Documentació
Barcelona, adéu
El pintor i escriptor Joaquim Pijoan critica la ciutat triomfalista en la novel·la guanyadora del Sant Jordi
"El meu llibre fa una crítica a la Barcelona triomfalista que ens venen els polítics. Ens volen fer creure en una Barcelona falsa i el que ens expliquen no és la realitat que vivim els barcelonins".
Així resumeix Joaquim Pijoan la seva novel·la Sayonara Barcelona, sorprenent guanyadora del premi Sant Jordi l'any passat, que acaba de sortir al carrer editada per Proa. Es tracta del segon llibre de l'autor, nascut a Santa Cristina d'Aro el 1948, i guanyador del premi Documenta el 1982 amb Somni. La sorpresa creix pel fet que Pijoan és pintor de professió i es considera sense embuts "més pintor que escriptor".
La professió de pintor també la té el protagonista de la novel·la, que torna a Barcelona 25 anys després d'haver-ne fugit, deixant deutes pendents que ara vol pagar. La vida familiar i professional del Japó, país d'adopció que adora i on ha trobat estabilitat sentimental, contrasta amb la Barcelona de postal que es troba i amb una Catalunya que "viu una progressiva irlandització lingüística", explica Pijoan.
L'escriptor confessa que ha volgut crear "un antiheroi inestable", que se'n va anar "perquè volia triomfar com a pintor i no ho aconsegueix". I al Japó "s'adapta a les circumstàncies del fracàs" en el sentit de Beckett que diu "que hem de fracassar cada dia millor". Al tornar a Barcelona "té la mateixa impressió que qualsevol persona que tornés d'un país del nord d'Europa", perquè es troba que "els trens no funcionen, ningú no va a l'hora, els taxis són bruts i ningú no saluda". Acostumat a l'ordre, li xoca la normalitat del desordre d'aquí.
El protagonista també queda tocat per la degradació lingüística. "Se'n va anar poc després del cop d'estat de Tejero, "quan hi havia unes grans expectatives de normalització catalana en tots els aspectes". I es troba 25 anys després amb un important retrocés lingüístic: "No crec que el català estigui en la mateixa situació que el gaèlic a Irlanda, però t'adones que cada dia té menys presència com a llengua de relació al carrer, encara que en creixi l'ús oficial. És en aquest sentit que agafa la via del gaèlic a Irlanda".
L'escriptor recalca que aquest fet dificulta l'activitat literària. "El problema principal de l'escriptor català és que no es pot guanyar la vida escrivint amb el seu idioma", a més, que "no viu en un espai de comunicació únicament en català". Per això veu difícil que en les noves generacions "puguin sorgir escriptors com Maria Barbal". Un afegitó encara: "No noto en les noves generacions la consciència lingüística que teníem nosaltres".
Sorprèn a la novel·la la suprema idealització de la vida japonesa quan escriptors d'aquest país, com Haruki Murakari en llibres com Tòquio Blues, la critiquen obertament. "Japó és una societat democràtica i lliure i els escriptors fan servir aquesta llibertat com faig jo aquí amb el meu llibre", explica Pijoan. Ara bé, "crec que viuen millor que nosaltres perquè no tenen el sentiment de culpa permanent que tenim els formats en la cultura judeocristiana", ressalta. A més "són ben educats", fet que crea "una agradable relació social".
Tornar