Documentació
El coma induït de Carles Hac Mor
Per tal de protegir el cervell en casos d'accident o malaltia, es pot induir als malalts afectats un estat de coma per reduir-ne l'activitat cerebral i evitar un mal major. Un coma induït és, doncs, una mena de somni del cervell que, amb una reducció de l'activitat cerebral proporcionada per la sedació, està protegit. Com a estat artificial i farmacològic que és, però, no està exempt de possibles seqüeles. Igual com passa amb la lectura del volum homònim de Carles Hac Mor, tot i que en l'acurada edició de Jardins de Samarcanda no hi hagi ni prescripcions d'ús ni avisos d'aquesta mena a tall de divisa o en forma de banda promocional.
Podria haver-se recuperat el lasciate ogni esperanza voi ch'entrate del Dant, en la mesura que els 55 poemes que conformen el llibre deixen el lector literalment estabornit si hom hi busca raó, lògica, sentit. Pretensions ben legítimes que s'esfumen tot just encetat el poemari: "Són dos quarts i mig de set de demà al vespre". Després d'aquest avís per a navegants, hom s'adona que ha d'emprar una altra estratègia cognitiva. Per explorar a fons les profunditats abissals d'aquest territori letàrgic, convé afinar els sentits i deixar-se portar. No voler reconstruir. No cercar sentit en el sentit ocult perquè la seva poesia està tenyida d'antisentit.
No debades la paradoxal i subversiva escriptura d'Hac Mor neix alhora de la destrucció i de la demiúrgia. A l'acoblament de mots que constitueixen els seus poemes, s'hi ha de sumar la voluntat d'anar esborrant el rastre del significat. Cal deixar de banda la carcassa del sentit (almenys la del més comú dels sentits) i ser capaç de desaprendre els camins del significat per així construir-ne de nous. Cal deixar-se portar pel teorema de la teranyina -un concepte que prové dels diagrames del consum- i mirar d'anar resseguint aquest gràfic complex i embullat que és la seva poesia, tot i que resseguir-ne els fils no és fàcil, perquè no hi ha un camí, com a tal, sinó llocs, estances, recessos en els quals entretenir-se, aturar-se o passejar.
Que la poesia moderna renuncia a la seva funció mimètica ho sabem des de Mallarmé, apòstol d'una poesia impenetrable per als no iniciats. La poesia ja no imita el món, sinó que la paraula poètica n'aboleix la seva imitació. Es vol situar a mig camí entre la comprensió i la incomprensió, fent obscur el missatge denotatiu i equilibrant aquesta opacitat mitjançant la connotació. I és que han estat els poetes, més que no pas els teòrics, els que han reclamat una associació necessària entre les estructures lingüístiques i el sentit del text. Jorge Guillén parlava de la poesia com una "unidad de sentido y sonido" i Paul Valéry definia el poema com una "hésitation prolongée entre le son et le sens".
El poeta brasiler Lèdo Ivo descriu la poesia com un art del llenguatge que, com a tal, té la missió de mantenir-ne el vigor i la vida. Per això voldria aturar-me una mica en el llenguatge que utilitza aquesta escriptura críptica, jeroglífica, plena de crides internes i de relacions impossibles. Per una d'aquestes estranyes giragonses mentals, des que va caure a les meves mans Coma induït es va forjar una aliança estranya i misteriosa amb la Primera història d'Esther, d'Espriu, que llavors es representava al TNC. L'obra d'Hac Mor se m'apareix com una urna lingüística de la nostra llengua on cada paraula reneix en el marc dels poemes, per tal com la seva orgia poètica porta el llenguatge fins al límit. El subverteix, l'explota creativament, el reinventa i l'enriqueix sense cap mena de dubte.
Coma induït s'ha de completar mitjançant múltiples lectures. També amb el diccionari, però no només el de l'IEC (la nova edició del qual va ser presentada quasi simultàniament a aquest llibre i del qual el poeta n'és una sucursal ambulant), sinó també l'Alcover Moll, per tota la sèrie de dialectalismes, cultismes, paraules vinculades a oficis en procés d'extinció o d'altres mots que han estat oblidats o substituïts pel reduccionisme lingüístic propi de les llengües en temps de globalització i que atapeeixen el poemari. Com un caçador de paraules, es dedica a inventariar proverbis i expressions populars ("entre la tresca i la verdesca"). Hi trobem també verbs sumptuosament sonors (esclafinyar, esdernegar, engorronir-se), adjectius plàstics (tuixegosos, furients); locucions adverbials plenes de moviment i d'efecte (a trompons, de sobines) i expressions oblidades ("fer babarotes"). Un llenguatge físic, escultòric, autèntica primera matèria del poemari.
Certament, Carles Hac Mor ens deixa en estat de coma induït, però en despertar d'aquesta al·lucinació cerebral, ens fa més rics com a lectors, alhora que més savis. Riquesa i saviesa que provenen de l'alquímia del llenguatge i de la bufetada sempre desconcertant dels seus versos
Tornar