Corpus Literari Ciutat de Barcelona

Documentació

Una literatura entre el dogma i l’heretgia

Les influències de Dante en l’obra de Joan Maragall

El títol d’aquest llibre del professor Ardolino fa pensar, de primer, en el que fou el discurs maragallià des del pensament religiós, però en realitat no es tracta ben bé d’això, sinó que, com aclareix el subtítol (almenys, en el plantejament general de l’assaig), l’explotació va més a fons, molt més, fins a a la vista els afloraments ocults, com diuen en economia, del sentir maragallià, de la tensió permanent entre la felicitat del seu viure i un anhel insatisfet del seu sentir més íntim. No voldria, dient això, fer distorsió del que amb astoradora erudició diu l’autor –tothora administrat per les referències que aporta en les seves indagacions– i menys encara pel que fa als seus propòsits. D’aquests s’imposa la seva pregunta inicial sobre la possibilitat de llegir Maragall a través de Dante. Demostrada a bastament la virtut d’aquesta operació, sorgeix de la mateixa ploma, però al final del convincent recorregut a la recerca de la dantitat perduda, una altra pregunta, que l’autor formula així (pàgina 98): “Per què una operació d’aquest tipus (la demostració de l’esmentada possibilitat) no ha creat una línia de recerca específica i coherent dins l’àmbit dels estudis maragallians?”. Més avall es pregunta si la seva anàlisi –sobre un fet, diu ell “fàcilment identificable”– pot portar penjada l’etiqueta de treball pioner. Professor de la secció d’italià de la Universitat de Barcelona, Francesco Ardolino, incorporat per mèrits propis a la catalanística, es pot mirar, tanmateix, la situació de la crítica catalana amb un valuós distanciament. De vegades, actuar com a crític amb una certa independència, sense en realitat tenir-la, pot portar malestar i disgustos. Un nou aprofundiment en una figura de dona que Maragall va tenir al fons de tot del seu ésser tota la vida. Torno al fluent i ric transcórrer d’Ardolino, quan entra a InfernVi agafant-se en l’Elogi de la poesia, sovint, com reconeixia, menystingut, passa de Beatrice a Francesca, és a dir, de la “donna angelicata” a l’alternativa temàtica que representa el petó dels amants i en tot el que expressen els sis versos immortals, tal com els qualifica Maragall, amb un èmfasi especial posat en el darrer: “Aquell jorn el llegir no anà endavant” (traducció de J.M. de Sagarra). Aquí, com en algun punt de Haidé (o Haidée), sí que en la interpretació el dogma i l’heterodòxia s’enfronten, en algun moment amb (només!) Torres i Bages pel mig. Resta implícit –després d’aquest espigolar en un raara la literatura catalana és una mena de ciutat dels sants que la crítica literària seriosa no pot airejar ni esbandir, malgrat tornar-hi amb un somriure. Maragall avui no em sembla una figura reverent ni irreverent, sinó una contradicció evident entre els termes que, com Dilthey, en diríem vida i poesia. Ho dic justament tot rellegint i encara tornant-hi, per a assumir-ne la tesi fins a la més petita nota. El llibre té quatre parts. Les dues primeres, dedicades a la Divina Comèdia (Paradís I i Infern, V, per aquest ordre), i les altres dues, a Convivio, I i a Vita Nuova, XIX. De cada una l’assagista extreu unes impagables conclusions, les quals poden consistir a obrir determinats interrogants per a les indagacions i les anàlisis dels textos posteriors. Heus aquí el text íntegre de la primera perquè, en l’espai crític limitat per un article, el lector es faci càrrec, amb un tast, de quin nodriment li és ofert: “És realment sobre Beatrice que Maragall posa l’èmfasi? No es mostra més aviat embadalit i fascinat per aquells llacs de flames i aquell amor inaudit que havia donat tanta feina al Dantepersonatge (per emprar una terminologia moderna que reflecteixi que «il primo, unico, vero protagonista è il poeta?»?). Davant d’aquests nous dubtes que afloren haurem d’enfilar un recorregut maragallià distint, perquè l’anàlisi ha d’abordar, finalment, el motiu de la concupiscència”. Tot fent uns passos (una mica llargs) enrere, em sembla que no és cap nosa esmentar que dins un noticiari d’activitats culturals, crític i combatiu, periodístic en suma, en formad’encartament de la revista Ariel (1948), algú (F.P. Verrié, Enric Jardí, Jaume Picas?) va titular així pel seu compte i perquè un article esdevingués més mediàtic Una aventura de Maragall sobre Una calaverada. L’autor del treball, Maurici Serrahima, va protestar enèrgicament prop dels redactors del dit Suplement (el número 1 dels dos que férem) i hi va haver un cert escàndol. Relacionar en aquest context Maragall i Gaudí, com diu Glòria Casals (Joan Maragall. Poesia. Edició crítica, La Magrana, 1998, pàgina 458), “resulta tan atractiu com temerari”. Glòria Casals, per cert, avala amb la seva autoritat aquest llibre d’Ardolino, al magnífic pròleg que hi va posar, en el qual no hi ha solament tot l’interès en la lectura maragalliana passats, per Dante, que fa Ardolino, sinó el reconeixement de la incertesa, malgrat tot el que ella sap i ha recollit, sobre l’itinerari poètic i ideològic deMaragall. Però el que fa l’assagista és entrar de ple en “l’anàlisi crítica sobre la qualitat del dantisme maragallià”. L’article Beatriz, la traducció o versió d’una cançó de La Vita Nuova i l’obra de teatre que és Nausica i que Maragall anomena tragèdia i que Carles Riba va estudiar fins a fer-ne la seva tesi doctoral, em sembla que donen peu a pensar, dic jo, treball d’una vasta i probablement exhaustiva documentació crítica–, que l’autor recorre amb perspicàcia indubtable, però també amb suggerents hipòtesis tota l’obra de Maragall influïda (o que ho pot ser) pel Dant, singularment per La Vita Nuova (hi ha el capítol 4, titulat Vita Nuova XIX, dedicat al que anomena “Una digressió per a Manuel de Montoliu”, centrada en particular en una cançó, ja esmentada, que també va traduir més bé Maragall, però fragmentàriament), per a dir-nos que resta demostrat que “l’escriptura de Maragall té un vessant obscur, un nus gordià no resolt en què el que es presenta com una obertura ideològica davant les diverses modalitats literàries, oculta en realitat una tensió constant que s’agita dins la seva poètica” (pàgina 66). Sobre aquesta tensió voldria fer un excursus final, a peu pla del que posa en relleu Ardolino en relació amb el tema Beatriu tot oferintnos citacions de Riba i de Terry. Riba no només diu que “totes les proporcions guardades l’obra poètica de Maragall té també la seva Beatriu”, sinó que anant més enllà (Ardolino, pàgina 47) i a propòsit ja (1936) de Nausica relaciona el famós article de Maragall (en castellà, ai las!) titulat Beatriz (1911), ja esmentat, el relaciona amb l’Elogi de la poesia i n’extreu unes reflexions fonamentals sobre què era una determinada figura de dona per al poeta. Pel que fa a Arthur Terry “dóna un esbós de la poesia maragalliana a través del prisma de Beatrice (Ardolino, ibid.) i estableix les degudes relacions entre el conte Una calaverada i –no podia ser altrament– el cicle de Haidé, sobre el qual hi ha hagut sempre a dir i probablement no deixarà de crear interès. Encara més ara que Francesco Ardolino ha contribuït a posar Maragall on no s’havia dit prou que era –ell el gran imitatiu creador– prop de Dante.