Documentació
Un personatge notable
Dolors Monserdà (Barcelona, 1845-1919) és l’autora de sis novel·les, però més enllà de la literatura va tenir moltes inquietuds relacionades amb el món de l’educació, dels més desvalguts i de la dona
La novel·la comença així: “Una matinada d’hivern, la mestressa del mas de can Grau, en obrir la porta de l’entrada, s’havia trobat al marxapeu amb una nena acabada de néixer”. És molt probable que el lector suposi immediatament que aquesta nena és la Quitèria i que el llibre que té a les mans té totes les traces d’una novel·la de fulletó. Si el lector ho ha suposat així, en les dues coses ha fet diana. Però possiblement s’equivocaria si, aleshores, decidia no continuar la lectura. Perquè aquesta novel·la té una àgil i intrigant trama argumental i és un notable document d’època. Si busca això, que no és demanar gaire, li agradarà molt. Una novel·la que vol ser popular com La Quitèria (1906) s’adapta habitualment als gustos més obvis dels lectors: garanteix el confort de no qüestionar els valors majoritàriament acceptats pel personal; compta amb uns personatges molt fàcils d’identificar com a bons o dolents, perquè són bons o dolents no només la seva conducta sinó també el seu caràcter i el seu físic; ordeix una trama en què els protagonistes evolucionen poc però en què el lector rep, de tant en tant, la sorpresa d’esdeveniments inesperats, d’autèntics cops d’efecte que capgiren la sort dels personatges; i, encara, l’argument té un desenllaç que, a més de premiar el bé i castigar el mal, satisfà, tan feliçment com sigui possible, les expectatives del lector. Això era el que DolorsMonserdà volia fer, però això era també el que Dolors Monserdà sabia fer. Anselm Clavé i Valentí Almirall, amb els quals col·laborà, la seva acció social, que la dugué, per exemple, a difondre una llista de comerços —la famosa Llista Blanca— que no explotaven les noies, el coratge amb què s’hagué de guanyar la vida, el seu patriotisme, el singular atractiu de les seves novel·les, tots aquests aspectes fan de Dolors Monserdà un personatge notable. Per això he trobat molt interessant que es publiqui una tesi sobre la seva vida i la seva obra amb un pròleg rellevant de Joaquim Molas. L’autora deixa constància de tots els detalls de la biografia de Dolors Monserdà –ho fa de manera exhaustiva, amb dades i textos inèdits–, però sembla tenir menys interès a analitzar les obres literàries de l’autora –de més de tres-centes pàgines, no arriben a onze les que dedica a les sis novel·les– i a sistematitzar metòdicament –no només a constatar-les– les idees socials i literàries de l’autora. L’aportació biogràfica em sembla, però, definitiva. La trama ressegueix la vida de la Quitèria –una nena borda, de faccions delicades, de caràcter dòcil, d’inclinacions devotes i de capteniment feiner– des del seu naixement fins als divuit anys, en què ha de prendre estat, navegant entre els vents favorables de la bona gent i els esculls dels malànimes. Dolors Monserdà, malgrat aquest esquematisme, aconsegueix tota la nostra simpatia per aquest personatge noble i el lector possiblement seguirà, intrigat i expectant, la manera com l’heroïna aconsegueix superar les proves i sortejar els esculls que impedeixen el seu benestar. Exemplarment. Que l’argument fos exemplar era l’objectiu de l’autora. Ho diu al seu Estudi feminista (1909): “Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d’alguna utilitat moral i material, vet aquí els meus ideals literaris”. I aquesta exemplaritat es basa, substancialment, en dos principis: les seves conviccions cristianes i la seva sensibilitat social singularment atenta a la situació laboral de les dones. El seu cristianisme –un catolicisme decimonònic atesos, si més no, els actes de pietat de què parla– no és el de la imposició moral o el de la condemna, sinó el de la bondat i el de la compassió. L’enemic de la fe, a La Quitèria, no maledicència, la superstició –especialment això– i l’egoisme. Un cristianisme personalment exigent, doncs, i socialment benigne. Pel que fa al seu feminisme Dolors Monserdà publicà algunes monografies sobre aquest tema–, no es més del que podia ser a la seva època i en el seu entorn, però sap proclamar amb determinació la necessitat d’una millor formació –escolar i professional– per a les dones treballadores, i sap denunciar –la influència de l’encíclica Rerum novarum en el seu pensament és assenyalada per tothom– els sous de misèria que rebien les dones. A La Quitèria un designi i l’altre hi deixen rastre. La seva valoració de la literatura contemporània, però, és menys interessant. El caràcter negatiu d’un personatge, per exemple, l’associa al fet d’haver llegit “les novel·les de tots els deixebles d’en Balzac, d’en Zola i d’en d’Annunzio”, i la pràctica literària de Dolors Monserdà és gairebé indiferent als corrents de l’època. Per això parlar, com es fa en aquesta edició, que La Quitèria és “una novel·la a cavall entre elmodernisme i el noucentisme” es pura fantasia taxonòmica. La Quitèria no és ni una novel·la naturalista –la llei de l’herència biològica hi està explícitament contradita i les consciències se sobreposen a les condicions materials sense cap dificultat–, ni un drama rural –el desenllaç, d’entrada, ho contradiu–, ni la llengua o els models tenen res a veure amb el Noucentisme. El personatge històric de Dolors Monserdà em sembla molt atractiu: el fet de ser de família modesta, d’obrir-se camí en el món de la literatura i el periodisme amb una dedicació i professionalitat exemplars, la seva admiració per homes com ara Josep
Tornar