Documentació
“He llegit molt poc Pla i cap llibre de Montalbán”
Pau Vidal (Barcelona, 1967) viu de la seva passió, les paraules. És filòleg, escriptor satíric, traductor, enigmista i autor dels mots enreixats en català d’aquest diari, entre d’altres tasques. Per arrodonir el currículum literari li mancava, almenys, una novel·la. Amb Aigua bruta (Empúries), el deute ja està liquidat. La jugada li ha sortit prou bé, perquè l’obra ha rebut el premi de Literatura Científica, un guardó amb una dotació econòmica de 10.000 euros convocat per la Fundació Catalana a la Recerca i la Innovació i l’editorial Empúries. El llibre s’encabeix dins del gènere detectivesc, encara que el seu protagonista no és un malcarat agent de la policia, sinó un filòleg que col·labora amb l’Acadèmia d’Estudis Catalans: recull argot per posar al dia el Diccionari etimològic de Joan Coromines. Vidal havia pensat en un Mosso d’Esquadra per donar vida al seu primer heroi novel·lesc, però aviat va descartar aquesta possibilitat. “Ho tindria més fàcil per investigar, però als mossos els falta encara recorregut”. ¿Per què una novel·la negra? “Em vaig aficionar al gènere traduint els llibres d’Andrea Camilleri. Van donar-me la idea de crear un detectiu. Conec molt bé les novel·les d’aquest escriptor. Va arribar un moment en què pràcticament el podia traduir sense llegir el text... m’havia après els mecanismes del gènere. També m’agrada molt Santo Piazzese, un altre escriptor italià de novel·la negra. És un gènere que et permet fer crítica social, l’anècdota de la investigació no és important... A més, la novel·la dóna sempre la il·lusió de creure que la situació real no existeix”, explica l’autor. Després va venir el personatge, en Camil, que en realitat no es diu ben bé Camil. El misteri del seu nom es resoldrà en pròximes entregues, perquè Aigua bruta és només la primera part d’una nova saga policíaca. “M’ha quedat molta escriguera. Aquesta paraula no existeix, no es troba al diccionari, però m’agrada molt. Significa ganes d’escriure. És una invenció de Biel Mesquida”. Vidal, com es veu, comparteix moltes dèries amb la seva criatura literària, sobretot la devoció pel llenguatge, que no sempre està prou recompensada. “Sóc del gremi dels lletraferits”, reconeix. “El premi em fa molta il·lusió perquè milito en el front dels que defensen que la lingüística és una ciència. Però és una il·lusió, perquè crec que me’l van donar per l’altre tema”. Vidal es refereix al motiu principal de la trama detectivesca, centrada en la contaminació que provoquen als rius els perillosos residus abocats per les empreses farmacèutiques. Per desenvolupar la narració li van ser de molta ajuda els coneixements acadèmics de la seva germana, Georgina, la primera llicenciada a Espanya en Ciències Ambientals. “Els experts asseguren que aquests residus tòxics poden provocar la propera gran epidèmia. Al sud d’Itàlia s’han enterrat residus tòxics que donarien per fer dues muntanyes de l’Everest”. En Camil defuig tòpics del gènere policíac, però no tots. Per exemple, té un passat per descobrir i unes quantes ferides per tancar: “És un somiatruites que pateix una doble crisi, laboral I personal. Té molt de caricatura. Convindria que es busqués un becari i no una becària. Ha de sortir de l’armari. Està allunyat de la realitat, perquè és un home anacrònic. Me’l miro amb molta tendresa. En el gènere detectivesc és molt important tenir un protagonista potent, que permeti que el lector s’identifiqui amb ell”. L’autor deixa ben clar que el seu interès principal no és la producció literària, sinó la llengua. I no es refereix només al català, sinó a qualsevol idioma que conegui i pugui estudiar com un científic. Per això, no vol formar part de més gremis: “No m’agrada el tracte social amb els escriptors”. Hi ha excepcions, clar. Per exemple, en més d’una ocasió ha compartit taula amb Xavier Moret i el desaparegut Jesús Moncada. Si bé en els últims anys llegeix molta narrativa italiana, també dedica atenció a la literatura catalana. Així, li agraden els llibres de Joan Francesc Mira, Lluís-Anton Baulenas, Ferran Torrent, Mercè Rodoreda —que l’apassiona—, Llorenç Villalonga... ¿I Pla? “He llegit molt poc Pla i cap llibre de Manuel Vázquez Montalbán. De Pla, El carrer estret i poc més. Sembla un miracle, però és així”. Per acompanyar aquesta entrevista i la crítica de la novel·la, el diari li va proposar a l’autor que fes un joc de mots enreixats especial, dedicat a les lletres catalanes. Va trigar un “ai” en dir que sí. “Els jocs de paraules et permeten establir un contacte molt íntim amb el solucionador”. Tant és així, que en ocasions li han servit per demanar augment de sou. En això dels mots enreixats, explica Vidal, hi ha dues grans tradicions: la italiana, molt acadèmica, i l’anglosaxona, més irònica. “Els enigmistes catalans practiquen l’última tendència. Porto 15 anys fent crucis. Vaig començar quan es celebraven a Barcelona els Jocs Olímpics. El mateix dia de la inauguració, concretament. Va ser una casualitat I ara s’ha convertit en el meu ofici”, recorda Vidal, qui no considera Màrius Serra un competidor en aquest àmbit, sinó un mestre: “En Màrius ha dignificat els jocs de paraules a Catalunya”.
Tornar