Documentació
Marçal, dins cambra pròpia
Fa més de mig segle, Maria Antònia Salvà va escriure part del seu testament literari en un poema, A les donzelles de l’any dos mil. Era una crida clara i directa: “Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa / que viureu quan mon paisatge s’haurà fet esborradís; / jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa / que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís”. Ella, la primera gran poeta dona catalana després d’Isabel de Villena, desitjava amb força que el vast camí que havia obert no s’omplís d’herba, volia que s’eixamplés, que d’altres agafessin el relleu i es multipliquessin. En vida de l’escriptora mallorquina, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni van seguir-la. Més tard, l’escomesa adreçada per Salvà s’ha materialitzat amb escreix fins al punt que bona part del millor que s’ha escrit en la seva llengua ho han fet dones. Maria-Mercè Marçal (1952- 1998) és una de les hereves del testament de Salvà o, com diu Marta Pessarrodona, una de les més dignes “germanes de Ramon Llull”. Una de les més rebeques, directes, contundents, i amb una obra de prou qualitat per entrar a qualsevol antologia de la poesia catalana que s’editi en el pròxim mil·lenni, malgrat la seva curta vida. Ella és potser qui millor encarna la protagonista d’Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, quan, “refiada i plena d’inquietuds”, surt a “cercar la veritat”. El recull dels seus escrits ordits entre el 1985 i el 1997 a cura de Mercè Ibarz és la prova d’això, de la intenció de l’autora de Cau de llunes per bastir-se uns referents propis eminentment femenins (la recerca de l’autoritat) i denunciar la doble exclusió, com a escriptores i com a dones, a què ha estat sotmès el seu gènere en el decurs dels segles. El més interessant d’aquestes Proses –conferències, pròlegs i articles escrits en diferents diaris– és la part (Propostes per al mil·lenni) en què Marçal fa un treball introspectiu, teòric, a la recerca de la veritat, amb l’objectiu de reescriure la història del món occidental construïda “damunt d’un matricidi originari”. Així, constata que les dones han començat a sortir d’aquesta “orfenesa cultural” a força de conquerir espais. No ha estat una cosa donada, fàcil, sinó bregada pam a pam, ens diu. I ho han fet amb fúria, a través del mite d’Atenea i de les Erínies, mitjançant l’escriptura temerària d’una Sylvia Plath i de la prudència d’Arderiu. Totes dues vàlides per reivindicar un jo diferent, inscrit dins la tradició literària universal i dins una tradició diferent, la que han anat ordint, de mica en mica, les dones al llarg de la història, des de Safo a Susanna Rafart i Zadie Smith. Tot, amb la intenció d’encarrilar la fúria i esdevenir supervivents. “No sé si, per a mi, escriure és passió o necessitat de sobreviure”, diu Montserrat Abelló, citada aquí per Marçal.
CONSTRUCCIÓ DE LA CAMBRA
Les diferents proses de l’escriptora són un reflex de la construcció de la seva cambra, la qual després impregnarà els versos de Sal oberta i Desglaç. D’aquí que el volum que ens ocupa ens parli de Leveroni, Arderiu, Colette, Renée Vivien, Safo, Salvà, Villena, Anna Dodas, Maria Aurèlia Capmany, Helena Valentí i Montserrat Roig, però també de Salvat-Papasseit i Ausiàs March. Llàstima, no obstant, que l’editora no hagi trobat cap text que faci referència a Foix o Brossa, pels quals Marçal sentia una profunda admiració: del primer va prendre el gust pels sonets; del segon, per la sextina (Brossa va escriure el pròleg del primer llibre de l’autora amb aquest metre). Els articles i conferències mostren com Marçal es va anar construint el seu espai i la seva memòria. Així, per exemple, ella mateixa reconeix l’evolució feta tot constatant, al prefaci de Llengua abolida (la seva poesia completa del 1977 al 1989), que ha passat de citar únicament poetes masculins, a Cau de llunes, a prescindir-ne totalment. També palesa que una de les seves obsessions va ser esbrinar, com Akhmàtova, qui va ser dona de Lot –té un poema fantàstic al respecte a Raó del cos, la seva obra pòstuma–. Entremig hi ha la presa de consciència de ser una dona que escriu una poesia contaminada pel seu gènere i la necessitat de construir-se una tradició pròpia, com reclamava Woolf. El resultat: una fúria arrelada que li prové del naixement, de ser tres voltes rebel; i una poesia que té com a eixos, segons ens diu, la mort del pare i l’amor, “que fa aparèixer en el mirall, sencer o trencat, l’ombra de l’altra dona”.
Tornar