Documentació
A les terres de l'Ebre
Club Editor a reeditat la novel·la 'Tino Costa', de Sebastià Juan Arbó, publicada per primer cop el 1947. L'autor, que va néixer a Sant Carles de la Ràpita el 1902, va universalitzar les terres de l'Ebre
La reedició de Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó, permet al lector actual recuperar un autor destacat de la novel·lística catalana i, sobretot, rellegir o llegir una obra de gran ambició literària que és una mena de culminació, ja a la postguerra -la novel·la es va publicar el 1947, simultàniament en català i castellà-, de la seva producció anterior: L'inútil combat (1931), Terres de l'Ebre (1932) i Camins de nit (1935), que formen una mena de trilogia de les terres de l'Ebre i constituïen, de fet, el primer volum de les Obres completes (1966), que sortí dins la col·lecció d'Edicions 62 Clàssics Catalans del segle XX amb el títol Novel·les de l'Ebre, I, un projecte que no tingué continuïtat i amb el qual es volia donar, ja aleshores, nova actualitat a l'obra d'Arbó.
Demostra que es tracta d'un autor de marcada personalitat i ambició, fortament ancorat en una realitat concreta, les terres de l'Ebre, a les quals aconsegueix donar universalitat a través del seu projecte literari. Arbó es va sentir permanentment vinculat al seu paisatge. Visqué la seva infantesa a Amposta, després d'haver abandonat Sant Carles de la Ràpita, on va néixer el 1902, amb el mar i una vida lliure, que sempre va enyorar.
Aquest escenari és sotmès a un procés de progressiva estilització, essencialització i, sobretot, mitificació, un procés que culmina, precisament, a Tino Costa, que té per escenari un poble, Santa Maria dels Monts, que sembla viure al marge del progrés i de l'actualitat, del temps, doncs, com acostuma a passar en els mites.
Aquesta evolució és també ben visible pel que fa al seu protagonista, que hi assoleix el màxim relleu, com ho demostra el fet de donar títol a la novel·la. I és que un dels autors que més marcaren la producció del jove Arbó -una empremta que abraçarà tota la seva producció- va ser Dostoievski, tant pel que fa a l'ambició de crear mons autònoms de gran volada, com pel que fa a l'estirp dels seus personatges, en bona part fills d'una de les creacions més valorades de l'autor rus, l'home subterrani, el protagonista de Memòries del subsòl (llibre que ja vaig comentar en aquest suplement, 4-11-2004), una figura de gran influència, ben visible, també, en diversos autors catalans i, de manera especial, en Puig i Ferrater -director literari de Proa, que publicà la primera novel·la d'Arbó- i en Joan Sales -director de Club Editor-, concretament en la seva ben notable novel·la Incerta glòria.
Dostoievski, de fet, va ser un autor que suscità grans odis i fortes admiracions i que, per tant, no pot deixar indiferent el lector, però resulta inqüestionable el paper fonamental que tingué en la transformació dels personatges de ficció. Així ho van reconèixer creadors destacats, des de Virginia Woolf fins a André Gide, que va assenyalar la veritat, la vida que l'autor rus acostuma a infondre als seus personatges, uns personatges que, a més, acostumen a reflexionar de manera profunda sobre la condició humana, a interrogar-se sobre la vida, i és per tot plegat que les seves novel·les poden considerar-se com a existencials; i és que els personatges de Dostoievski acostumen a ser figures de gran complexitat, tenebroses, contradictòries i fins i tot dobles, però que esdevenen versemblants. I tot el que apunto és perfectament aplicable als protagonistes d'Arbó en general i, de manera ben especial, a Tino Costa, cas límit pel fet de tractar-se d'un autèntic maudit, un personatge d'àmplia tradició literària.
En efecte, Tino Costa és, d'una banda, un home d'una gran tendresa i sensibilitat -es tracta, per demostrar-ho, d'un artista notable i intuïtiu, d'un escultor progressivament valorat- i, d'una altra, d'una figura imprevisible, desconeguda per a tothom, i fins i tot per a ell mateix, però ben conscient de la maldat que porta dins, una maldat que pot mostrar amb aquells que més estima. I en la convincent construcció d'aquest personatge amb fortes contradiccions Arbó demostra les seves qualitats de novel·lista i, també, les seves àmplies lectures, gràcies a les quals la seva obra va assolir una notable projecció. Tant Tino Costa com Camins de nit van ser traduïdes al francès, en editorials prestigioses, mentre que un crític destacat d'aquell país el va considerar precursor i alhora integrant de l'escola espanyola del 1950.
Arbó, de ben jove, a més d'una gran atracció per la vida a l'aire lliure, va tenir un fort interès per la lectura i per l'escriptura, que marcarà tota la seva existència: ell serà, sobretot, un escriptor, un professional de l'escriptura i un dels darrers autors que va escriure en cafès, on li agradava treballar. En un el vaig conèixer, ja els darrers anys de la seva vida, molt preocupat per la repercussió de la seva obra. Tenint en compte aquesta voluntat, van ser les circumstàncies històriques, la guerra, de manera ben concreta, les que el portaren a escriure en castellà, i en els temps difícils del franquisme va redactar, per exemple, llargues biografies ben valorades de grans autors que admirava, generalment de figures que van viure amb dificultats per raons diverses: Verdaguer, Oscar Wilde, Cervantes... En canvi, la seva producció inicial, en un panorama particularment favorable al català, va ser sempre en aquesta llengua; es tracta d'una obra que va ser ben rebuda, malgrat algunes reticències que va suscitar la seva figura d'home poc avesat a doblegar-se a les normes de la societat convencional.
Si Ruyra va ser etiquetat de petit Tolstoi, Arbó va ser el petit Dostoievski, un dels seus models principals, al costat dels tràgics grecs i de la Bíblia, models decisius que atorguen solemnitat a la seva producció, a la seva prosa. Es tracta d'una producció a la qual, a més, acostuma a incorporar llegendes i cançons populars. Aquest és el cas de Tino Costa i constitueix, de fet, un altre dels encerts de la novel·la, perquè hi crea un embolcall màgic i popular en néixer de la veu anònima i omnipresent del poble, com s'esdevé amb el cor tràgic. Aquest és el cas de la parella protagonista, Tino i Mila, i si ell és considerat el fill del dimoni perquè, en la seva infantesa, lluità amb un llop i el pogué vèncer, l'atracció irresistible que sent per ell Mila, una noia de gran atractiu i bondat, s'explica perquè ella ha begut el "suc de les herbes collides a la lluna i mastegat l'arrel de l'estorlinda, que torba el cor i el pensament". L'amor i la mort s'uniran, de fet, en el desenllaç d'aquesta història d'amor, un desenllaç que s'imposa d'una manera tan gradual com inexorable; es tracta d'un binomi clàssic, des de l'origen del gènere, que uneix l'amor i la mort.
I és que les obres d'Arbó poden ser considerades tragèdies contemporànies, tragèdies de la soledat, amb una visió desolada de la vida, una vida sense esperances i, sobretot, presidida per un destí del qual resulta impossible escapar. En bona part, l'accentuació del pessimisme es deu a la presència de la Guerra Civil, aquesta guerra que va destruir el món en el qual Arbó inicià, amb brillants expectatives, la seva producció. I és que, segons pensa el narrador, els àngels no passen de ser per a nosaltres un somni, mentre que els monstres, els botxins, els podem veure cada dia. "Ell, Tino Costa, la vida, la mirava a través dels horrors, encara latents al seu entorn de la Guerra Civil, en mil detalls de què havia estat testimoni anant pel món, en records de les seves lectures".
Tot està condicionat i al servei d'aquesta visió, d'aquest filtre; per exemple, hàbilment Arbó atribueix a la Guerra Civil un fet anterior: l'afusellament de la mare del comandant carlí Cabrera, nascut a Tortosa, pels seus enemics, fet que suscità una viva repulsa a Europa. L'autor destaca, en referir-se novament a la guerra: "D'ella hem sentit explicar tantes atrocitats d'una part i de l'altra que gairebé ens fan abominar la humanitat. El pretext ha servit per a portar davant el piquet una dona de gairebé seixanta anys que no havia comès altre delicte que ésser la mare del bàndol enemic".
A l'hora de triar un exemple literari, l'autor recorre a un episodi especialment cruel de la Divina comèdia, el d'Ugolino de la Gherasdesca, ja en el cercle profund de l'infern, portat, amb els seus fills i nebots, a una torre per morir-hi, enmig dels crits d'una multitud tan inhumana com furiosa. Per tot plegat, Tino Costa es pregunta per la raó que pot tenir el càstig d'un innocent, per la justificació o recompensa que s'hi pot trobar.
En alguns punts de l'obra, sobretot en llegir els somnis i les escenes de grup o de multituds, ens sembla contemplar els coneguts i colpidors aiguaforts de Goya Els desastres de la guerra, que també reflectien la concepció pessimista que l'autor tenia de l'home en la història.
El final de Tino Costa també en podria ser un. Ara bé, en explicar aquesta història d'amor i de famílies enfrontades Arbó exposa, sobretot, la soledat, l'angoixa i fins i tot la incomunicació de l'home, d'uns personatges que no es confien a ningú i viuen com illes enmig de la gent, encarats amb els dimonis que porten dins l'ànima, aquest mot tan freqüent en les novel·les russes; i el lector s'empassa amb un neguit i un respecte creixents la història que l'autor narra amb mà segura i sap embolcallar de categoria, gràcies als grans autors i obres que sempre van ser els seus models.
Tornar