Documentació
El mestre en fa 80
Vuitanta anys i vuitanta llibres publicats. Aviat és dit. I si a això hi afegim trenta anys de columna diària ininterrompuda a la premsa convindrem que Josep Maria Espinàs és un escriptor que s’escapa dels paràmetres habituals pels quals circula la gent del noble gremi de la ploma. Una vuitantena de llibres i amb el vuitanta-unè –un nou viatge a peu, aquesta vegada per l’Alt Camp– preparat per aparèixer just abans de l’estiu. Hi torno: aviat ésdit! La novetat que ens ha deixat ara l’Espinàs –coincidint exactament ambel seu aniversari– es diu Relacions particulars, i, tal com ell mateix explica en el pròleg, és un recull de moments viscuts amb Espriu,Foix, Delibes, Pla, Cela iSagarra.Ni biografies ni estudis literaris, doncs. Només –i no menys– que la fixació d’uns records personals viscuts al costat d’aquests enormes escriptors. Aquestes Relacions particulars, per tant, són uns esplèndids retrats fets amb l’ajut de la memòria i, quan ha calgut, ambel suport puntual de documents i cartes personals. El llibre és a més amés unamostra preclara de l’envejable punt de maduresa tècnica i depuració estilística a què ha arribat des de fa temps Josep M. Espinàs. I també de la seva elegància personal, ja que, quan cal, sap ser crític peròno feridor. No se’n calla ni una mantenint, però, intacte el respecte i l’admiració pels seus retratats. De Salvador Espriu ens fa un encertat paral·lelisme entre el seu aspecte físic i el seu caràcter.D’aquellhomeauster i silenciós que trigava una hora per afaitar-se i que opinava que la indignacióno és bona per a la salut ens diu que “coneixia les perilloses gràcies de la sensualitat i s’havia proposat no caure-hi”. De J.V.Foix en destaca la prosa–“Un exemple extraordinari d’arquitectura i ornamentació perfectament lligades”– i el seu aspecte senyorial i endreçat amb una imatge preciosa quan diu que ja no queden, com ell, “poetes que viuen en estat de mètrica rigorosa”. Per l’Espinàs Miguel Delibes és l’escriptor castellà del segle XX que li ha donat més plaer. Simbolitza, diu, la seducció del text i a ell –val·lisoletà de soca i arrel– li deu, paradoxalment, la seva tria del camí lingüístic com a escriptor en català. Són delicioses les escenes de Delibes en el col·loqui internacional de novel·listes de Formentor, com una illa de senzillesa i de sentit comú entre tanta fatuïtat i transcendència vana. Un lluminós exemple de la trapelleria tècnica d’Espinàs el tenim quan a la pàgina 72 descriu Delibes com un home que de vegades semblava, més que un pagès, un indi i en el paràgraf següent, quan parla de la sobtada mort de la muller de l’escriptor castellà reprèn el fil: “Delibes va quedar terriblement desemparat. A l’indi se li havia cremat la tenda, se li havia esborrat el camí conegut”. De Josep Pla destaca la seva enorme i seductora capacitat de persuasió, que li permet, per exemple, escriure un reportatge sobre Bilbao a partir de les observacions que li fa un taxista durant un curt trajecte per la ciutat. L’Espinàs no es talla un pèl quan ha de parlar de les contradiccions planianes: “Pla podia ser molt poc cortès. I això que en els seus escrits –i sovint quan parlava– defensava les formes socials, l’ordre, l’educació”. Destaca la seva condició d’escriptor infatigable però sense ambició de diners i discrepa de la teoria de Pla sobre el paper troncal dels adjectius fent-nos notar –i és cert– que a Retrats particulars ha procurat utilitzar elmínimd’adjectius indispensables. I per acabar, la cirereta final: “Cela es va inventar com a personatge i Pla també, però amb menys espectacle i ambmés astúcia”. De Camilo José Cela destaca clars i obscurs. Li alaba l’interès per Sagarra en unmoment que la intel·lectualitat catalana el menystenia i l’agudesa verbal de què sovint feia gala. Li retreu, però, certs tics de señorito i una irrefrenable tendència a proclamar heroïcitats sexuals. El Cela que conviu ambl’Espinàs durant el seu viatge a peu pel Pirineu era un home metòdic, responsable iordenat.“No em va estranyar gens que al cap dels anys aconseguís el premi Nobel. Era un mestre de la llengua iunmestre de l’organització”. En la primera imatge que la memòria de l’Espinàs té enregistrada de Sagarra, damunt de l’escenari del Romea, li sembla “com si hagués ressuscitat davant de nosaltres un solemne autor francès del segle passat”. Sobre l’elegància de Sagarra –la personal i la literària– escriu: “Tenia la impressió que em parlaria en un llatí impecable”. I quan el compara amb Pla: “Potser seria massa atrevit dir que la diferència amb Pla podia explicar-se perquè Sagarra tenia la capacitat de diàleg dels que han menjat refinadament i han begut líquids de qualitat”. Categòric, l’Espinàs.Directe i entenedor el mestre que sens dubte és.
Tornar