Documentació
El jove poeta
Recentment ha sortit una edició crítica del llibre pòstum de Verdaguer Jovenívoles a cura de Narcís Garolera. El llibre ésmolt manejable i els poemes que conté, tot i ser pòstum, foren escrits el1865o en dates molt properes. El llibre de què ens fem ressò és interessant perquè veiem que en aquesta època el jove Verdaguer opta per una llengua molt viva d’impressionant riquesa lèxica i amb gran coneixement de noms d’ocells i plantes que tant de joc donaran a la seva obra posterior. La major part dels poemes estan amarats de cançó tradicional catalana ben viva aleshores a la plana de Vic i en altres indrets.En un magistral estudi, el 1947 J.M. de Casacuberta ens diu que era tal la seva passió per aquestes cançons que fins i tot s’oferia a suplir pastors en les seves feines a canvi que li ensenyessin cançons. En aquesta època Verdaguer també envia moltes d’aquestes cançons a Milà i Fontanals i a Marià Aguiló. No només la cançó popular té presència en aquest recull verdaguerià que és Jovenívoles, sinó que també n’hi tenen els mites, com ara el del Gorg negre, i els follets. En una paraula, el jove Verdaguer ja està impregnat del folklore en el sentit recte de la paraula que tant de protagonisme tindrà a Canigó i, recordem-ho, que també és emprat per grans escriptors europeus delXVIII i del XIX. Els poemes que conté el volum foren publicats el 1924-1925 per Francesc Matheu. No cal dir que Devem molt a aquest eminent verdaguerià. Llàstima que, des d’un punt de vista filològic, no sempre l’encertà, perquè introduí correccions innecessàries, si tenim en compte que fouVerdaguer l’escriptor modern que Fabra tingué més present, i vénen molt a to les paraules de Pla que “la llengua de Fabra no és la llengua dels noucentistes sinó la llengua de Verdaguer de Ruyra i de Maragall”. També tingué algunes errades de lectura pel que fa als manuscrits. D’aquests errors de Matheu, per posar-ne un exemple, en trobem un de molt significatiu al volum Rondalles, concretament a la llegenda Lomariner de SantPau, ja que on el manuscrit diu “Per remenar lo blat de moro dins la olla” Matheu transcriví “remenar lo blat de moro dins sa bolla”. I així sortí en totes les edicions posteriors fins que ho esmenà Andreu Bochi Rodoreda, i aquest és només un exemple. Pel que fa a les edicions de Jovenívoles, és una llàstima que tot els editors s’hagin fiat de la bondat de l’edició de Matheu. La que ens ocupa, però, de Garolera ha estat feta a partir dels manuscrits, que són un gran exemple de l’exigència que el poeta deFolgueroles tenia en vers la seva obra, ara ratllant paraules o substituint-ne.Totes aquestes variants anteriors i posteriors han estat anotades per l’editor, que, a més a més, dóna en notes moltes explicacions de tipus lingüístic. Pel que fa a la normativització dels textos, ho ha fet fins on era possible però respectant sempre el geni de Verdaguer i seguint el mateix criteri que seguí Riba en l’edició de Nausica de Maragall. Aquesta edició que comentem és, des del punt de vista filològic, l’única fiable. El pròleg que acompanya l’edició fet per Anton Carrera està ben documentat i escrit. És molt recomanable la lectura d’aquest llibre tant per a qui és amant de Verdaguer, perquè que hi pot veure la qualitat que el poeta ja tenia als vint anys, com per a qualsevol amant de la poesia, perquè ambla seva lectura pot passar estones delicioses, ja que la llengua deVerdaguer és una autèntica delícia imai no és encarcarada.
Tornar