15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

L’home oceà

Article publicat al diari “Avui” el 23/04/07 per Vicenç Llorca

L’any 2002 es va commemorar el centenari de la mort de JacintVerdaguer. Va ser una bona ocasió per observar la presència del poeta en el cor mateix de les lletres i la cultura catalanes a través, entre altres aspectes, del gran nombre de publicacions de o sobre l’autor que es van dur a terme, la qual cosa va marcar tant una actualització de la literatura verdagueriana com una fita per a la promoció de la seva obra i del seu llegat literari a començaments del segle XXI. Entre les iniciatives que s’hi van produir, va sobresortir l’inici de la publicació de l’obra completa dins una sèrie de quatre volums titulada Totes les obres. Precisament quatre anysmés tard, amb la recent aparició de Poesia, 2, haculminat aquestmagne projecte dut a terme per Proa sota la cura de Joaquim Molas i Isidor Cònsul, i que ha comptat amb la col·laboració de destacats estudiosos de l’obra verdagueriana. El lector trobarà a Poesia, 2 el complement a la poesia estructurada i publicada en vida de l’autor, i que pot llegir a Poesia, 1. Primerament, Ramon Pinyol i Torrents ha tingut cura de reunir sota el títol de Poesia dispersa les composicions queVerdaguer va anar publicant entre 1864 i 1902 en revistes, diaris, miscel·lànies, etc. Igualment, aquest aplec es completa amb els poemes que els especialistes han anat desenterrant de l’oblit al llarg dels anys i que, en principi i segons les dades de què es disposen, no estaven destinats a cap dels llibres previstos pel poeta. Tot i el caràcter més immediatista d’aquest tipus de composicions, s’hi poden reconèixer les grans línies de l’estil i l’univers temàtic de l’autor, i que bé podríem resumir en tres gran dimensions. D’una banda, el compromís amb una poesia cristiana, que testimonia la religiositat del poeta que vol contribuir així a aprofundir líricament la sensibilitat de la fe catòlica. D’una altra, l’exaltació de la pàtria com a casa comuna que relliga la identitat individual ambla col·lectiva. I, finalment, la força sensual d’un creador que amb prou feines pot contenir l’impuls còsmic de la seva creativitat, cosa que li proporciona una singularitat extraordinària. Com si es tractés de petites perles, anem trobant aquests moments d’inspiració ací i allà.A tall d’exemple, anotem la pervivència des d’infant d’aquesta energia còsmica de què parlàvem en la bella composició “Quan jo era xic, alçava a les estrelles”: “Amor, amor!, però tu emdónes ales/i sempre vaig i vinc,/deixant lo món per les etèrees sales,/on veu, família i cor i vida tinc.” Després de lamort del poeta, van ser publicats quatre llibres que havia deixat pràcticament enllestits. En el present volum es recullen sota el títol d’Obres pòstumes. Pere Tió i Puntí, tot seguint el manuscrit corresponent, ha revisat el text d’Al Cel. Ramon Pinyol i Torrents ha fet el mateix amb la traducció del Càntic dels càntics (precedida d’un pròleg deRicard Torrents) i de les Perles del Llibre d’Amic e Amat. Finalment, i en no existir cap original, Francesc Codina ha tingut cura de la reproducció de les Eucarístiques realitzada al seu moment per Agustí Vassal. En aquest punt, a la bellesa dels seus poemaris cal afegir l’interès, d’una banda, de conèixer la seva tasca com a traductor d’un dels textos cimals de la literatura universal i, d’una altra, la selecció i assimilació que procura del clàssic lul·lià Llibre d’Amic e Amat, obra que bé podríem considerar una de les primeres i de la poesia catalana. El volum finalitza amb un Annex on es recullen els poemes sense un estat definitiu de composició. Es tracta de Jovenívoles, Los pobres, Sants, Poesies per a ‘Barcelona’, Brins d’espígol, Jesús Amor, Cor de Jesús i Espines i flors. En conjunt, som davant unes 1.400 pàgines que ens recorden el que, a propòsit de Shakespeare i els clàssics, deia VictorHugo: “En efecte, hi ha homes oceans (...) i és el mateix mirar aquestes ànimes o mirar l’oceà”. Verdaguer pertany a aquests grup d’escriptors que assumeixenambel seu geni l’oceà de la immensitat de l’esperit humà.

Tornar