Documentació
"Tots els autors desitgem treure el cap a Europa"
Per a Isabel-Clara Simó, és una sort per a la llengua catalana la fidelitat que tenen els autors
¿Creu que hi haurà un abans i un després de Frankfurt?
Els experts diuen que sí. Jo només sóc l'obrer de la construcció. Potser serà una oportunitat desaprofitada. Potser serà frustrant perquè hi hem posat massa expectatives. Potser serà la repera. Els que ho saben millor són els editors.
¿La literatura catalana pot ser competitiva a Europa?
No en tinc cap dubte. És homologable amb qualsevol literatura europea. Crec que no hi ha cap dubte per a qualsevol que ho observi sense prejudicis.
¿Pot ser més fàcil tenir èxit a Alemanya que a Espanya?
El cas d'Espanya és un misteri que no hem pogut esbrinar. Potser és que ens tenen mania. O potser és que som molt diferents. Nosaltres hem tingut molt poc barroc, per exemple. I la literatura espanyola surt del barroc.
¿Ocupar un lloc decent dins la literatura europea és garantia de futur?
Tots els autors desitgem treure el cap a Europa. Aquí som poc valorats i a fora desconeguts. Ens sentim una mica atrapats. Tenim pocs altaveus i pocs estímuls. Tot i això són pocs els escriptors que es canvien de llengua. És una sort de la nostra cultura, aquesta fidelitat.
¿Una llengua i una literatura que necessitin el suport polític o institucional estan lligades de mans i peus?
Totes les literatures del món necessiten suports. L'únic que té el català i que no té cap altra llengua és el suport genèric. Però representa un tant per cent mínim. No és veritat que visquem de la subvenció. És una de les faules muntades al voltant del catalanisme.
Com valora el sistema editorial?
Els editors diuen que la salut editorial és bona, però fràgil. Però també es diu d'altres sectors. El problema és que llegim més que abans però menys que la mitjana europea.
Però es publica massa i els llibreters no saben què fer amb tantes novetats...
Alguns llibreters diuen que la solució seria que no hi hagués retorns. És un risc per als llibreters, però seria millor per a la literatura. Es discriminaria.
En la seva producció, ¿seria correcte distingir entre novel·les de gènere i novel·les literàriament més ambicioses?
Les novel·les més ambicioses, amb un rerefons filosòfic i que demanen una lectura per capes, tenen l'inconvenient que requereixen molt de temps. Arriba un moment que m'hi obsessiono. I llavors necessito fer altres coses que m'oxigenin, sigui una novel·la juvenil o una novel·la de gènere.
¿La seva darrera novel·la, 'El caníbal', és policíaca?
Una novel·la és policíaca quan conté un delicte. En aquest sentit ho és. Però el més important és que explora els sentiments d'una persona que es troba davant del cadàver d'un ser estimat i decideix menjar-se'l. Les fronteres dels gèneres són artificials. La feina dels escriptors és trencar cànons.
Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) es va donar a conèixer amb És quan miro que hi veig clar (Selecta, 1979), recull de narracions amb el qual va guanyar el premi Víctor Català. Va ser l'inici d'una carrera llarga i prolífica, que només en narrativa arriba als 30 títols, recompensada amb la fidelitat dels lectors i reconeguda amb guardons com ara el Crítica del País Valencià (Ídols), el Crítica Serra d'Or (Històries perverses), el Sant Jordi (La salvatge), el València de Literatura (La innocent), el Crítica dels Escriptors Valencians (El professor de música) i el premi Andròmina (Humm... Rita! L'home que ensumava dones). Poblat per personatges solitaris i complexos amagats darrere una normalitat aparent, el món d'Isabel-Clara Simó travessa una gran varietat de registres i de gèneres. Simó combina l'escriptura de novel·les més ambicioses amb la d'obres de gènere, que van des de la novel·la detectivesca a l'eròtica. Entre les seves obres més emblemàtiques cal destacar: Júlia (La Magrana, 1983), T'estimo, Marta (La Magrana, 1985), El mossèn (Plaza Janés 1987), La salvatge (Columna, 1994), El professor de música (Columna, 1998), El gust amarg de la cervesa (Columna, 1999), L'home que volava en trapezi (Columna, 2002) i Adéu-suau (Edicions 62, 2006).
Pel que fa a la narrativa breu, Isabel-Clara Simó recorre al gènere quan necessita explorar un tema sense les traves de l'argument. El resultat són llibres unitaris temàticament entre els quals destaquem Històries perverses (Edicions 62, 1992), Dones (Columna, 1997) i Angelets (Edicions 62, 2004). Autora del poemari ABCDARI (Marfil, 1995), entre les seves obres teatrals assenyalem Dones. Mite-les (representada el 1999) i Còmplices (Bromera, 2004). És autora de llibres de no-ficció com ara Si em necessites, xiula (Edicions 62, 2005) i En legítima defensa (Columna, 2003, premi Crítica Escriptors Valencians), recull dels articles publicats al diari AVUI. Directora de la revista Canigó entre els anys 1972 i 1983, des de l'any 1999 publica un article diari a l'AVUI. Durant els anys 1996-1998 va ser delegada del Llibre del departament de Cultura de la Generalitat. Acaba de publicar la novel·la 'El caníbal' (Columna, 2007).
Tornar