Documentació
El bosc que creix
Josep Maria Espinàs ha publicat 'Relacions particulars'. Es tracta d'un text en què ofereix apunts personals sobre Espriu, Foix, Delibes, Cela, Pla i Sagarra, amb els quals es va relacionar
Segons la dita, fa més fressa un arbre que cau que tot un bosc que creix. Josep Maria Espinàs és un bosc que creix, en silenci, però al cap dels anys -i ara en fa vuitanta!- ha contribuït de manera important a l'extensió, l'alçada i la riquesa del nostre bosc. L'Espinàs prefereix la feina callada i honesta de cada dia. A la vora dels grans esdeveniments, formant-ne part, hi ha els petits fets. Els primers els coneix tothom; els segons, només els més atents. Ell mateix es fa definir com un "home de fer feines". Jo diria que és un escriptor de proximitat, així com hi ha jutges de proximitat i metges de medicina general, que han d'afinar molt bé les eines perquè en la seva tasca no hi ha llamps ni trons argumentals ni de llenguatge que s'imposin per si mateixos. La llengua discorre per camins tranquils i el lector pot observar amb més assossec l'eficàcia i l'elegància de l'estil.
L'escriptor ara acaba de publicar Relacions particulars (La Campana), que és una memòria, o millor, uns apunts, sobre sis autors amb els quals va coincidir al llarg de la seva vida, per raons professionals, tot i que no sempre. Són uns retrats exactes, un dibuix precís, dels sis personatges, i una lectura amena que ajuda a entendre el clima artístic o moral del país durant la segona meitat del segle passat.
De Salvador Espriu rescata el famós pis dels Jardinets de Gràcia, on era fama que vivia com un eremita, i el sotrac que l'ensulsiada va suposar per a la seva carrera. El retrat que en fa, amb els pèls curtíssims i rígids de faquir, és el que guardem tots a la memòria. I l'encarcarament físic, també. Espriu no és només l'escriptor trist que passeja, sinistre, el doctor Rip o Mrs. Death pels carrers de Sinera, de Lavínia o de Sepharad, i, si és cert que acabada la guerra deia "em moro perquè no sé com viure" i estava cansat de la seva covarda, vella, tan salvatge terra, després es convertiria en el poeta civil que demana una almoina de perdó i tolerància entre germans. El retrat que en fa l'Espinàs ajuda a completar la imatge que en tenim.
De J.V. Foix, en recorda les passejades per Sarrià i pel cap de Creus i les visites a casa seva quan ja era molt gran. Espinàs reivindica el reconeixement del Foix prosista, que encara no s'ha fet amb prou claredat.
Jo el recordo formant part del paisatge de Sarrià, i arribant pel camí de les Planes a Cantonigròs, amb un bri d'herba a la boca, per reunir-se amb el grup de crítics i escriptors que es reunien cada any a Cantoni pel certamen literari: hi havia de Carles Riba a Jordi Sarsanedas i els més joves, Antoni Pous i Miquel Martí i Pol. No sé si hi ha testimoni extens d'aquestes trobades resistencials, organitzades cada any per Joan Triadú... Espinàs afegeix detalls al record que tenim d'un Foix solar, enèrgic, incombustible.
Miguel Delibes i Camilo José Cela són dos apunts dels novel·listes castellans de més nom en aquell temps, perquè del ZZ inanomenable, o sigui Zunzunegui, ja no se'n canta ni gall ni gallina. Són dos afegits a la biografia d'aquests autors que haurien de conèixer tots els lectors.
De Josep Pla impressiona com l'autor va captar l'angoixa davant l'envelliment i la mort, i les raons de la seva afició a la beguda i als viatges. També la seva capacitat d'inventar-se, com Cela, un personatge, tot i que amb menys espectacle i amb més astúcia. Les anècdotes que explica són impagables.
Sobre Josep Maria de Sagarra és valuosa la història del grup de joves intel·lectuals que l'exclouen d'un article sobre literatura catalana i, al final, per exigència dels editors, encarreguen el text a l'Espinàs, que accepta encantat. "Qui millor que un escriptor jove [l'Espinàs] que no els interessava, per escriure sobre un escriptor famós que tampoc els interessava?". Així anem. Però aquells arbres joves han caigut amb l'estrèpit que hem hagut de suportar, mentre els boscos frondosos de Sagarra i Espinàs creixen cada cop més. Per molts anys!
Tornar