Documentació
Metges abnegats
El gener del 1953 la novel·la d’una autora de 26 anys totalment desconeguda s’emportava amb tots els pronunciaments a favor el premi Nadal, el més prestigiós de l’època. El títol de la novel·la era Siempre en capilla i el nom de l’afortunada escriptora era Lluïsa Forrellad (Sabadell, 1927). Repassant hemeroteques es pot comprovar com, tant pel contingut del llibre com per la personalitat de la seva jove autora, el tàndem Siempre en capilla / Forrellad va esdevenir un fenomen en els mitjans de comunicació comparable al que ara va associat amb els denominats llibres mediàtics. Com el Borrell del conte El segrest, de QuimMonzó –o com un Bartleby, per continuar amb les referències literàries, en aquest cas de Vila-Matas– el cert és que l’inesperat èxit va bloquejar l’autora i la va decidir a desaparèixer de l’escena literària gairebé amb la mateixa rapidesa amb què havia irromput. El seu silenci de més demig segle va ser trencat l’any passat amb la publicació –amb força èxit, per cert– de Foc latent i ara trobem un segon intent per ressorgir amb la traducció al català (feta per la mateixa autora) de la seva novel·la talismà: Sempre en capella. La història de tres metges que lluiten contra una epidèmia de diftèria en unes condicions gairebé heroiques i que (d’això se’n va treure molt de suc el 1953) eren la reacció de Lluïsa Forrellad a favor de la vocació mèdica. Una vocació que ella no va poder fer realitat perquè no va acabar els estudis de batxillerat. No dubto pas que en el seu moment aquesta història basada en l’abnegada tasca de tres metges en una zona deprimida d’Anglaterra a finals del segle XIX, quan els experiments amb animals eren mal vistos i les proves de nous fàrmacs amb pacients eren pràctiques gairebé perseguides per la llei, no dubto pas, dic, que a principis dels anys 50 la novel·la fes impacte entre els lectors però el que sí que em sembla és que avui –amb tota una èpica, lírica, ètica i estètica de la professió mèdica popularitzada (i, per què no dir-ho?, banalitzada també) per la literatura, el cinema i la televisió– la història de Sempre en capella i la manera com se’ns explica sona rància i passada de moda. No és un problema d’estil, de defectes d’escriptura o de limitacions de l’autora, que consti. L’èxit del 1953 no va ser un miratge. Potser en aquest cas les tintes s’haurien de carregar per la banda de les persones que puguin estar al costat de Lluïsa Forrellad aconsellant-la. El temps passa per a tothom i en aquesta novel·la –molt més que amb Foc latent– la seva petjada no ha estat gens clement.
Tornar