Documentació
Personatges de llegenda
La proliferació de novetats editorials i els nombrosos títols que porten al darrere l'etiqueta de novel·la històrica ens poden fer pensar que el gènere travessa un moment dolç, i que aquesta circumstància s'hauria de traduir en grans obres capaces de commoure la nostra sensibilitat lectora. La realitat, però, ens ensenya que la remor excessiva ens du poc més que soroll i pàgines d'escuma. Per tot això ens sembla important destacar que les excepcions vénen acompanyades de petites sorpreses. No es pot dubtar de la qualitat dels llibres d'Assumpció Cantalozella. Al llarg de la seva trajectòria ha deixat mostres sobrades de capacitat narrativa, tot i que potser s'han intensificat a partir de les últimes obres, com ara La pluja d'estels (2001) i El falcó del comte (2003), en què, de cop i volta, sembla dominar del tot els seus mons, que de vegades havien quedat una mica llastats pel sentit del risc inherent a l'autora. Cantalozella practica una escriptura de gran força expressiva, que no defuig endinsar-se per territoris difícils, una literatura que es nodreix de grans personatges, arma fonamental en les seves obres. Potser per això, la pràctica de la narrativa històrica, amb fets i personatges que necessiten transcendir el seu entorn, esdevé encoratjadora i lluminosa. El millor exemple d'aquestes paraules és la lectura de Corpus de sang, que va merèixer l'últim premi Pere Calders. La novel·la pren com a punt de partida la revolta dels segadors del 1640 a Barcelona, provocada sobretot pels abusos dels soldats espanyols instal·lats a Catalunya arran de la Guerra dels Trenta Anys. Aquesta revolta, més coneguda com a Corpus de Sang, s'inscriu dins dels aixecaments populars que van tenir lloc a Europa durant el segle XVII. Però si aquest és el motiu, ben contrastat en tot moment atesa la lectura oberta i independent que Cantalozella fa de la història, aviat ens adonem que la novel·la pren camins inèdits per la particular creació dels personatges, sobretot d'un immens Pau Claris, sens dubte la millor creació de l'autora en aquest camp. Corpus de sang també destaca per una construcció d'aparença complexa que, a poc a poc, ens convenç de la seva oportunitat. I és que el gran nombre de situacions de gran transcendència històrica ens arriben amb facilitat, gràcies a l'aproximació a la intimitat dels fets que se'ns hi ofereixen. En aquest sentit, s'entén que Cantalozella hauria estat una excel·lent historiadora -a la manera de Georges Duby i els seus seguidors, sempre a la recerca de les veritats amagades a la vida quotidiana-, però per sort ha triat el camí de la novel·la.
MIRADA CINEMATOGRÀFICA
Com a fresc històric que pren forma a partir del més quotidià, Corpus de sang adopta una mirada molt cinematogràfica. Això convé als motius últims de Cantalozella. Preocupada per l'estudi de les relacions de poder, ens hi presenta una gran riquesa de plantejaments. Potser té raó l'autora quan diu que el novel·lista té un gran avantatge sobre els historiadors, aquesta capacitat per a situar-se dins la pell del personatge. En tot moment es veu amb claredat que la novel·la ha tingut un llarg procés de gestació, que l'escriptora ha viscut molt de temps al segle XVII, i que la seva identificació no sols abasta personatges de gran fusta històrica com ara Pau Claris, sinó també la gran creació de La Munda, un personatge d'una peça capaç de connectar el lector amb l'altra part en joc, és a dir la dels pagesos que albergaven les tropes espanyoles. Si a tot això hi afegim que una delicada trama d'intriga recorre tot el llibre, només podrem dir que Corpus de sang és altament recomanable, fins i tot per a aquells lectors que no tenen per costum freqüentar la novel·la històrica. Assumpció Cantalozella demostra que se l'ha de prendre molt seriosament a l'hora de fer recompte de la millor narrativa catalana actual.
Tornar