Documentació
Salvem els mots
No deixa de tenir gràcia -en el sentit de riure per no plorar- que en un país com el nostre, en què no és estrany sentir com les atzagaiades lingüístiques més esgarrifoses es difonen sense cap escrúpol a través de les emissores i cadenes de televisió públiques, aparegui una novel·la com Aigua bruta, de Pau Vidal, en què l'element central de la trama és la contaminació de l'aigua i la investigació que sobre aquest assumpte fa el protagonista: un jove filòleg entestat a lluitar contra la contaminació a què es veu sotmesa la nostra llengua.
El filòleg Camil treballa a l'Acadèmia d'Estudis Catalans i a hores lliures es dedica a viatjar amb una moto potent de poble en poble per tal d'anar elaborant el seu projecte secret: l'actualització del diccionari etimològic de Joan Coromines. És a dir, la percaça de mots i expressions perdudes o a punt de morir. En un poble als afores del qual hi ha una fàbrica farmacèutica que aboca residus al riu, Camil coincideix amb la mort summament sospitosa d'un home.
El lector pot pensar que Aigua bruta és una novel·la d'intriga. També pot suposar que el que Pau Vidal ha escrit és una història de rerefons científic amb un aire divulgatiu o fins i tot educatiu. La meva modesta opinió és que ni una cosa ni l'altra.
De fet, tinc seriosos dubtes que Pau Vidal -traductor al català d'Andrea Camilleri- hagi pretès escriure una novel·la negra. Qui vulgui llegir-la des d'aquest punt de vista s'adonarà de seguida que no funciona.
També tinc seriosos dubtes sobre els seus valors com a text de divulgació (tot i que va guanyar el premi de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació). Ho dic perquè la part del llibre destinada a il·lustrar el lector sobre el procés que segueix l'aigua dels rius fins a arribar al consum humà, el perill dels abocaments incontrolats i el paper de les depuradores tampoc funciona.
On, en canvi, li trobo totes les gràcies a aquesta primera novel·la de Pau Vidal és en la seva visió desacomplexada -que no panxacontenta- del problema de la difícil supervivència de la nostra llengua. Aquesta Aigua bruta s'entén molt millor si la relacionem amb En perill d'extinció. 100 paraules per salvar (Empúries), un llibre, també de Vidal, que jo tinc a la prestatgeria més a mà, al costat dels llibres i diccionaris de consulta més sovintejada.
La contaminació del medi ambient -tolerada o consentida per part de qui hauria de tenir més cura a protegir-nos- és un problema que té molts denunciants individuals i col·lectius convençuts de la justícia de la seva causa. La lluita contra la contaminació del català no gaudeix de la mateixa situació. Sota la coartada de la globalització, el multiculturalisme i la passa de cosmopolitisme de via estreta que ens està afectant d'uns anys ençà, són més els que miren de clavar-li coltellada que els que defensen la llengua sense complexos.
És per això que crec que el protagonista d'Aigua bruta, els seus divertits soliloquis, dèries i reflexions i, sobretot, aquest punt de vista a favor d'una irreductible normalitat de la nostra llengua que esgrimeix Vidal decanten la balança cap a la banda positiva d'un llibre en què la descurança de la trama, el dibuix esquemàtic dels personatges i la sobrecàrrega de situacions inversemblants i de solucions agafades pels pèls podrien desorientar el lector.
Tornar