballa i insisteix en les línies mestres traçades en el volum anterior, i el que s’ha de dir des del primer moment és que Monzó aconsegueix una vegada més el que acostuma a aconseguir com si fos l’acte més fàcil en qualsevol creació literària. No és gens difícil afirmar que Mil cretins torna a ser, i torna a merèixer sense cap mena de dubte, una qualificació que es pot resumir d’una forma tan clara i senzilla com la prosa extremadament acurada que es pot llegir a cada una de les pàgines del volum: Mil cretins, en efecte, és un altre triomf literari de Monzó. De raons per arribar a aquesta conclusió n’hi ha moltes —des del mèrit de la vitalitat narrativa que ha sabut mantenir amb excel·lència des dels seus primers llibres sense defallir en cap moment fins la rigorosa capacitat estilística i imaginativa que han alimentat cada text seu—, però el que més pot entusiasmar de Mil cretins és el to feliçment desamparat que actua com a música de fons des del principi fins al final. No és menor el mèrit amb què Monzó sap fer que el lector somrigui a pesar d’anar-se enfonsant paulatinament en un cúmul sensacional de misèries quotidianes. Mil cretins és un llibre de contes que es divideix en dos blocs clarament diferenciats. En el primer és on el lector hi localitza els contes més virtuosos i més memorables, uns contes on el rerefons està directament vinculat amb la mort, amb l’absència de les persones estimades, amb la crueltat de la vellesa, amb la tristor manicomial de la vida als geriàtrics, amb l’amor com a dàdiva per anar empassant-se els dies avorrits de cada dia a pesar de l’amenaça de les malalties que ho devoren tot. Són uns contes tan tristos i terribles com els que escrivia Virgilio Piñeira i, efectivament i des d’una aparent impassibilitat, els personatges que protagonitzen aquests contes no poden evitar de fer ganyotes per combatre tan bé com poden o saben les inclemències que l’atzar els concedeix. En el segon bloc, en canvi, es produeix un lleuger canvi de registre, i el lector pot tenir la sensació de llegir uns contes i uns textos que semblen reproduir un dels vessants que Monzó ja havia explorat llargament en uns altres reculls de contes. És cert que la perspectiva amb què es contempla el món coincideix amb tot el llegit al primer bloc, però també és veritat que en més d’una ocasió sembla que l’autor l’únic que busca és un somriure còmplice per part del lector, com si l’objectiu primer fos dignificar literàriament l’art de l’acudit de sobretaula.
Tornar