Documentació
Investigació involuntària
De la mateixa manera que hi ha una gran zona de la literatura de caire detectivesc on el protagonisme recau en professionals experts en l’art de la investigació —des del policia competent fins el periodista desenganyat que topa amb algun misteri que vol desxifrar—, n’hi ha una altra on el nucli de l’acció se centra en els infortunis i les adversitats que l’atzar regala a un personatge que no manté cap vincle amb el descobriment dels responsables dels delictes que alteren l’ordre de la vida normal: Aigua bruta, la novel·la que ara publica Pau Vidal (Barcelona, 1967), és una història detectivesca al voltant de la contaminació d’aqüífers produïda pels abocaments de les indústries farmacèutiques, però el seu protagonista i narrador, a pesar de tenir un cognom que homenatgeja Andrea Camilleri, el creador del policia Montalbano, està més a la vora del personatge excèntric amb què Eduardo Mendoza, per exemple, parodia i dinamita el gènere negre en novel·les com El misterio de la cripta embrujada. El protagonista d’Aigua bruta és un filòleg que treballa recollint argot per l’Acadèmia d’Estudis Catalans, que té el projecte d’actualitzar el Diccionari etimològic de Joan Coromines, i que recorre els pobles de l’interior de Catalunya a la recerca del mot perdut. I en una de les seves excursions filològiques topa, evidentment, amb la casualitat que desencadena el gruix de l’anècdota i que el condemna, involuntàriament, a una investigació quixotesca per denunciar els culpables de la contaminació del medi ambient. Com que Pau Vidal és respectuós amb les lleis no escrites del gènere, és natural que l’atzar faci que el protagonista compti en la investigació amb l’ajuda casual d’algú que no té tampoc cap experiència detectivesca i que es revela, en contra de tot pronòstic, com la peça indispensable per resoldre amb eficàcia l’entrellat del misteri. Pau Vidal fa que Aigua bruta camini per tres zones que es complementen amb una constatable habilitat estratègica: si d’una banda la formació filològica del narrador serveix per criticar el reduccionisme verbal ocasionat per la correcció política de TV3, per submergir-se en l’argot preponderant en els espais marginals, per un altre costat la irritació personal del protagonista, sempre a frec de la misantropia, procura a l’autor la possibilitat de la indignació contra els vicis i els costums que dominen la vida quotidiana dels habitants d’una gran ciutat o d’un poble perdut enmig dels Pirineus. Tant la decadència verbal que es denuncia en el primer camí com la decadència moral que es representa en el segon actuen de marc idoni per desenrotllar el tercer camí de la novel·la i que, al capdavall, n’és el nucli principal: els avatars narratius de la investigació detectivesca i, al mateix temps, la voluntat de denunciar la impunitat amb què s’assassina l’equilibri ecològic. Aigua bruta és una novel·la amena, escrita amb una consciència verbal gens desdenyable, però tampoc no és difícil creure que s’està davant d’una obra massa propera als excessos argumentals I a les gràcies no gaire ben perfilades d’un escriptor exageradament interessat en voler fer riure amb simpatia al lector. Pot haver-hi qui contempli Aigua bruta com una mostra de la competència narrativa de Pau Vidal, és veritat, perquè el ritme de la novel·la convida a llegir-la d’una sola sentada, però no seria tampoc estrany que hi hagués un grup de lectors més gran que no pas petit que es cansés una mica de tanta lleugeresa i enyorés, per exemple, un augment del pes I la càrrega de profunditat, les ombres i les obsessions que podrien alimentar unes zones més altes en la literatura que fa Pau Vidal.
Tornar