Documentació
"Quan escrivim anem amb el fre de mà posat"
Per Ramon Solsona el llenguatge és una festa perquè tot i que es perden paraules, també se'n guanyen
Des de les poesies satíriques fins a 'Cementiri de butxaca' han passat moltes coses. Hi ha hagut novel·les de tot tipus. Com definiria l'evolució de la seva obra?
Em costa definir-me. Però ara tinc la sensació de coherència. Malgrat haver treballat tants registres tinc la tranquil·litat de creure que he fet el que havia de fer. Cada obra et demana un acostament singular i específic. No començo a escriure si no tinc molt clar què vull.
Quin és l'element determinant a l'hora de perfilar una novel·la?
El to ho condiciona pràcticament tot, el tipus de llengua, l'estructura. Tinc dos tons gairebé oposats que semblen incompatibles: un to humorístic d'una certa mordacitat i un to més greu i reflexiu.
El plantejament és diferent en el cas dels contes?
En un conjunt de relats cada conte té el seu to concret. Al Cementiri de butxaca hi ha contes divertits i n'hi ha que no ho són gens. Hi ha lirisme. Hi ha de tot. He fet servir el tema de la mort com a pretext unificador.
¿La unitat del volum també ve donada per la brevetat de les històries?
La brevetat i la concisió. La meva trajectòria ha consistit a depurar molt. He anat despullant el relat per reduir-lo a història i personatges. És el mateix que havia fet a Línia blava, una història absolutament coral amb uns personatges molt essencialitzats.
¿No és molt arriscat fer anar 14 trames sense que cap personatge focalitzi l'empatia del lector com va fer a 'Línia blava'?
És clar que el lector vol una empatia amb el protagonista o l'antagonista però avui la novel·la admet moltes possibilitats. Sempre he tingut la sensació de treballar sobre una base de risc.
El seu optimisme sobre la llengua contrasta amb el pessimisme generalitzat sobre el seu futur...
Si vols plorar eternament per la pèrdua de les paraules ploraràs en totes les llengües. Totes les llengües s'empobreixen perquè la societat no és tan oral i es tendeix a la simplicitat. Perdem paraules però també en guanyem. El llenguatge és una festa.
Però com a escriptor ¿creu que pot utilitzar les paraules vinguin d'on vinguin?
L'escriptor d'entrada és transgressor amb la llengua. Alguns dels meus personatges barregen català i castellà. Però els autors catalans tenim dificultats extralingüístiques. I tenim enveja dels escriptors que poden ser transgressors del tot. Si vols escriure segons el registre del carrer tens un sentiment de responsabilitat. I quan escrivim anem amb el fre de mà posat.
¿Per a un autor de llengua minoritària la traducció s'ha convertit en un factor vital?
Ser traduït és una aspiració de qualsevol escriptor. Si fos d'una llengua majoritària també voldria ser traduït a llengües africanes. Però és complicat. El primer pas generalment ve facilitat per la llengua veïna. I el mercat castellà no ens estima. Hi ha llibres que funcionen sols, com La pell freda. Però en la majoria dels casos s'hi barregen tot un conjunt de circumstàncies.
Quin llibre seu creu que pot funcionar millor aquest any a Frankfurt?
Crec que tots els meus llibres es poden traduir. Fins i tot crec que una obra com DG pot funcionar en una altra llengua perquè les referències a la política local són extrapolables a altres contextos. Però penso que Cementiri de butxaca podria funcionar especialment bé. Perquè són contes breus i també pel llenguatge. He estat sis anys per escriure'l i crec que s'hi respira maduresa. Però el que em preocupa és el Frankfurt de cada any. El del 2007 és un aparador important, però el que m'interessa és que els meus llibres siguin a Frankfurt cada any, que es moguin i funcionin.
Ramon Solsona (Barcelona, 1950) va ser Lo Gaiter del Besòs que signava les poesies satíriques del dominical de l'AVUI recollides posteriorment al volum Sach de gemecs (Avui, 1989). També va ser l'autor dels articles periodístics que van acabar recollits a Ull de bou (Quaderns Crema, 1995) i Ull de vaca (Quaderns Crema, 1995). Com a autor de ficció es va donar a conèixer amb la novel·la Figures de calidoscopi (Quaderns Crema, 1989).
Ramon Solsona es defineix com un autor de risc. Cada llibre és un repte perquè cada història demana un acostament singular, des del lirisme contingut de Les hores detingudes (Quaderns Crema, 1993, premi Prudenci Bertrana, Crítica Serra d'Or i Lletra d'Or) al to satíric i mordaç de DG (Quaderns Crema, 1998). La trajectòria de Solsona dibuixa una tendència a la depuració, cosa que es constata a Línia blava (Columna, 2004) i el dels contes de Cementiri de butxaca (Columna, 2006).
Solsona se sent satisfet amb la rebuda de la seva obra i entén que el món de les traduccions és complicat. Voldria que una novel·la com Les hores detingudes s'hagués traduït a una llengua tan propera com l'italià. Però com a compensació al sentiment de retard, l'edició romanesa de Cementiri de butxaca es va avançar a la catalana. L'autor té un optimisme que transmet a través dels espais de què disposa als mitjans de comunicació i que queda recollit al volum A paraules em convides (Columna, 2005). Actualment fa La paraula del dia a RAC 1 i és assessor del programa Caçadors de paraules de TV3. Ha estat guionista de sèries televisives com ara Estació d'enllaç i El cor de la ciutat.
Tornar