Documentació
Més estudis
Fa pocs mesos va aparèixer el volum 14 de l’AnuariVerdaguer, publicat per l’editorial vigatana Eumo i corresponent a l’any 2006, que aplega un nombre important d’estudis sobreVerdaguer presentats,coma ponències o comunicacions, al VI Col·loqui sobre Verdaguer, celebrat a Vic i a Barcelona el novembre de l’any anterior i centrat en l’estudi de la llengua, la retòrica i la poètica verdaguerianes.
Conferències i ponències
El volum serà ben rebut pels estudiosos de Verdaguer, en nombre creixent, segons es desprèn de l’abundor de treballs presentats a l’esmentat Col·loqui, entre els quals destaquen les sis conferències i ponències que obren el volum. Els seus autors demostren a bastament llur competència tractant temes diversos i tots interessants: JoanVeny –incorporat recentment a l’estudi de Verdaguer– s’ocupa de la llengua de l’escriptor, en un treball imprescindible per a l’estudi, tot just esbossat, d’un aspecte tan fonamental de l’obra verdagueriana; Albert Rossich ens descobreix dos registres lingüístics de Verdaguer en la seva poesia: el culte i el popular, amb conseqüències ortogràfiques; Pere Ramírez –que ja havia fet conèixer alguns treballs sobre la mètrica de l’autor de Canigó– analitza les estructures rítmiques en la prosa deVerdaguer; AmadeuViana i Margarida Aritzeta ens fan veure nous aspectes en la retòrica i la poètica verdaguerianes, sobretot en el poema èpic L’Atlàntida, i JosepMassot ens parla extensament de les relacions entre Marian Aguiló i el poeta de Folgueroles.
Disset comunicacions
Les disset comunicacions que segueixen tracten qüestions molt variades, lamajor part entorn dels temes d’estudi del Col·loqui: aspectes lingüístics (Gabriel Bibiloni, Josep Gallart, Jordi Ginebra, M. Pilar Perea, Ramon Pinyol i Joan Requesens) i literaris (M. Carme Bernal, M. Àngels Verdaguer, Jordi Malé, Ignasi Moreta i Laia Noguera) de l’obra verdagueriana. Altres treballs s’ocupen d’aspectes complementaris: els afers editorials de l’escriptor (Isidor Cònsul), les seves idees estètiques (Joan Cuscó), les dedicatòries de Verdaguer a Marian Aguiló (Joan Requesens), la commemoració valenciana del centenari del naixement del poeta, el 1945 (Rafael Roca), la representació radiofònica de Canigó el mateix any (Daniel Casals), dues cartes del poeta a Terenci Thos (Jaume Vellvehí) i dos poemes verdaguerians traduïts al francès (Pep Vila). Aquestes aportacions presenten algunes divergències de qualitat: al costat de contribucions rigoroses i innovadores sobre aspectes centrals de la producció literària verdagueriana (valguin com a exemple els erudits treballs de Ginebra, Malé o Moreta), hi ha col·laboracions que no acaben de tenir el nivell desitjable en una trobada científica.
Algunes reserves
Tanmateix, posats a fer alguna objecció metodològica al conjunt d’aquests estudis, faria una reserva general a un punt advertit sobretot en les comunicacions ressenyades: alguns estudiosos –especialment elsmés novells– no acaben d’estar al dia de l’abundosa bibliografia verdagueriana, incrementada notablement els darrers anys. Així, per exemple, citen versos o fragments de Verdaguer per edicions totalment obsoletes i desacreditades des del punt de vista filològic (Canigó, per l’edició de Selecta... de l’any 1943!, i en una ortografia normalitzada que no és d’aquesta edició); En defensa pròpia, per una dubtosa edició de 1994, o per l’edició poc fiable de Francesc Matheu; Montserrat, per una edició de la qual la crítica ha fet veure les mancances filològiques; Idil·lis i cants místics, per una edició que ignora l’única edició crítica d’aquesta obra... En algun cas, fins i tot la referència bibliogràfica és errònia: els articles En defensa pròpia (citats a la pàg. 393 per l’edició “popular” de Matheu) no són pas de 1898, sinó de 1895 i 1897, i han estat publicats recentment en una edició fiable i a l’abast de tothom.
Un annex gratuït
Clou el volum un estrany annex de Joaquim Molas sobre la recent publicació de Totes les obres deVerdaguer (Proa, 2003-06), amb algunes afirmacions amb les quals no puc pas estar d’acord. Molas, per exemple, insisteix encara a considerar “perdut” un dietari de Verdaguer escrit enla seva darrera època, quan recentment s’ha fet pública l’existència d’aquest document, zelosament custodiat per un particular. La discrepància, però,és més rellevant quan el crític afirma que, per a la publicació deTotes lesobres deVerdaguer, “s’ha pogut compta ramb els resultats de tesis doctorals ja publicades [...] o encara inèdites”.No és pas veritat. Justament l’oblit d’algunes tesis publicades –I d’edicions crítiques que s’han volgut ignorar– ha estat la causa dels nombrosos “errors” –no pas errates– que els editorshan hagut d’advertir al lector al capdavall del darrer volum d’aquestes obres completes... A propòsit d’aquestes mancances, voldria recordar a Molas el consell que ell mateix donava als verdagueristes, en un article publicat en aquest diari: “El que hem de fer tots plegats és [...] no trair la racionalitat que és pròpia de l’ofici científic”. Doncs això.
Tornar