Documentació
"Frankfurt és llançar la bola a la ruleta"
Per Màrius Serra, escriure sempre és posar paraules en joc. Després de Frankfurt la vida continua
Com han funcionat fins avui les traduccions de la seva obra?
Fins ara el castellà era una assignatura pendent. Només estava traduït per la part ludolingüística. És un dels motius que em va empènyer a presentar-me al Ramon Llull. La traducció en castellà de Farsa ha tingut un efecte desencadenant i s'estan traduint dos llibres anteriors.
A partir d'ara el Llull també es publicarà en francès.
I el publicarà Actes Sud, una bona editorial. És important saber en quin context es tradueix una obra. L'editorial que publicarà Farsa en italià està especialitzada en traduccions i té un bon catàleg.
¿Com a país veí, Itàlia té poca sensibilitat pel fet diferencial català?
Els costa molt entendre-ho. En el meu cas, mantinc contactes amb la llengua italiana des de fa temps, com a membre d'un grup d'autors amb interès pel joc lingüístic (Oplepo) i arran de Verbàlia. Vaig signar amb Neri Pozza quan al mercat només hi havia l'original català, quan sempre s'ha dit que primer cal estar traduït a l'espanyol.
¿A l'interès per l'obra s'hi suma l'efecte Frankfurt?
Calculo que sí. Paradoxalment, dins d'Europa ens veuen com una literatura exòtica. És una mica trist però ens pot anar bé.
L'autor té molt d'interès a ser traduït però per a una agència literària els beneficis són més aviat reduïts, oi?
Un 10% de la misèria és mínim. Però les agències fan apostes de futur. Han desplaçat el model de l'editor-lector.
Què ha passat amb els editors?
S'ha consolidat la figura de l'executiu susceptible de ser fitxat. Hi ha més mobilitat i va en detriment dels projectes de llarga durada. La traducció castellana de Farsa va sortir sense editor. Això al llibre no li és gens bo. Si un projecte no està vinculat a la il·lusió d'una persona es perd en la selva de publicacions.
¿Les seves novel·les, pel joc verbal que contenen, són especialment difícils de traduir?
Sempre que es parla de joc verbal es creu que és una dificultat per traduir. Com a traductor crec que és al contrari. El joc verbal és complex però transparent, perquè mostra les claus.
El joc lingüístic és per a minories?
Llegint grans autors veus que el joc verbal és omnipresent perquè és creador. Depèn de l'ús que se'n fa. Pots escriure una novel·la rosa molt hermètica. Escriure sempre és posar paraules en joc.
¿A 'Farsa' és on millor aconsegueix l'equilibri entre joc verbal i història?
És la meva gran obsessió. Abans d'escriure Verbàlia potser tendia a confondre els dos mons. Per a mi el joc verbal és una estratègia, però vull explicar històries.
Tornant al tema de Frankfurt, ¿la dinàmica engegada arran de la fira tindrà continuïtat?
Frankfurt significa llançar la bola a la ruleta. Després de Frankfurt la vida continua. Pot passar que es produeixi aquest petit miracle i que ser l'única literatura exòtica d'Europa jugui al nostre favor. Com a mínim, trencar gel i obrir portes ja val molt la pena.
Màrius Serra (Barcelona, 1963) és enigmista, verbívor i autor de ficció. Després de publicar Farsa (Planeta, 2006), novel·la guanyadora del Llull, veu les possibilitats de traducció de la seva obra amb més optimisme. D'entrada, la novel·la s'ha traduït al castellà i se n'ha signat traducció a l'italià. Més enllà del factor Frankfurt o del premi, Farsa té al seu favor que és una obra de maduresa sorgida com una reflexió sobre l'atzar que s'acaba convertint en una crítica mordaç de la societat actual. Màrius Serra va publicar el seu primer llibre als 24 anys. I si les primeres obres revelaven un talent inqüestionable, la crítica solia reaccionar amb certa perplexitat o lamentant l'excés verbívor. Després d'obres com ara L'home del sac (Columna, 1990), Serra va publicar Mon oncle (Proa, 1996, premi Creació Enciclopèdia Catalana), una novel·la ambiciosa que partia de la intriga sobre la fórmula del licor de Chartreuse. Després van venir els contes de La vida normal (Proa, 1998), que incorporaven els avatars del narrador dins les històries i que van guanyar el premi de la crítica Ciutat de Barcelona. La següent novel·la, Ablanatanalba (Edicions 62, 1999), protagonitzada per un enamorat de l'enginy verbal i el seu germà bessó, que detesta els jocs de paraules, va coincidir amb l'escriptura de Verbàlia (Empúries, 2000). Després d'aquest tractat ludolingüístic, Serra va separant el món verbívor del de la ficció. En el primer camp vindran obres com Verbalia.com (Empúries, 2002). En narrativa, les dues obres següents demostraran les dificultats del procés creatiu, en una barreja extrema de realitat i ficció: Monocle (Mòbil-Books, 2003) es publica inacabada i De com s'escriu una novel·la (Empúries, 2004) és la biografia d'aquesta novel·la, que l'autor només pot acabar gràcies a les propostes dels lectors. Màrius Serra col·labora en aquest suplement des del 1989.
Tornar