Documentació
Poesia del paradís de la felicitat
Diuen alguns que El Canvi (publicat el 1998) va ser genial i que després Bauçà ha anat de baixa, que es repeteix i es banalitza: fals. Ho diuen per un mecanisme de defensa: molt bo, hem rigut molt, ha, ha, però ja està, no en volem més d’aquest color, ja ha durat prou la broma... S’equivoquen: ni Bauçà comença amb el Canvi ni s’hi acaba. Ni de bon tros. Tota la seva obra és de màxima tensió vital, des de la llengua que fa servir fins a les terminacions nervioses que toca. Per mi els heptasíl·labs moderns millor fabricats de la nostra o qualsevol llengua materna romànica són els del llibre anterior al Canvi (El crepuscle encén estels, 1992), ja ho vaig dir en aquest mateix diari en una enquesta del 1996 on ens demanaven que triéssim obres que quedaran vives: “quan es tradueixi El crepuscle encén estels als dos o tres predominants d’aquí dos o tres-cents anys (el burquinabès i el tupí) quedarem tots amb la boca oberta”. En aquell moment els poetes i alguns lletraferits ja ho sabíem però “el públic” va necessitar el Canvi per a descobrir un artista fora mida. Després del Canvi, l’obra de Bauçà no ha baixat, ha evolucionat. Els tres darrers llibres per mi són més interessants que el famós i gruixat Canvi. Per començar, Bauçà no es repeteix: insisteix, que és diferent, i cada cop que hi torna, sobre un tema, és per aplicar-li una llum nova o per mirar-se’l des d’un angle diferent. Seria com dir que Kafka o March es repeteixen. Aquesta mena d’autors no es repeteixen mai: el que fan és aprofundir una visió. Amb raonaments implacables, Bauçà desmunta la religió, la geopolítica, la sociologia, la psicologia, la fisiologia, la neurologia, la futurologia, el periodisme, la lògica del sentit, la interpretació dels somnis... Llegir-lo és un gran estalvi: et permet passar de tot el que és autoajuda (llibres que s’ajuden a si mateixos!), divulgació, premsa (del cap, del cor i dels altres òrgans), documentals (d’història o d’animalons televisius), i amb l’enorme avantatge de fer-ho tot en vers i amb una actitud i un llenguatge i una mala fe que fan la lectura extraordinàriament divertida. Jordi Coca parlava fa poc de la malaltia alcohòlica i esquizofrènica de Bauçà, però jo l’he llegit i rellegit i no he sentit enlloc pudor de vi ni hi he vist cap deliri ni pèrdues de personalitat: és un autor fondament sobri i coherent: té una personalitat molt definida, no perd el fil. La llengua pastosa del borratxo no és la de Bauçà. No ho pot negar ningú que l’hagi llegit. Personalment no l’he conegut, però com a escriptor la seva salut és envejable. Aquest darrer llibre i els dos que el precedeixen mostren una evolució del seu pensar, uns temes agafen més presència (el cervell, els somnis) i altres en perden (les tribus, Amèrica). El que s’hi manté és la seva desbridada imaginació, que a voltes és d’un humorisme sorprenent i altres desastradament tràgica. Miquel Bauçà no té pèls a la llengua i diu les coses pel seu nom, o pel nom que li passa per les sinapsis. No pot veure els gais, els parisencs, les dones, els actors, els buròcrates, els marxistes, els novel·listes, els homes del temps, els alemanys, els cantants, ni els veïns en general. Si l’haguéssim de desqualificar per això, també podríem esborrar del mapa tota la literatura europea i no europea d’abans del 1960 i la majoria de després. El que no pot sofrir, com Brassens, són els plurals, els col·lectius. El que importa, el que fa mal, és que aquesta visió, tal com ell la presenta, ofereix realment una sortida, una possibilitat real de pau: que facis el que et dicti el teu cervell, la teva ànima, i que no creguis el ramat. El ramat et vol fer seguir, passar pel tub, entrar a l’embut, ser del mateix motllo i riure estúpidament. L’alternativa a aquest riure bavós, a la rialleta televisiva, als anacoluts de la premsa diària, és la dura felicitat del fer-t’ho tu al teu aire, tot sol, sense abdicar de res del que se’t mou a dins. Cada dia, just abans de l’alba, abans que els energúmens comencin a cridar, el món està disposat a ser un paradís, i podria ser-ho tot el dia, si deixéssim les consignes filonazis dels dictadors i locutors. A diferència de les de Ferrater, Deleuze, Eliot, Céline, Pound... la intel·ligència de Bauçà no és mai ofensiva per al lector. Insultant sí: insulta els membres dels ramats, però no ofèn l’individu, no et fa sentir burro. Mentre el llegeixo, jo no sóc ni català ni alemany ni tot el contrari: estic en un futur de canvi constant, jugant en un món infinitament variat, amb les pròpies eines construint construccions que jo m’invento, relacionant-me de mil maneres noves amb persones amb un nom propi individual (en Tomeu, na Ritona), gaudint de la inexhaurible riquesa dels somnis dormint i del cervell despert. Els darrers llibres de Miquel Bauçà s’haurien d’oferir (com ja ho demanava ell des del 1998) en forma d’arxius informàtics: que te’ls puguis clavar a la pantalla i llegir-los en diagonal o en ziga-zaga, que puguis buscar-hi totes les aparicions de la paraula misteri per veure com la fa servir. És la manera d’entendre’l millor. És la manera com ell escrivia. La seva és la primera gran obra de l’era de l’escriptura d’ordinador. Però, ep, no us penséssiu que són jocs informàtics. És escriure i prou, però amb ordinador, que és una manera d’escriure que s’assembla més a la de Llull (que duia l’ordinador empeltat al cervell) que no a la dels moderns. Busqueu bellesa al llarg i a través d’aquests darrers llibres i veureu que el diàleg és amb Keats, amb Hölderlin, amb els poetes. I que no els (ni es) repeteix: inventa, innova, descobreix, destapa, despilota la bellesa incomparable de l’albada, mil vegades millor que la del crepuscle, per ell (com per als alquimistes lul·lians i arnaudevilanovins). El seu concepte d’inspiració respon al de Max Jacob però encara va més enllà: “—Si ho dius tot, ben aviat | no tindràs res per escriure... | —No pateixis: un cervell | lliure no és una llàntia | que s’apaga si no té | el dipòsit ben ple d’oli, | i no s’ha d’anar a inspirar | mirant soques d’olivera. | Un cervell així com dic | s’alimenta de ses vísceres, | que es renoven constantment | de manera cibernètica.”
Tornar