Documentació
L’obra mestra desconeguda
Vet aquí una reedició necessària. Després d’Operació viaducte –i dels Sis contes rescatats per la Fundació La Mirada, de Sabadell–, ara li toca el torn a la que potser és la millor novel·la de Joan Vilacasas, pintor, novel·lista i dramaturg –entre altres coses– mort recentment enmig d’un semioblit del qual tot just comença a sortir ara, quan la seva obra narrativa, publicada els anys 60 i ja introbable, es va recuperant de mica en mica. Vilacasas es va estrenar en el camp de la novel·la amb aquest Doble blanc,publicat el 1960 i finalista del Joanot Martorell –futur Sant Jordi– del 1959, i que no és exagerat qualificar –si citem un títol de Balzac centrat en el món de la pintura– de veritable obra mestra desconeguda. Si bé no és estrany queun pintor escrigui, i viceversa, és poc habitual que ho faci amb l’estil àgil i desimbolt d’aquest autor del tot al marge de les modes i que reflectí com ningú, en el context novel·lístic català, el món de l’artista modern i la seva relacióambla societat. A Doble blanc –carregada, com sempre en Vilacasas, de ressons autobiogràfics– assistim a la difícil convivència de dos pintors catalans en un estudi parisenc. L’un, el narrador en primera persona, aviat quedarà aclaparat per la influència de l’altre, el nouvingut Joan Comes, de tornada de tot, que arribarà a convèncer-lo de la inutilitat de la pintura i de la necessitat, doncs, d’abandonar-la. A partir d’aquí, l’amfitrió anirà malvivint per París per tal d’adquirir el contacte amb la vida que l’art li havia estat negant. La novel·la narra la convivència dels dos personatges, de vegades difícil –Comes és sentenciós, malhumorat i, a estones, impertinent–, fins que el retorn del narrador a Barcelona el portarà a pintar de nou. Són molts els elements que fan apassionant aquesta obra: la dialèctica entre els dos pintors, carregada d’ambigüitat en el cas de Comes perquè no sabrem mai si és del tot sincer o si només vol anul·lar el seu company; la reflexió sobre el “doble blanc” a què sovint s’ha vist abocat l’art contemporani i que aquí troba un emblema en el cas real d’Yves Klein, l’artista responsable d’una exposició que consistia a haver pintat de blanc les parets de la sala; el saborós retrat del París dels anys 50, tant del més aristocràtic i esnob com delmés popular; i, sobretot, la vivesa d’un llenguatge sobri i volgudament simple, de períodes breus i amb diàlegs abundants, àgils i enormement eficaços. Per tots els motius exposats, i d’altres que el lector anirà descobrint –per exemple: la possible càrrega al·legòrica de la relació entre els dos pintors–, la reedició de Doble blanc hauria de ser saludada com un esdeveniment. Ja veurem si és així.
Tornar