Documentació
Metjar-se sol
Obrir els ulls als catalans minves, foraviats, apàtics o ensopits és un dels tendons de força que tiben l’obra de Miquel Bauçà si ens atenim a les reflexions i als avisos que ell mateix expressa sobretot a partir d’El Canvi. Ben mirat, tot s’aguantaria damunt d’una equació irresoluble: si la missiva «som estults, car som gregaris» ens exposa la lucidesa d’un radical isolament misantròpic (l’amor i totes les seves derivacions serien abjectes), d’altra banda se’ns incita a bregar fort per la nostra identitat malmesa (que, com a tal, només té sentit col·lectivament) amb la seguretat fundacional que s’assoleix mitjançant la mutació de les velles tríades hegelianes de l’afirmació de si, com ara la pàtria (Jaume I), la ciutat (Cerdà) i la llengua (Fabra). L’atzucac és necessari: l’esquella de la redempció sempre sona sola, amb un deix d’esquerperia i numen. A l’altra punta, un sempre pot llegir Bauçà tal com Ferrater llegia Riba (sense témer l’abstracció i sense còmplices): allà on Ferrater mirava d’esbrinar —quasi matemàticament, com en un joc— els peus accentuals (amb poca fe en el contingut), un pot meravellar-se amb les translacions i els empelts que Bauçà provoca en el material lingüístic (quant al contingut, de vegades cal posar-hi filtres). No puc estar-me de remarcar l’humor d’aquestes abduccions, com ara la transformació subtil de l’expressió «a brida batuda» per «a brida abatuda», l’adjectivació desllorigada «xais emasculats», el llatinisme «insatius», l’adaptació arcaitzant «tuixegosa», l’historitzant «que havia estat gasejada amb hiperita» (com Hitler, que se’n va refer, devers el 1918), el sorprenent «encabessats», o encara la invenció d’útils locucions com és «a dia llençat»): és en l’observació d’aquest treball minuciós i hololingüístic, d’aquestes bagatel·les florides, que reïx la lectura (contra la idea anti-intel·lectual que cal contar històries engrescadores i vitalistes amb una llengua llisquent). Perquè hi trobarem tota mena de rampoines i de peces cares, rares o desusades, o de fòssils illencs. Com en els encants. Que fan la música d’un desvariejament d’objectes irreconciliables quan ensopeguen entre si. Amb i contra Fabra (aquí la llengua la metja sols la mà de qui l’arega: i aprendre a metjar-se sol, quant a la llengua, és la lliçó més sàvia que un aprèn en passar pels detalls d’aquesta escriptura). La filologia —la veritable quimera— hi és, però reinventada. De vegades, a ulls del lector, una sola frase esbalaïdora haurà valgut l’esforç de solcar dues o tres pàgines de text «estompat». Només es tracta d’elevar la petitesa fins als núvols carregosos de la rarefacció. I Bauçà —que té paciència— sap com manegar-s’ho perquè la verba s’estovi ampul·losament. (El virtuosisme no ve sinó d’una manca de virtuosisme —la qual cosa obliga a ser més virtuós que ningú. D’aquí que les endergues i les errades també hi facin bonic.)
És amb aquesta mena de manera que el neguit per la qüestió nacional (abordada sovint des de la cantonada ètnica) haurà pres una direcció personalíssima en el tractament de la llengua, que desconcerta pel batibull morfosintàctic i lexicològic que un hi troba, construït amb faiçó pulquèrrima (com una filigrana) amb la voluntat d’aconseguir una aparença d’autenticitat, sense descuidar un cosmopolitisme adust i afí a les follies nord i supramericanes. És com si l’anada cap als textos antics de la tradició (l’esplendor enyorada), dels quals s’haurà extret bona part de la bastida per a la construcció de l’idioma, obligués l’escriptor a haver de llenegar tota l’estona cap a una mena d’estrangerització assumida, paradoxal i volgudament irrisòria. El cas és que una francofòbia és manifesta en els darrers reculls. Ja ho era, des de sempre, la germanofòbia i, òbviament, la hispanofòbia (tot i que mai no es va evitar l’ús de castellanismes, ans el contrari: adesiara se n’incorporaven de nous). La llengua natal s’haurà afirmat, encimbellada, enmig de dues llengües veïnes i enemigues, a les quals s’haurà manllevat una mica de lèxic ordinari, que, traslladat, farà un efecte pompós o si més no erudit.
Seria massa senzill aprofundir en les raons històrico-polítiques que han donat lloc a una displàsia literària tan tenaç en mans d’un dels escriptors més interessants —i interessant, precisament, per la formació d’una obra adés escrua, adés contradictòria, artificiosa sempre, tothora humorística i darrerament molt zapingaire (el zàping dels últims llibres no es pot entendre si no és com un seguit de capbussades en la quotidianitat del ronquet mental, a la manera dels grans entortolligadors), que ha estat acollida pels experts sia d’una manera beata, sia d’una manera estupefacta, com qui no sap què fer-ne ni què dir-ne, perquè angunieja o simplement desplau. Sembla que es faci difícil d’entrar-hi fora de l’admiració hagiogràfica, de la voluntat d’enfortiment nacional o de la pretensió mistagògica. Deu haver nascut un profeta?
Ara, però, mancat d’espai i d’empenta, m’aturaré just una estona en un llibre seu que és una genuflexió majúscula davant d’una llengua estrangera, que hi fa de dida o de madrastra: la francesa (per bé que més tard —ja ho he dit— es farà mofa de tot allò francès, amb una sobrada suficiència). Em refereixo a L’estuari. Contra l’opinió (oral) de Josep Piera, és bo d’insistir en el caràcter cerebral d’aquest llibre. No hi ha res de místic ni de tel·lúric en l’obra de Bauçà. L’estuari no és El mar. I si hem de parlar d’art —ja que d’això es tracta— convé deixar «els misteris» al seu lloc (aquests només seran quan l’art ho dictamini). El fet d’aglutinar els autors diversos sota un pal·li comú només ens mena a menystenir l’art de la individuació, aquell que permet una intervenció repensada i sobirana en la matèria de la llengua. Perquè és l’art qui fa ser el misteri, o li dóna dret de cuixa (la seva) —i no pas al revés. Si Bauçà ha de ser comparat amb Blai Bonet no serà pel revolt de la mística ni pel brollar genuí i heideggerià de la llengua a través seu —tal com sosté (oralment) Piera. Cal saber llegir. I llegir la confrontació. Tot el sistema heptasil·làbic de Bauçà és una estuació rítmica intencionada del poema que enceta l’obra blaibonetiana, “Dominica in Palmis”. Posats a comparar, la llengua de Bauçà s’acosta molt més a la textura de la llengua emplastrada de Pedrolo (el dels Apòcrifs) que a la de Bonet, més maçolador i desbagat. De la mateixa manera que L’estuari s’aferma contra la plasticitat d’El mar (un títol respon a l’altre). En aquest sentit Bauçà és un escriptor intel·lectual (com Pedrolo), pel fet que dissol obres alienes i es constitueix en oposició a elles. La inspiració no li ve de dalt, sinó del text que ell mateix esguarda. Sovint aquest és un mer diccionari (Aguiló, DCVB, Fabra) o el Tirant lo Blanc (algú hauria de fer menció dels mots que Bauçà manlleva a l’art de la guerra del Tirant o del rei en Jaume, per poder dir la seva, la inventada a les pàgines de L’estuari: «allí on hi havia hagut un esvoranc a la contraescarpa, per on entrava el vent i arremolinava la pols per sobre les bombardes i colobrines»; «atenta però als gatells de les espingardes, que tenia als merlets i espitlleres»…).
Francesc Garriga ha declarat públicament que Bauçà escrivia i escrivia sense preocupar-se pel resultat. És una altra via d’anul·lació de l’art i, consegüentment, de la lectura. Com si tot s’hagués de reduir al plaer que procura el fet buscat de quedar-se clavat a l’esquer d’una imatge seductora. Però deixem-los anar en estol amorosívol cap al grumeig que els sacia. El mar és gran. Pel que fa a nosaltres, endinsem-nos en les aigües tèrboles i confusionàries de L’estuari.
Sense la intenció d’avançar-nos a les niuades que eixiran de les cavorques acadèmiques, hem apuntat tot un seguit de gal·licismes que Bauçà ha introduït a gratcient i a gavadals en aquest llibre per tal de crear una llengua d’aparença culta i (paradoxalment) arxicatalana. Fins al punt d’ensarronar el lector. És la gràcia del text. La de trompar l’ull. I no tan sols ha grapejat delerosament el francès, sinó també els seus barbarismes («Ersatz», «ukase» —i no «ucàs»—, «mazut»), per bé que l’espanyol —cal insistir-hi— tampoc no hi manca («bòveda», «d’immediat», «eren a la base del secret», «creuar la plaça», «estropellar» en el sentit de fer malbé). De tant en tant, una malaptesa bufona hi serveix de contrafort: la locució inventada «a l’encop que», com a equivalent d’«alhora que», només s’explica per una mala lectura del DCVB. O una descurança garrafal (o antifabriana) descús el frunzit on el seu tissatge era atacat: «a través de tots els ardits», «ja que no era d’aquells», etc.
És la combinació de gal·licismes admesos i d’altres introduïts (i fins i tot el retorn al sentit primitiu de mots d’origen francès que havien adquirit un sentit diferent en català per desplaçament) allò que sobta l’ull avesat a llegir en francès. El català s’empolaina amb velluts i sedes versallescos amb la finalitat de fer creure que porta barretina musca. Una anamorfosi lingüística neix en cada trop (i amb «trop» vull dir tant la figura retòrica com el gal·licisme que ara invento). Al capdavall, les reverències que se li fan a l’obra formen part de la comèdia del nostre saló d’empolvats i de perruques (vagin amb la roba que vagin i surtin de la porta que surtin). La francesització serà subtil o maquiavèlica, i s’acudirà a mots «catalans» que han estat escollits justament —neuròticament— per la seva proximitat al francès: ensebollit (i no sebollit) a nu; valisa; ramassar; endurar (en el sentit francès); interdit; bugre; paquebot; usina (en lloc de fàbrica); fulard (en el sentit francès); follar la gespa (en el sentit de «fouler»); depassar (en lloc de superar); mal famat (escrit separadament); report; renuar; moments de respit i prendre un respit (en el sentit de «répit»); vianda (en el sentit de «viande»); en pana; beguina; guipur; fer-se la toaleta; rampar; estompat; barratges; resoluda; retentir… No tinc prou espai per esbravar-m’hi.
Puc dir que, llegit el llibre, asserena haver engospat la frase que ens mostra l’autor satisfet en el seu programa de post-vida, per la mediació efímera d’un dels seus personatges menors: «I fou tal la bona lluna d’aquest avi que, quan finà, quan en descobriren la lleugera carcanada, del lloc només calgué fer-ne una neteja nerviosa». Ara només esperem que algú en brunyi les pàgines —un editor competent—, tot esmenant les faltes que encara porta el text que fou lliurat als jutges («sí mateixa», «bolgaven», «falzella»…).
Tornar