Documentació
A la ciutat del perdó
Joaquim Pijoan ha guanyat el premi Sant Jordi amb 'Sayonara Barcelona', una història sobre el retorn. L'autor, poc conegut, va guanyar el premi Documenta del 1982 amb la novel·la 'Somni'
"Enguany hem fet una aposta per la renovació". Aquesta era la consigna que escampaven els responsables de Proa per explicar (si és que s'han d'explicar, aquestes coses) el sentit dels veredictes més significatius de la Nit de Santa Llúcia. I molt especialment el del premi Sant Jordi, que després d'uns quants anys d'anar a parar a mans d'escriptors amb obra ja consolidada (Jòdar, Riera, Rosales, Mira, Castillo, Coca, Teixidor, Palol...) en aquesta ocasió ha distingit una novel·la d'un autor pràcticament desconegut: Joaquim Pijoan, (Santa Cristina d'Aro, 1948). Un autor que fins ara tenia com a única referència haver-se emportat el premi Documenta del 1982 amb un llibre que es va titular Somni (Edicions 62, 1983).
Sayonara Barcelona s'inscriu en la línia de les novel·les del retorn (curiosament, la finalista del Sant Jordi pertany també a la mateixa tendència). Tenim un protagonista que es diu Abraham Z. i que després de vint-i-cinc anys d'absència torna a Barcelona. En l'escena inicial del llibre l'autor ens el presenta dintre de l'avió que l'ha portat des del Japó, el país on va anar a refer la seva vida, intentant recordar els noms dels pobles de la costa barcelonina que veu per la finestreta mentre l'aparell fa les primeres maniobres d'apropament al camp d'aviació del Prat.
És el 27 de març del 2006, el nostre home té cinquanta-cinc anys i torna només per unes setmanes. Les justes per tancar correctament un parell de portes que va deixar obertes de qualsevol manera en fugir cap a la terra del sol ixent.
Perquè va ser una fugida en tota la regla el que va fer Abraham en aquella Barcelona del 1981, encara sacsejada pels ecos de l'intent de cop d'Estat de Tejero. Una fugida sense previ avís a la recerca "de la necessitat de construir un jo global a partir de la descomposició d'un primer jo local" (p. 141) i que va afectar principalment dues persones: Quim X., un company pintor com ell amb que compartia l'estudi, i Mariona, la dona de la qual estava enamorat i acabava d'assabentar-se que esperava un fill seu.
Sayonara Barcelona ens explica en una mica més de dues-centes pàgines les anades i vingudes del nostre home per la ciutat entre finals de març i mitjan maig mentre intenta reprendre els fils que van quedar pendents de trenar en el grup d'estudiants de Belles Arts que en aquell moment freqüentava. Primer retroba Alfons, ara convertit en funcionari cultural autonòmic, després Màrius i Esther, escriptor consagrat i agent literària respectivament, i finalment Xavier, pintor discret encara en exercici, que el porta fins a la primera porta que ha vingut a ajustar: la de Quim. Poc després trobarà Mariona -casada amb Josep K., una autoritat de la crítica literària, quinze anys més gran que ella i pare legal del fill d'Abraham- i l'exercici de fer la pau amb el passat haurà arribat al seu final.
A primera vista, i per molt que el protagonista vingui del Japó, terra de ritmes i costums ben diferents als nostres, al lector li xocarà que un home que no s'està de declarar així que pot el seu radical distanciament de la seva terra d'origen necessiti cinquanta dies -sobretot en l'època dels mòbils i el correu electrònic- per lligar els caps de les set o vuit trobades que aplega el seu pas per la ciutat. Alguna cosa d'això devia intuir el mateix autor quan a la pàgina 104 posa en boca del protagonista la frase: "He de començar a anar al fons de la qüestió".
Pijoan va alternant les passejades per la ciutat i les trobades amb els antics companys del seu protagonista i ens les va explicant per mitjà d'escenes narrades de vegades en primera persona, unes altres descrites des de la tercera, unes quantes cartes d'Abraham a la seva dona japonesa -al meu parer, els punts més remarcables del llibre-, algunes seqüències dialogades a base de llargs paràgrafs -gairebé monòlegs- que es van alternant i tres o quatre curioses incursions en el relat del narrador la funció de les quals en el conjunt del text -sobretot en un cas en què es limita a transcriure una conversa escoltada en un McDonald's sobre la Caputxinada- confesso que no he arribat a entendre.
L'autor ha optat per una escriptura desproveïda de cap voluntat d'estil -ara penso en un joc de paraules (n'hi ha uns quants) que intenta lligar Lao Tse amb la mosca tse tse i una tassa de te (p. 98)- i per unes solucions narratives molt particulars. Com ara la fugaç reconciliació -en una escena en un bar de l'Hospitalet que s'escamoteja al lector- entre Quim i Abraham, precisament una de les dues claus que motivaven el viatge de milers de quilòmetres a la recerca del perdó.
Pel que fa al contacte amb la Mariona mantindré l'enjòlit perquè el lector del premi Sant Jordi d'enguany tingui algun al·licient per arribar al final d'aquest Sayonara Barcelona. Un relat sobre el retorn d'algú a una ciutat en què espera trobar el perdó i del qual en la pàgina 69 -durant una de les diverses irrupcions del narrador en el text- se'ns diu: "A mi sempre m'ha agradat anar sobre segur. I em temo que per a la gran majoria dels lectors, aquest relat és un camí sense senyalitzar".
Jo no ho hauria resumit millor, ho confesso.
Tornar